Crisi de la Restauració i Transformació Social a Espanya (1898-1931)

L'Estructura Social

La Noblesa

L’alta noblesa va acceptar el liberalisme perquè, tot i que perdia privilegis, guanyava més riquesa. Va enllaçar amb l’alta burgesia i els grans negocis, a més de conservar un gran poder polític: sufragi censatari, part dels senadors i alts càrrecs de l’exèrcit. La petita noblesa va perdre privilegis i la majoria va quedar com a propietària agrària. Això explica actituds reaccionàries, com la simpatia per la causa carlina o l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que defensava els interessos dels propietaris rurals davant dels pagesos.

L'Alta Burgesia

L'origen es troba en les reformes de Mendizábal. Estava formada per propietaris rurals, financers i comerciants. Els nuclis principals es trobaven a Madrid, Sevilla, Cadis, Bilbao, Cantàbria i Astúries. Era de idees liberals, però molt conservadores. Aviat es va barrejar amb l’alta noblesa.

La Burgesia Industrial Catalana

Va ser la protagonista de la Revolució Industrial, tot i que també va participar en activitats financeres. Les famílies més destacades van ser:

• Bonaplata, Güell, Muntades, Girona, Arnús, Ferrer.
• L’indià Antonio López.

Coincidien en institucions com el Gran Teatre del Liceu. Per defensar els seus interessos davant dels treballadors i en defensa del proteccionisme van fundar la Cambra de Comerç i el Foment del Treball Nacional. No tenien un pes polític destacat.

Les Classes Mitjanes

Estaven formades per petits i mitjans propietaris de terres, comerciants, petits industrials, professions liberals i funcionaris. Representaven el 5% de la població i tenien un estil de vida similar al de les classes altes, però amb una economia propera a la dels treballadors.

La Pagesia

Era el grup social més nombrós, amb situacions molt diferenciades. Dominava l’analfabetisme. La pitjor situació era la dels jornalers, a Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa, que cobraven per dia treballat. Eren d’idees revolucionàries. A la meitat nord hi havia petits propietaris que, per estar millor situats, tenien una mentalitat conservadora. A Catalunya, el País Valencià, Aragó i part de Castella-La Manxa, els petits propietaris a llarg termini tenien una situació econòmica més favorable. Les seves idees eren liberals i republicanes, i posteriorment es van decantar per l’anarquisme.

Grups Urbans Tradicionals

Els artesans o menestrals van mantenir la seva importància a causa del poc desenvolupament industrial, ja que produïen molts productes manufacturats. Van ser la base del liberalisme més radical i, a Catalunya, del republicanisme federal. Els treballadors dels serveis eren la classe urbana més nombrosa a les ciutats per la manca d’indústries.

El Proletariat

Va aparèixer a la indústria tèxtil catalana i es va desenvolupar a Astúries i al País Basc. Treballaven 12 o 14 hores diàries de dilluns a dissabte a canvi d’un sou per jornada. Les condicions de treball eren molt dures i no hi havia mesures socials. Els habitatges eren petits i sense serveis. La mala alimentació, les malalties i els accidents provocaven una alta mortalitat. Gairebé tots eren analfabets.

El Naixement del Moviment Obrer

Les Primeres Organitzacions Obreres

El liberalisme estava en contra de la intervenció de l’Estat en l’economia i negava les negociacions col·lectives amb associacions de treballadors. La primera reacció va ser el *luddisme*. Destaquen les accions d’Alcoi (1821) i la fàbrica Bonaplata (1835). Durant la regència d’Espartero (1840-1843) van aparèixer organitzacions obreres a la indústria tèxtil de Catalunya i la vaga com a arma. Els moderats van prohibir el 1843 totes aquestes organitzacions. Durant el Bienni Progressista (1854-1856) es va fer una vaga contra les selfactines (1854), que va ser reprimida. Això va provocar la primera vaga general a Espanya (1855). El retorn dels moderats al poder va comportar una legislació contra les associacions obreres (1857). Al Sexenni Democràtic (1868-1874) els federals intransigents, amb moltes influències del socialisme utòpic, van fer revoltes durant la monarquia d’Amadeu de Savoia i la Primera República.

L'Arribada de l'Internacionalisme (1868-1874)

El 1864 es va fundar la I Internacional (AIT), que agrupava moviments d’esquerra, destacant el socialista (Marx) i l’anarquista (Bakunin). El 1868 va arribar a Espanya Giuseppe Fanelli, enviat per l’AIT, que va difondre les idees anarquistes. L’any 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT, dominada pels anarquistes i molt forta a Catalunya. Es va organitzar la *Nueva Federación Madrileña* (1872). El 1871 l’AIT va ser declarada il·legal a molts països. Sagasta va prohibir la FRE el 1874.

L'Anarquisme

L’anarquisme nega tota autoritat, perquè tot poder és explotació i repressió. No creuen en la política, només en l’acció social. Dins l’anarquisme trobem dues tendències:

• L’Anarcosindicalisme: Teòric Mikhail Bakunin. Considera bàsics els sindicats i la vaga com a arma.
• L’Anarcocomunisme: Teòric Piotr Kropotkin. També defensa els sindicats i la vaga, però també la *“propaganda pel fet”* (atemptats).

