La Crítica de Nietzsche al Cristianisme i la Genealogia de la Moral
CRISTIANISME
Després de l'anunci de la mort de Déu (a La gaia ciència), el filòleg concentra la seva energia per «lluitar contra la moral cristiana», representada per la seva màxima institució: l'Església catòlica. Així, a L'Anticrist hi ha frases com ara: «[l'Església cristiana] és per mi la més gran de totes les corrupcions imaginables, (...) de tot valor n'ha fet un no-valor, de tota veritat, una mentida, de tota honestedat, una vilesa de l'ànima.» L'animadversió envers l'Església no es fa extensiva a la figura de Jesucrist, que Nietzsche té per un «idiota» (en el sentit grec de la paraula de persona tancada en el seu món) que va predicar una doctrina de la «debilitat assumida» i va morir en coherència amb les seves idees. El seu ressentiment es concentra sobretot en els que van fundar el cristianisme basant-se en el platonisme fins a convertir-lo en dogma. Segons el pensador alemany, el cristianisme és «el verí més mortal de la humanitat» perquè exalta la debilitat i la compassió, uns valors que el filòsof rebutja a favor dels de força i salut. Aquesta idea enllaça amb la seva teoria del superhome i la voluntat de poder. «Per Nietzsche, la racionalitat ha matat Déu, una figura que aportava sentit als valors de la societat, tot determinant el bé i el mal. Sense aquest suport, es tracta de fonamentar una 'nova moral' que hauria de recollir La voluntat de poder», explica Morillas. En aquest sentit, L'Anticrist es pot interpretar com un «cant profètic que malda per retornar la fe en el futur i en la plena realització de l'home», a través de la transvaloració dels valors.
La Genealogia de la Moral
La genealogia és, literalment, l'acció de rastrejar els orígens familiars per establir un arbre genealògic. Nietzsche la utilitza amb el significat de rastrejar els orígens de determinats conceptes, en bona mesura examinant la història dels canviants significats de les paraules. La seva formació en filologia (l'estudi de les llengües i dels orígens de les paraules) el dotava per rastrejar els significats canviants de les paraules que investiga. La seva aplicació del mètode genealògic en La genealogia de la moral té per objecte demostrar que les opinions rebudes sobre les fonts de la moralitat estan equivocades i que, des del punt de vista històric, conceptes com la bondat moral, la culpabilitat, la pietat i l'abnegació s'han originat a partir de sentiments rencorosos contra els altres o contra un mateix. No obstant això, es pretén que la genealogia no només aporti una història d'aquests conceptes, sinó també una crítica dels mateixos. Al revelar els seus orígens, Nietzsche intenta posar al descobert el seu dubtós pedigrí i, per tant, qüestionar el prominent lloc que ocupaven en la moralitat del seu temps. El fet que els conceptes morals tinguin història anul·la l'opinió que siguin absoluts i s'apliquin a totes les gents de tots els temps. Aquest enfocament de la filosofia moral, com la major part del pensament de Nietzsche, és molt discutible, tant per la metodologia com atenen als seus supòsits hallazgos.
Crítiques a la Genealogia de la Moral
- Comença criticant els psicòlegs anglesos i els genealogistes de la moral (empiristes anglesos, Herbert Spencer, Charles Darwin, J. S. Mill) que expliquen l'origen del concepte de bo en les accions no egoistes. A més, estableixen l'origen de la moral en mecanismes cecs i estúpids com el costum, l'oblit i l'error. Segons Nietzsche, les seves interpretacions no fan més que empetitir l'home.
- Continua criticant els psicòlegs anglesos, perquè han donat una explicació de tipus utilitarista de la genealogia de la moral. Consideren que originàriament les accions que no eren egoistes van ser anomenades "bones" per aquells que eren afavorits per aquestes accions, perquè els eren útils. Més tard es va oblidar el seu origen, però el costum d'anomenar-les bones va conduir a prendre-les com a coses bones en elles mateixes. A continuació, Nietzsche exposa les seves objeccions a aquesta interpretació:
- A) L'origen del terme bo s'ha de cercar en els que dominaven, perquè només ells eren els que donaven sentit a les accions. Els nobles van considerar com a bo el que ells feien i com a dolent el que feien els seus súbdits. L'origen del concepte "bo" s'ha de cercar en l'egoisme dels senyors. Va ser quan es va imposar l'instint de ramat (dels febles, dels oprimits, dels súbdits), que es va canviar el sentit.
- B) Tampoc es pot haver oblidat, perquè la utilitat de les accions segueix vigent. Només es pot salvar de la crítica Herbert Spencer que identifica els conceptes de "bo" i "útil". Aleshores sí que seria possible haver oblidat el seu origen.
- A partir d'aquest paràgraf, Nietzsche exposa la seva visió del tema utilitzant la genealogia com a mètode o camí correcte per trobar l'origen dels conceptes bo/dolent. A través de l'estudi de diferents llengües, comprova com el terme bo (gut) havia significat "noble", "distingit" i el concepte "dolent" s'havia entès com "baix", "plebeu", "vulgar".
- Els nobles es van considerar com els bons, perquè eren persones de rang superior. Per exemple, en l'aristocràcia grega es caracteritzava com un tret inherent al seu caràcter, el fet de ser bo implicava també veracitat i valentia a diferència dels "dolents" o covards.
