Crisis i Caiguda de la Monarquia a Espanya

1. La Setmana Tràgica de Barcelona (1909)

El 1909, al Barranc del Llop, les tropes rifenyes d'Abd el-Krim van causar 1200 morts. El govern de Maura va decretar la mobilització dels reservistes per enviar tropes al Marroc. Els reservistes eren aquells que ja havien fet el servei militar però que romanien a la reserva per si se'ls necessitava. Normalment, eren gent amb família, i sovint eren els únics que portaven diners a casa. La mobilització podia ser un drama, a part que la guerra del Marroc era molt impopular. La gent no entenia per què els joves espanyols havien d'anar a una guerra colonial que no tenia gaire sentit.

Quan els reservistes anaven a embarcar al port de Barcelona, els anarquistes van provocar una vaga general. Els reservistes van aprofitar-la per apuntar-s'hi o desertar, per no anar a la guerra.

Va començar la Setmana Tràgica, del 26 al 31 de juliol. Els anarquistes van fer barricades al carrer i l'exèrcit hi va haver d'intervenir. Hi va haver 60 esglésies i convents cremats.

Després d'això, hi va haver una forta repressió contra el moviment anarquista. Destaca la condemna a mort del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l'inductor de la Setmana Tràgica. Va ser condemnat sense proves. No és clar si ell va ser l'inductor, però sí que ho va ser de l'assassinat de Canalejas.

2. La Crisi General de 1917

Aquest any va ser molt complicat per al règim monàrquic.

• Crisi política: els dos partits tradicionals estaven en descomposició. El partit conservador des de la caiguda de Maura; el liberal des de la mort de Canalejas. A més, bona part de les forces polítiques, com ara els liberals i la Lliga Regionalista, demanaven un canvi de règim, és a dir, eleccions a corts constituents per elaborar una nova constitució.
• Crisi social: problema del terrorisme anarquista, amb molts assassinats. També problema del pistolerisme patronal (es pagava a gent perquè matés els anarquistes).
• La Revolució Russa de 1917 va servir d'exemple a totes les forces polítiques i sindicals d'esquerres, que veien la possibilitat que també es pogués aconseguir a Espanya.
• El 1916, per primera vegada, la UGT i la CNT havien convocat una vaga general a tot Espanya que va tenir un relatiu èxit.
• Crisi militar: cada vegada funcionaven més les juntes de defensa, formades per militars que, davant la difícil situació, demanaven intervenir en política, demanaven una solució militar als problemes d'Espanya.

La crisi esclata el mes d'agost de 1917, quan la UGT i la CNT declaren vaga general revolucionària. És una vaga per intentar fer-se amb el poder. Per intentar frenar aquesta revolució, s'uneixen la monarquia, el partit conservador i liberal, la Lliga Regionalista i l'exèrcit.

Els principals caps d'aquesta revolta seran represaliats, i a partir d'ara comencen els governs de concentració: governs formats per gent del partit conservador, liberal i de la Lliga Regionalista Catalana (Francesc Cambó entra al govern).

3. Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930)

Aquesta dictadura és provocada per un cop militar, i les causes van ser:

• Causes polítiques: inestabilitat política i descrèdit de la Restauració. Entre 1917 i 1923 es van produir 13 canvis de govern, i tots aquests eren governs de concentració.
• Desastre d'Annual el 1921 (guerra del Marroc).
• Terrorisme anarquista. L'any 1920 a la ciutat de Barcelona, només durant aquest any, hi va haver 400 assassinats, o bé pel terrorisme anarquista o pel pistolerisme patronal. Com a altra mostra, l'any 1921 és assassinat el president del govern Eduardo Dato.
• Econòmiques: a Espanya, després del progrés econòmic gràcies a la Primera Guerra Mundial, un cop acabada aquesta el 1919, es drena el seu creixement.
• Les aspiracions del regionalisme català.

Per tot això, el dia 11 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, dona un cop d'estat que va ser acceptat i ben rebut per la monarquia, l'exèrcit, la burgesia catalana... fins i tot per amplis sectors del socialisme. Els qui hi van estar en contra, pràcticament, van ser els anarquistes.