Sagasta va autoritzar la formació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), anarcosindicalista, però amb el retorn dels conservadors (1883) es van produir els atemptats de la *Mano Negra*, amb una dura repressió. Entre 1893 i 1897 van tenir protagonisme els anarcocomunistes, amb atemptats contra símbols: Martínez Campos (exèrcit), bomba del Liceu (burgesia), processó del Corpus (Església). La forta repressió va tenir com a reacció l’assassinat de Cánovas (1897). Desacreditada la violència obrera, el moviment no es va recuperar fins a la fundació de Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910), forta a Catalunya, Andalusia, Aragó i el País Valencià.

El Socialisme

Pablo Iglesias va transformar la *Nueva Federación Madrileña* en el PSDOE, que volia llibertats d’associació, reunió i manifestació, sufragi universal, prohibició del treball infantil, reducció de la jornada laboral i altres mesures socials. El 1888 es va fundar el PSOE i la UGT. El 1889 el PSOE va participar en la fundació de la II Internacional (socialista) i des del 1890 va organitzar el Primer de Maig. Eren forts a Madrid, Astúries i Biscaia.

L'Evolució Demogràfica

La Transició Demogràfica

L'inici destaca per la caiguda de la taxa de mortalitat, deguda a menys malalties gràcies a la millora dels serveis de neteja i clavegueram, la potabilitat de l’aigua i la higiene dels aliments. L’esperança de vida va passar de 34,8 a 50 anys entre 1900 i 1930. La població va créixer: el 1900 Espanya tenia 18,5 milions d’habitants, i el 1920, 21,3 milions. A partir del 1920 es va produir un descens de la natalitat. A Catalunya, la davallada de la mortalitat va ser molt gran. L’esperança de vida va passar de 45 anys el 1910 a 53,8 el 1930. Els habitants van passar d’1,8 a 2,8 milions, però motivat també per l’onada migratòria del 1920.

Els Moviments Migratoris

Entre 1900 i 1931, a Espanya van créixer les migracions interiors. Madrid i Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguits de Bilbao i Sevilla, van ser pols d'atracció. Els immigrants procedien de regions rurals. L’emigració a ultramar va assolir un màxim, tot i que va disminuir amb la Primera Guerra Mundial. La majoria d’emigrants eren homes joves, en edat productiva, amb direcció a l’Amèrica Llatina.

Intensificació de la Urbanització

A causa de la migració, Madrid i Barcelona van créixer molt. Altres ciutats també van créixer com a centres industrials: Barakaldo al País Basc; Mieres a Astúries; Badalona, Sabadell i Terrassa a Catalunya. En aquesta etapa, Barcelona es va transformar. Va créixer per l’agregació de municipis el 1897 i la construcció d’habitatges per a immigrants. Es va obrir la Via Laietana (1907), es van crear xarxes de transport urbà modernes i es va dur a terme l’ampliació de les comunicacions i la remodelació de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929.

Endarreriment Agrari i Conflictivitat Pagesa

La Crisi Agrària

L'agricultura de cereals, oliveres i vinyers, i la ramaderia ovina, van patir un gran impacte per la crisi cerealista a Espanya. La causa va ser l’arribada a Europa de productes més competitius (Argentina, EUA, Canadà, Rússia). L’efecte va ser la baixada de preus i menys beneficis. La Lliga Agrària va demanar un aranzel protector. També hi va haver una crisi de la viticultura, molt important a Catalunya. Cap al 1879, la fil·loxera va passar els Pirineus, i el 1910 va destruir la vinya a tot Catalunya. Això va provocar un conflicte entre rabassaires i propietaris. Els primers, que havien fet inversions durant l’auge vitícola, van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta. Els propietaris deien que la mort de dos terços dels ceps anul·lava els vells contractes i en volien de més curts per convertir-los en arrendataris.

L'Evolució Agrícola

La crisi es va superar gràcies als aranzels i al creixement de la producció, per l’augment de la demanda. Els motors de la millora agrícola van ser:

• Les noves rompudes i la intensificació dels conreus mitjançant fertilitzants, selecció de llavors o menys guaret.
• La introducció de nous conreus i l'especialització de conreus per a l'exportació.

Els cereals van continuar sent el conreu principal espanyol, però poc dinàmic. Els més productius (per exportar) van ser la vinya, l’olivera, els fruiters i les hortalisses. També va augmentar la producció de carn i llet. Els rendiments escassos dels cereals comportaven preus molt alts. Les comarques de Barcelona i Tarragona van desenvolupar una agricultura especialitzada en carn, hortalisses, verdures i fruites. La producció de cereals va augmentar, també la d’arròs al Delta, però l’increment va ser fort en el sector ramader, boví i porcí. La viticultura va patir una llarga depressió. L’oli, els fruits secs, les patates i els cítrics es van destinar a l'exportació.

Els Problemes del Camp Espanyol

A les zones latifundistes d'Extremadura i Andalusia, la major part de la població era pobra, cosa que generava conflicte i la demanda d'una reforma agrària. Els minifundis a Galícia, sumats a la mala qualitat del terreny, només podien garantir la subsistència. Per millorar la producció es va fomentar el regadiu. El pla (1902) va crear confederacions hidrogràfiques i el Pla Nacional d’Obres Hidràuliques va ser endegat per la II República el 1933. A principis de segle, el gran problema eren els pagesos sense terra. La pressió dels grans propietaris va impedir la reforma agrària fins al 1932.

Els Progressos de la Indústria

Canvi Energètic i Avenços Tecnològics

L’economia va créixer gràcies a noves fonts d’energia: l’electricitat i el petroli. L'electrificació va tenir dues etapes: 1880-1914 (enllumenat públic) i 1914-1930 (ús industrial). Això va comportar menys dependència del carbó gràcies a l'hidroelectricitat dels Pirineus. Van aparèixer l'automòbil, el telègraf (1860) i, cap al 1920, el telèfon i la ràdio.

El Creixement Industrial

En les tres primeres dècades del segle XX, el producte industrial espanyol per càpita va augmentar un 60%. Catalunya va mantenir la posició central en la indústria fabril espanyola. Van aparèixer noves indústries i es van consolidar les existents. Es va mantenir la preponderància de les indústries de béns de consum sobre les de béns d’equipament.

Sectors Tradicionals i Noves Indústries

Els sectors de l'alimentació i el tèxtil es van expandir, així com la indústria química. La siderúrgica biscaïna va créixer molt i, el 1902, es va crear *Altos Hornos de Vizcaya*. Els beneficis del sector van afavorir la diversificació industrial basca. També es va crear a Sagunt *Altos Hornos del Mediterráneo* (1923). Dels nous sectors, destaquen la indústria elèctrica i la metal·lúrgica (expansió en automòbils i electrodomèstics). Automòbils: Hispano Suiza, Barcelona 1904. Petroli: CAMPSA (1927). Construcció: Asland, 1928, afavorida per la indústria del ciment.

La Indústria Tèxtil Catalana

Té l'origen a les fàbriques d’indianes del segle XVIII, que utilitzaven cotó i no llana (més higiènic). La màquina de vapor (1830), la manca d'obrers i la repatriació de capital, juntament amb les mesures proteccionistes, van impulsar un procés de creixement entre 1830 i 1861, detingut per la “fam de cotó” causada per la Guerra Civil dels EUA (1861-1865). Des del 1874 es va iniciar una nova fase dominada per l’energia hidràulica. Els capitals procedien de l’agricultura i el comerç colonial, amb empreses petites i mitjanes, de tipus familiar. Els punts febles eren l’escassa compra del mercat espanyol, a causa de la pobresa, i la manca de matèries primeres.

En l’etapa 1830-1861, les fàbriques es van situar a prop dels ports per reduir els costos del carbó de Gran Bretanya. Els *vapors* eren fàbriques amb carbó com a font d’energia. Se situaven a la costa i amb ferrocarril, per abaratir els transports. Les *colònies* es van situar al costat del Llobregat, Ter i Besòs i utilitzaven energia hidràulica de franc. Es van organitzar barris al voltant de la fàbrica, amb serveis bàsics, amb poca conflictivitat laboral perquè perdre el treball significava la pèrdua de l’habitatge, l’escola dels fills, els serveis, etc. La indústria de la llana va revifar per la crisi cotonera (1861) a Sabadell i Terrassa.

La Diversificació de la Indústria Catalana

A Catalunya, la indústria tèxtil va mantenir el predomini, però va reduir el seu pes específic. Les indústries bàsiques com la mineria, l’energia, la química, la metal·lúrgia, el ciment i la siderúrgia van augmentar. La indústria lleugera també: la confecció, el cuir, el calçat, el paper i les arts gràfiques. L’enllumenat de Barcelona (1910) es va estendre per Catalunya i se’n va generalitzar l’ús industrial. Va destacar la instal·lació a Catalunya de les primeres multinacionals i la producció elèctrica, sobretot en el grup Barcelona Traction (*La Canadenca*) i en la Catalana de Gas i Electricitat (*Gas Natural*), del 1911. L’augment de la renda a Espanya va comportar més demanda i comerç amb el país. D’allà arribaven productes alimentaris, semiacabats i matèries primeres. A finals del segle XIX, Barcelona era un centre financer, però el 1930 gairebé no hi havia res (Banc de Barcelona) i depenia de la banca madrilenya o basca.

La Difusió Territorial de la Indústria

Els principals centres industrials eren Catalunya, el País Basc i Madrid. A Galícia destacava la indústria conservera i a la cornisa cantàbrica les indústries siderúrgiques i metal·lúrgiques. La indústria del moble i la de la joguina es van desenvolupar a València i, el 1920, a Alacant.