Etapes de la Dictadura (1923-1930)

1a. Setembre del 1923 - setembre del 1925. Directori militar: tots eren militars, i tots aquests eren generals. Primo de Rivera va dir que la seva dictadura era transitòria. Es marcava com a objectiu solucionar dos problemes:

• El problema del terrorisme anarquista: es va solucionar il·legalitzant la CNT i empresonant anarquistes. El terrorisme anarquista va baixar molt.
• El problema del Marroc: es va guanyar a la Batalla del desembarcament d'Alhucemas contra les tribus del Rif.

A més, va estar en contra del regionalisme català i l'any 1925 va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. Amb la seva política de centralització i rebuig del separatisme, com a fet anecdòtic podem dir que va tancar el camp del Barça perquè el públic va xiular en un moment que sonava la marxa d'Espanya. En principi l'havia de tancar 6 mesos, però en veure que s'havia passat, el va tancar només 3.

2a. Govern civil, setembre del 1925 - gener del 1930. Tenia molt d'èxit per tot el que va fer, però en el moment que va dir que es mantenia al poder, la va "cagar". Imitant el feixisme italià, va crear un govern d'un sol partit: Unió Patriòtica, únic partit legal, i tots els càrrecs polítics sortien d'aquí.

Es diu govern civil perquè els militars van ser substituïts per ministres.

D'aquesta etapa es pot destacar:

• Es va fer una gran inversió en obres públiques: bàsicament carreteres i electrificació del país.
• Mentre era ministre d'hisenda Calvo Sotelo, va crear dos monopolis:
  • Telefònica
  • Campsa (companyia petroliera estatal d'Espanya)
• Celebració de l'Exposició Universal de l'any 1929 a Barcelona i Sevilla.

Però la dictadura cada vegada era més impopular. Aquesta impopularitat venia per l'absència de llibertats, la prohibició dels partits polítics, la no convocatòria de les Corts... I al mateix temps que anava creixent la impopularitat, creixia també l'oposició a la dictadura. És una oposició que no estava encapçalada per polítics, sinó sobretot per intel·lectuals. L'autèntica figura de l'oposició contra la dictadura va ser el rector de Salamanca, Miguel de Unamuno.

Podem destacar també altres opositors: José Ortega y Gasset, Vicente Blasco Ibáñez i Menéndez.

El mes de gener de 1930, després de consultar amb la més alta jerarquia de l'exèrcit, Alfons XIII demana la dimissió a Primo de Rivera. Aquest surt cap a França (dimiteix), on morirà pocs mesos més tard.

Circumstàncies de la caiguda de Primo de Rivera

El rei, abans de demanar-li la dimissió, va cridar tots els generals militars per saber si estaven amb ell o amb Primo de Rivera. En veure que gairebé tots estaven de la seva part, li va anar a demanar la dimissió. Primo de Rivera li va demanar dues hores, i va fer el mateix que el rei. En veure que no el recolzava ningú, va acceptar la dimissió.

4. Caiguda d'Alfons XIII

Primo de Rivera va encarregar el poder al general Berenguer, amb l'objectiu de fer passes cap a la democràcia. El govern de Berenguer, que va durar gairebé un any, formalment és una dictadura, però en què les llibertats pràcticament no estan restringides. Per això, se la coneix com a "Dictablanda".

Durant l'agost de 1930, els principals dirigents republicans i socialistes signen el Pacte de Sant Sebastià. Amb aquest, es comprometen a realitzar una acció conjunta per acabar amb la monarquia.

Al cap d'un any de govern, Berenguer va ser substituït per un govern de l'almirall Aznar que va fer el següent:

• Convocar eleccions municipals el dia 12 d'abril de 1931. Quan es van començar a saber els resultats, els primers a arribar van ser els de les grans ciutats, i pràcticament a totes guanyava la coalició entre republicans i socialistes. A Barcelona, per primera vegada, Esquerra Republicana havia guanyat a la Lliga Regionalista.

Davant d'aquesta situació, el govern i el monarca estaven encara més deprimits. Els del Pacte de Sant Sebastià van enviar un ultimàtum al rei. El rei abandona el país. El dia 14 d'abril de 1931 es proclama la II República Espanyola.

El dia 13 d'abril, el rei Alfons XIII escriu una carta al seu fill dient: "Hayare yo medios sobrados para mantener mis regias prorogativas".

El rei va marxar perquè no volia que hi hagués una guerra civil.

El ministre del govern de la monarquia, Maura, i el seu germà van signar també el Pacte de Sant Sebastià. Honorio Maura, també hi estava ficat, va ser qui portava la carta.