La Millora de les Comunicacions

Es va produir una millora de camins i carreteres, l’electrificació dels ferrocarrils i la construcció de noves xarxes, la creació dels transports urbans com el tramvia i el metro (Madrid 1919, Barcelona 1924), la telefonia i l’inici de la radiodifusió. Totes aquestes infraestructures van ser finançades per l’Estat. A la xarxa telegràfica va millorar la qualitat de les transmissions. La Societat General de Telèfons de Barcelona (1890) va ser la primera empresa de telefonia, absorbida el 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España, que va tenir el monopoli de l’Estat.

L'Intervencionisme de l'Estat

Una característica de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l’Estat. Aquest intervencionisme es va manifestar en:

• La concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades.
• L’elevació del proteccionisme.

El gir es va iniciar el 1891 amb la promulgació d’un aranzel duaner que suposava l’abandonament del lliure canvi i el retorn al proteccionisme. Aquesta tendència es va confirmar amb els aranzels de 1906 i del 1922. El cas de protecció més explícit va ser el del carbó, ja que l’administració obligava a consumir carbó espanyol per poder acollir-se als ajuts públics. Les mesures protectores van afectar negativament l’economia, ja que van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva, però també van tenir efectes positius en fomentar la indústria nacional i l’articulació del mercat interior.

L'Evolució de l'Economia

Recuperació Econòmica després del 98

La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes, alhora que va encarir els béns importats de les antigues colònies. A mitjà i llarg termini, la crisi va ser favorable per a l’economia espanyola, perquè va obligar a una certa renovació de l’estructura productiva, va estimular el creixement de la producció industrial i va accelerar el canvi energètic (electricitat).

La Conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, ja que Espanya es va convertir en subministradora dels productes industrials i agraris als països bel·ligerants. La balança de pagaments va donar un saldo positiu. Malgrat això, el creixement de la demanda va comportar un increment dels preus, amb un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72%). Aquest creixement va tenir un comportament fortament especulatiu, perquè l’augment dels beneficis es va malbaratar en bona part en la importació de productes de luxe superflus. Les classes populars van conèixer un empitjorament del nivell de vida, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres. La fi de la guerra i, per tant, la caiguda de la demanda dels països bel·ligerants va acabar amb l’eufòria econòmica i va desencadenar una forta crisi (1920-1923) i un augment de la desocupació.

Els Efectes de la Crisi del 1929

L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica mundial com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York per l’enfonsament del valor de les accions. La crisi internacional va tenir repercussions al conjunt d’Espanya, malgrat que la incidència va ser menor que a altres països occidentals industrialitzats, a causa del poc pes que el comerç exterior tenia en l’economia espanyola com a conseqüència del proteccionisme aranzelari de l’etapa anterior. La caiguda de la demanda va comportar el retrocés de les exportacions a partir de l’any 1931. La crisi internacional també va repercutir de manera relativa a Espanya gràcies a la devaluació de la pesseta, perquè va significar una reducció de preus dels productes espanyols en moneda estrangera i això va millorar la competitivitat de les exportacions.

La Crisi del Sistema de la Restauració (1898-1931)

El Reformisme Dinàstic

El Fracàs del Primer Govern Regeneracionista

El 1899 Maria Cristina va nomenar Francisco Silvela. El govern va impulsar una política reformista i va donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Camilo Polavieja i Manuel Duran i Bas (conservador català). Els nous impostos de Raimundo Fernández van provocar una forta protesta a Catalunya: el *Tancament de Caixes*. El govern va empresonar els morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant 17 mesos i va declarar l’Estat de Guerra. En desacord, Duran i Bas i Polavieja van dimitir. Això va significar el trencament entre les elits catalanes i els partits dinàstics.

Les Reformes de Maura i Canalejas

El 1902 va pujar al tron el rei Alfons XIII. El 1903, el partit conservador va ser liderat per Antoni Maura, i el partit liberal per José Canalejas. Tots dos formaven part de la generació de polítics regeneracionistes.

• Maura (1904): Va impulsar la ‘‘revolució des de dalt’’ (reforma del sistema polític des del govern per evitar revoltes). El seu segon govern va fer una nova Llei electoral (1907) que dificultava el frau electoral. Va intentar atreure el catalanisme moderat i va fer Projectes de reforma de l’administració local (més autonomia per a ajuntaments i diputacions). Va aprovar lleis socials, va crear l’Instituto Nacional de Previsión i va prendre mesures per reactivar la indústria i l’agricultura. Va ser intransigent en l’ordre públic (Setmana Tràgica). La repressió va provocar protestes i la caiguda del govern conservador, així com la divisió entre conservadors i mauristes.
• Canalejas (1910): El nou govern liberal va intentar separar Església i Estat. Va impulsar una política social: impost sobre rendes, Llei de lleves (1912, servei militar obligatori per a tothom), i es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats (unió de diputacions catalanes). El seu assassinat el 1912 va posar fi al projecte. Això va provocar la divisió entre liberals, liberaldemòcrates i esquerra liberal.

Les Forces d'Oposició

Republicanisme i Lerrouxisme

El republicanisme va ser la força principal de l’oposició. La fragmentació va afeblir la seva força electoral i el 1903 es va crear la Unió Republicana, liderada per Salmerón. A Barcelona, Lerroux (demagògic, anticatalanista i anticlerical) va tenir influència en les classes populars. La Unió Republicana es va integrar a Solidaritat Catalana (1907), i Lerroux va fundar el Partit Radical. El 1910 Lerroux va perdre suport popular, es va moderar i va marxar a Madrid.

Carlisme i Tradicionalisme

La mort de Carles VII el 1909 va convertir el seu fill Jaume de Borbó en el nou pretendent a la corona. Les disputes al partit, iniciades a finals del segle XIX amb l’escissió dels integristes, van continuar i, arran de la Primera Guerra Mundial, un sector es va fer germanòfil. Juan Vázquez de Mella va fundar el 1919 el Partit Catòlic Tradicionalista. Les bases socials es trobaven a Navarra, al País Basc i a Catalunya. El 1907 es va fundar el Requetè, una organització paramilitar. Amb la República el 1931, carlins, integristes i tradicionalistes es van reunir a la Comunión Tradicionalista.

Les Forces Obreres: Socialisme i Anarquisme

Els socialistes eren forts a Madrid i al nord, i l’anarquisme dominava la classe obrera catalana, Aragó, el País Valencià i Andalusia.

• El partit i el sindicat socialistes: El PSOE va guanyar afiliats i defensava l’acció política. El 1910, Pablo Iglesias va ser elegit diputat. La UGT també va créixer, destacant Francisco Largo Caballero. La Revolució Russa va fer que alguns militants es mostressin partidaris de la línia bolxevic i s’escindissin del PSOE (el 1921 van fundar el PCE, limitat a Biscaia i Astúries).
• L’Anarcosindicalisme: El 1907 a Catalunya es va fundar Solidaritat Obrera, i el 1910 la CNT (revolucionària). La seva ideologia es basava en: la independència del proletariat respecte de la burgesia; l’apoliticisme amb abstencionisme; la necessitat d’una unitat sindical dels treballadors; i l’enderrocament del capitalisme mitjançant l’expropiació. L’acció es basava en vagues i boicots fins a la vaga general revolucionària que acabés amb l’Estat i el capitalisme. Després de la Primera Guerra Mundial, van destacar líders com Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró. Va ser fonamental el Congrés de Sants, celebrat el 1918 a Barcelona (on es van crear els sindicats únics d’indústria, es va defensar l’apoliticisme i la negociació directa entre obrers i patrons).

Catalanisme i Republicanisme (1901-1909)

La Consolidació de la Lliga Regionalista

La Lliga Regionalista va ser hegemònica a Catalunya. El seu ideari (definit per Enric Prat de la Riba a *La nacionalitat catalana* (1906)) defensava el dret de Catalunya a l’autonomia i a intervenir a Espanya per modernitzar-la i descentralitzar-la. Els dirigents principals van ser Enric Prat de la Riba, a la política catalana, i Francesc Cambó, portaveu a Madrid. Es va enfrontar a l'expansió del lerrouxisme. La crisi del 1904 es va produir quan Alfons XIII va visitar Barcelona, i els regidors de la Lliga van boicotejar la visita. La direcció va aprovar l'actitud, i els crítics van fundar un partit de caire republicà.

La Coalició Solidaritat Catalana

El rebuig a la Llei de Jurisdiccions va reafirmar el catalanisme. Això va ser l'origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral de totes les forces catalanes (carlins, republicans federals i la Lliga), excepte els dinàstics (conservadors i liberals) i Lerroux. El 1907 va obtenir un gran triomf en les eleccions per a diputacions i també a les generals.

La Crisi de Solidaritat

Les discrepàncies entre els partits que formaven la coalició van provocar el trencament. El primer factor va ser el Projecte de reforma de l’administració local de Maura, que la Lliga volia negociar amb Madrid. La Setmana Tràgica va dispersar el moviment perquè la Lliga va donar suport a la repressió i els republicans s'hi van oposar.

El Catalanisme d'Esquerres

Els escindits de la Lliga, dirigits per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el 1904 el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit nacionalista, democràtic i republicà, amb poca incidència electoral, però amb activisme a *El Poble Català*. Va promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre els republicans d’esquerra, que el 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Però l’aliança de la UFNR amb el Partit Radical, el Pacte de Sant Gervasi, va desagradar. La desfeta electoral va provocar la crisi i la desaparició de la UFNR el 1916.

L'Impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona

El Conflicte al Marroc

El Protectorat francoespanyol al Marroc es va establir el 1912. A Espanya li va correspondre el territori del Rif. L’interès espanyol era doble: els possibles beneficis econòmics i el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després de la pèrdua de Cuba. La presència espanyola va provocar atacs dels rifenys, organitzats en cabiles. El 1909, al Barranco del Lobo, els rifenys van guanyar la batalla.

La Mobilització Popular i les seves Conseqüències

Les manifestacions contra la guerra i les quintes van començar a Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de tropes. El 24 es va constituir un comitè que va cridar a la vaga general. La revolta popular va durar una setmana, va ser desbordada i va tenir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'Església. Es van fer barricades i es van incendiar 80 centres religiosos. Es va declarar l’estat de guerra. La repressió va ser dura. Es van dictar 17 penes de mort (només 5 executades). Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista, va ser executat tot i que no havia intervingut en la revolta. Aquesta actuació va generar una onada de protestes i la caiguda de Maura. Els lerrouxistes, desacreditats, van perdre el suport dels treballadors. Solidaritat Catalana es va desintegrar i la Lliga va patir un retrocés electoral el 1910, per haver donat suport a la repressió.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

El Procés de Formació

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona l’any 1907. La Diputació de Barcelona va promoure la mancomunació de les quatre diputacions catalanes per crear òrgans de govern de Catalunya (1911). Canalejas va prometre un Projecte de Mancomunitats per a les Corts. Després de l’assassinat de Canalejas (1912), el Senat el va bloquejar. El 1913, el nou govern de Dato va fer un decret que permetia mancomunar-se per a fins administratius.

La Constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat es va constituir el 6 de setembre de 1914. Constava d’una presidència (elegit Enric Prat de la Riba) i una assemblea. Mai no va obtenir la cessió de noves competències ni la modificació del pressupost per tenir més recursos. La Lliga sempre va ser majoritària. Va tenir tres presidents: Enric Prat de la Riba fins a la seva mort (1917), Josep Puig i Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera fins al 1925.

L'Obra del Govern de la Mancomunitat

L’obra de govern es va dirigir en dues direccions:

• La creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic.
• El foment de la llengua i la cultura catalana a partir d’un projecte cultural i educatiu.

Va invertir en un pla de millora de la xarxa viària i els sistemes postal i telefònic. Va fomentar el desenvolupament de l'agricultura amb un pla d'acció agrària. En cultura i ensenyament, el projecte de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes es va concretar amb les Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals (1918) i les d’Estudis Normals (1919). Per normalitzar la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans va encarregar la tasca d’unificació ortogràfica a Pompeu Fabra, que faria el *Diccionari General de la Llengua Catalana* (1932). Una renovació pedagògica va introduir mètodes de Maria Montessori, i es va crear l’Escola Industrial (1910), l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració Local, per potenciar la diversificació professional i preparar quadres tècnics.

La Crisi del 1917

L'Impacte de la Gran Guerra

A l’estiu del 1914, durant el govern conservador d’Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va enfrontar els imperis centrals (Alemanya, Àustria) amb les potències aliades (Gran Bretanya, França, Rússia). Espanya es va mantenir neutral i això li va permetre exportar productes industrials i agraris als països combatents a preus molt alts. Els beneficis industrials van augmentar considerablement i els empresaris van poder fer grans negocis. L’exportació d’una gran part de la producció va provocar una pujada dels preus interiors que no va anar acompanyada d’un augment equivalent dels salaris.

La Crisi del 1917: Militar, Política i Vaga

• La protesta militar: L’exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu d’oficials. La tensió es va agreujar pel fet que els ascensos s’obtenien majoritàriament per mèrits de guerra, sistema que beneficiava els militars africanistes. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana va desembocar en la formació de Juntes de Defensa, que reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny del 1917 van llançar un manifest de caire regeneracionista.
• La crisi política: El 1916 el govern del liberal Romanones, davant les acusacions de corrupció política per part de l’oposició, va decidir clausurar les Corts. L’abril del 1917, el conservador Dato va tornar a ser cap del govern i, a mitjan mes de juny, una representació de diputats (catalanistes, republicans, etc.) va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s’hi va negar i, com a resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de premsa. A iniciativa de la Lliga Regionalista, es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris. Des de l’Assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però dels 760 citats només n’hi van anar 71 (majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes). Els reunits el 19 de juliol de 1917 van ser dissolts per la Guàrdia Civil. Les causes del fracàs cal cercar-les en el fet que ni els monàrquics ni les Juntes de Defensa van donar-hi suport i a les discrepàncies entre la Lliga i els grups d’esquerra.
• La vaga general revolucionària: A l’agost del 1917 la CNT i la UGT van convocar una vaga general, que va fracassar. La contundència de la repressió va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l’oposició obrera.

La Descomposició del Sistema (1917-1923)

La Fi del Sistema del Torn Pacífic

Per resoldre la crisi de l’any 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració amb la participació dels líders dinàstics (conservadors i liberals) i de la Lliga Regionalista. Les diferències van impossibilitar consensuar un programa de reformes. L’any 1918 es va tornar al sistema del torn. La descomposició dels partits dinàstics va dificultar l’obtenció de majories parlamentàries que donessin estabilitat als governs i al sistema polític. La greu situació política derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc (Annual) va forçar la creació l’any 1921 d’un nou govern de concentració (*Gobierno Nacional*), amb els líders de les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, Garcia Prieto...) i representants de la Lliga (Cambó) i del Partido Reformista (Melquíades Álvarez). Entre el 1918 i el 1923, hi va haver deu canvis de govern. Els governs van recórrer a mesures d’excepció, com la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura del Parlament.

La Campanya per l'Autonomia

La Lliga i la Mancomunitat van presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal. La seva presentació a les Corts va suscitar un debat tan ple d’hostilitats que els diputats catalans van abandonar la cambra. L’animadversió amb què va ser rebuda la proposta va suposar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col·laboració en els governs de coalició no havia significat, com esperava Cambó, un major suport envers les reivindicacions del catalanisme.

L'Enfortiment del Catalanisme d'Esquerres

L’any 1917, Francesc Layret (advocat de la CNT) i Lluís Companys (advocat dels rabassaires) van organitzar el Partit Republicà Català. El 1922 intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga la van abandonar i van crear Acció Catalana. El mateix any, Francesc Macià va fundar l’independentista Estat Català. El 1923 es va crear una organització socialista catalana, quan un grup de militants del PSOE encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van formar la Unió Socialista de Catalunya (USC).

La Conflictivitat Social i el Pistolerisme

El triomf de la revolució bolxevic a Rússia va esperonar els grups revolucionaris. A Espanya, el final del conflicte europeu va canviar les condicions econòmiques: la producció va baixar, va augmentar l’atur i van pujar els preus, la qual cosa va provocar la mobilització social i l’augment del sindicalisme.

• Andalusia: La misèria dels pagesos va provocar el *trienni bolxevic* (1918-1921). Els anarquistes van impulsar revoltes pageses.
• Catalunya: El conflicte rabassaire, iniciat amb la plaga de la fil·loxera, es va accentuar i els pagesos van crear el sindicat Unió de Rabassaires (1922), defensor de les petites explotacions davant dels grans propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
• Vaga de La Canadenca: El 1919 es va declarar una vaga a La Canadenca, empresa que subministrava electricitat a Barcelona. La vaga va aconseguir la paralització del 70% de les indústries. La patronal hi va respondre amb el tancament d’empreses (*lockout*) i la repressió dels sindicats.

Entre el 1919 i el 1923 es va donar un violent enfrontament entre els sindicats i la patronal. La Federació Patronal va fomentar la creació del Sindicat Lliure, que, amb el suport de les autoritats i la policia, va llogar pistolers per assassinar dirigents obrers. Al seu torn, grups vinculats a la CNT hi van respondre amb la realització d’atemptats contra les autoritats, patrons, els encarregats i les forces de l’ordre. Destaquen *Los Solidarios*, que van actuar a Barcelona i entre els quals hi havia Buenaventura Durruti, Juan Garcia Oliver i Francisco Ascaso. El general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protegir els pistolers de la patronal, va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la *Ley de Fugas*, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d’intent de fuga. Tot això va originar l’època coneguda com el *pistolerisme* (1916-1923). Entre les víctimes s’hi van comptar Salvador Seguí, el *Noi del Sucre* (1923), l’advocat laboralista Francesc Layret (1920) i el president del govern, Eduardo Dato, assassinat per anarquistes el 1921.

El Problema del Marroc: Annual

Al començament de la dècada del 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, els rifenys hostilitzaven l’exèrcit espanyol. El 1921 el general Silvestre, amic d’Alfons XIII, va iniciar una ofensiva cap a l’interior del territori. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, es va perdre tot el territori ocupat i es van produir unes 13.000 baixes, inclòs el general Silvestre. El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, l’anunci de la discussió al Parlament del cas Annual i la por que es demanessin responsabilitats polítiques que podrien implicar el monarca, va mobilitzar sectors de l’exèrcit i de la dreta que, des de feia temps, veien la solució a la crisi en una dictadura militar.

La Dictadura de Primo de Rivera

Les Causes del Cop Militar

Miguel Primo de Rivera i els sectors que el van recolzar (militars, polítics propers al rei i part de les classes dirigents) van justificar la Dictadura com una solució per posar fi a la crisi política, a la conflictivitat social, a la inestabilitat i al bloqueig en què es trobava el sistema polític, per la por a una revolució social i el perill del trencament d’Espanya per les tendències separatistes. Els objectius de Primo de Rivera no eren posar fi a un règim caduc i rovellat, sinó evitar que el règim polític acabés democratitzant-se. Així, l’últim govern de concentració de García Prieto pretenia una reforma de la Constitució, de la llei electoral, del sistema del torn de partits, de les relacions de treball i la limitació de poders del rei. Hi va influir també el desig d’evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre d’Annual.

La Reorganització de l'Estat

Entre 1923 i 1925 va governar un Directori militar, substituït el 1925 per un Directori civil, on van destacar José Calvo Sotelo (Hisenda), el Conde de Guadalhorce (Foment), Eduard Aunós (Treball) i el general Severiano Martínez Anido (Governació). Les primeres mesures del Directori militar van ser: suspensió del règim constitucional, dissolució de les Corts, cessament de les autoritats civils, prohibició dels partits polítics i dels sindicats. Es van elaborar un estatut municipal i un de provincial (1925), sent substituïts els ajuntaments per unes juntes integrades pels contribuents més importants de cada localitat. En col·laboració amb França, es va organitzar el desembarcament d’Alhucemas (1925), que es va saldar amb un gran èxit militar. Abd el-Krim es va rendir i es va lliurar a les autoritats franceses. Des del 1927, l’exèrcit espanyol va donar per acabada l’ocupació efectiva del protectorat. A partir del 1926, es va iniciar la institucionalització del règim. L’any 1927 es va crear una Assemblea Nacional Consultiva, amb els seus membres no elegits sinó designats entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives. Per promoure adhesions al nou sistema es va crear un partit únic, la *Unión Patriótica*, a la qual es van incorporar mauristes i carlins.

La Política Econòmica i Social

La Dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels ‘‘feliços anys vint’’. Així, va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures. La idea rectora va ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia i la intervenció estatal. L’Estat hi va assolir un protagonisme notable, gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidrogràfics, etc.). El govern va aprovar un Decret de protecció de la indústria nacional, amb ajuts estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També es van concedir grans monopolis com el de telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España i l’exclusivitat d’importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia Campsa. En el terreny agrari, es va promoure el regadiu per mitjà de la creació de les confederacions hidrogràfiques. L’any 1929 es va organitzar una Exposició Internacional a Barcelona per mostrar els èxits econòmics de la Dictadura i atreure la burgesia catalana cap al règim. És quan es va remodelar la muntanya de Montjuïc. També es va celebrar l’Exposició Iberoamericana de Sevilla. L’Organització Corporativa Nacional, agrupava patrons i obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical) i regulava els conflictes laborals. La seva missió era la reglamentació dels salaris i l’arbitratge en cas de conflicte. El sistema va ser ben vist per la UGT. Els anarcosindicalistes i els comunistes, en canvi, van ser perseguits i obligats a la clandestinitat.

L'Actuació Anticatalana de la Dictadura

Mentre Primo de Rivera va exercir com a capità general de Barcelona no va manifestar hostilitat al catalanisme. La Lliga Regionalista va donar suport inicialment al cop d’Estat. El mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme. La Mancomunitat va passar a ser dirigida per l’anticatalanista Alfons Sala, fins que l’any 1925 fou dissolta definitivament. També es van clausurar un bon nombre d’institucions catalanistes. L’ús públic de la bandera catalana va quedar prohibit, així com la celebració de l’Onze de Setembre i dels Jocs Florals. Es va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres. La persecució va arribar fins al Futbol Club Barcelona, quan arran de la xiulada del públic en fer sonar l’himne espanyol a l’inici d’un partit homenatge a l’Orfeó Català es va tancar el camp per sis mesos.

L'Oposició a la Dictadura

L’oposició a la Dictadura va estar integrada per alguns líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, determinats sectors de l’exèrcit i gairebé tots els intel·lectuals. Hi va haver conspiracions militars com el complot anomenat la *‘‘Sanjuanada’’*, que va tenir lloc l’any 1926. El tancament d’algunes universitats va derivar en protestes d’estudiants i va ser l’origen de la Federació Universitària Espanyola (FUE), de caràcter republicà. L’enfrontament dels intel·lectuals amb la dictadura va ser protagonitzat per figures com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal. L’oposició dels republicans va ser permanent i van organitzar l’anomenada *Alianza Republicana*. A Catalunya, les mesures repressores contra el catalanisme van provocar un distanciament notable de la societat catalana, fins i tot d’aquells sectors que, com la Lliga Regionalista, havien acollit la dictadura amb certa simpatia. El fet més destacat va ser l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló protagonitzat per Estat Català l’any 1926 i dirigit per Francesc Macià, que es trobava exiliat a França. Les autoritats franceses van avortar l’intent i van detenir i processar Macià. La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament entre els qui defensaven posicions possibilistes i els partidaris de posicions radicals i violentes; aquests darrers, l’any 1927, van crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També el PSOE va canviar la seva posició cap al 1929 i es va pronunciar a favor de la República.

La Caiguda del Dictador

L’oposició creixent a Primo de Rivera es va intensificar encara més quan el rei i la seva camarilla es van convèncer que la permanència de la Dictadura era un perill per a la monarquia. En aquesta situació, Alfons XIII va optar per retirar la confiança al dictador, que va dimitir el 30 de gener del 1930. El general Berenguer va ser l’encarregat de substituir-lo (*Dictablanda*). L’oposició va començar a organitzar-se i els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van acordar la signatura del Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), un programa per presentar-se a les eleccions. Els signants van adquirir el compromís que el nou règim reconeixeria el dret a l’autonomia de Catalunya, del País Basc i de Galícia. Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada (sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos) i el 1931 va ser substituït per un govern presidit per l’almirall Aznar. El govern va decidir convocar en primer lloc les eleccions municipals, que va fixar per al 12 d’abril del 1931. Però Alfons XIII s’havia compromès excessivament amb la Dictadura i les eleccions es van presentar com a plebiscit a favor o en contra de la monarquia.