- Com es va canviar la forma de valorar? Nietzsche atribueix la culpa al naixement d'una casta sacerdotal. Aquesta va imposar uns ideals ascètics (allunyats dels sentits, del desig i de la vida) de caràcter espiritual, que van capgirar la valoració aristocràtica basada en la fortalesa, la salut i l'acció. En canvi, la valoració sacerdotal es contraposà produint un replegament cap a l'interior. L'odi i la venjança van ser els que van dirigir el canvi de valoració.
- En aquest paràgraf s'explica la contraposició entre els valors aristocràtics i els valors sacerdotals. Identifica els jueus com a "poble sacerdotal" per excel·lència i com els que van iniciar la revolta dels esclaus en la moral. El seu ressentiment fou el que generà una transvaloració dels valors: "bo" passa a ser el feble, baix, humil, desgraciat; en canvi, el noble, poderós, bell i feliç passa a ser el "pervers".
- Nietzsche assenyala que ja no som conscients d'aquesta transvaloració pel fet que ha triomfat, des de fa dos mil anys, perquè "la revolta dels esclaus pel que fa a la moral" ha aconseguit plenament els seus objectius amb el cristianisme, i s'ha instal·lat també en l'home modern, en els demòcrates i en alguns "lliure pensadors".
- Ha guanyat la moral de l'home vulgar i els senyors han perdut. Acusa a l'Església d'haver estat la representant dels febles, però per altra part valora com a positiu el fet d'haver provocat el naixement dels "lliure pensadors".
- La moral dels esclaus s'ha acabat imposant i apareix com a antítesi de la moral dels senyors. Com s'ha establert la moral dels esclaus? A través del ressentiment provocat per la incapacitat de revoltar-se per part "d'aquells éssers privats de la veritable reacció, l'activitat, i es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària" (creant valors contraposats als valors dominants). Els esclaus, com que no poden lluitar contra els senyors, imposen una nova valoració per desacreditar-los. Com que no els poden guanyar amb l'acció, els guanyen amb les paraules. Els esclaus consideren com a "dolents" els forts, els valents, els senyors. En aquest paràgraf, Nietzsche contraposa el concepte de felicitat dels aristòcrates (senyors) a la dels esclaus o febles (ramat). Per als primers, la felicitat és acció; en canvi, per als segons, és passivitat.
- Distinció entre dos tipus d'home: l'home noble i l'home del ressentiment. L'home noble concep el que és "bo" com una propietat inherent a la seva manera de ser; en canvi, l'home del ressentiment fonamenta la seva manera de ser en contraposició al "pervers". L'home noble es valora positivament; en canvi, l'home del ressentiment es valora a partir de la negació, del mateix ressentiment. El primer és "bo" per ell mateix; en canvi, l'altre és "bo" perquè no és dolent. Aquesta inversió dels valors ha estat duta a terme pels febles amb la finalitat d'acabar amb totes les races nobles (aristocràcia romana, l'àrab, la germànica...) i amb la bèstia rossa que en ells s'expressa: l'instint de llibertat innocent (donant lloc a qui el patiren al concepte de "bàrbar", "pervers"). La cultura ha domesticat l'home en un intent d'eliminar aquest instint.
- Un cop domesticat, l'home s'ha convertit en una cosa ensopida i mediocre que "cansa". S'ha perdut la por a l'home i al mateix temps l'amor envers ell, el respecte i l'esperança. L'home europeu, empetitit i igualat, és una visió de l'home que cansa (nihilisme).
- Nietzsche retorna al problema del concepte de "bo" tal com se l'imagina l'home del ressentiment. Segons l'home del ressentiment, el fort pot arribar lliurement a esdevenir "bo". Però, no ho pot ser en el sentit que volen els febles. El fort no pot deixar de ser fort, així com el feble no pot deixar de ser feble. El problema és que ens deixem seduir pel llenguatge i entenem o millor dit, malentenem les accions com condicionades per un subjecte. Però les accions són bones o dolentes independentment del subjecte que les realitza. Els febles es pensen que són bons perquè fan accions bones (segons com ells les entenen). Els febles han convertit la seva feblesa en un mèrit i un guany.
- Tracta de com es fabriquen els ideals dels febles. Aquests consideren que seran forts algun dia, i ho esperen amb el "judici final", l'arribada del seu "reialme", quan aconseguiran la seva venjança en la "vida eterna".
- Nietzsche cita a Tomàs d'Aquino per mostrar com, malgrat que els cristians prediquen una religió de l'amor i del perdó, esperen la venjança.
- Arriba a la conclusió resumint la terrible lluita que han mantingut els valors contraposats de bo/dolent (moral noble) i bo/pervers (moral dels esclaus) i simbolitzats en la guerra entre "Roma contra Judea i Judea contra Roma". Després de la derrota de Roma, hi hagué moments de ressorgiment dels ideals nobles, com el Renaixement, però tot i això, la moral dels esclaus tornà a guanyar amb la Reforma protestant i, més tard, amb la Revolució francesa. Napoleó representaria el darrer ressorgiment de l'ideal noble.
- Finalment, Nietzsche planteja si aquesta batalla entre les dues forces contraposades de valoració no hauria de reemprendre's per poder arribar a situar-nos, com diu en una de les seves obres Més enllà del bé i del mal, és a dir, a superar l'actual forma de valoració instaurada en el cristianisme. La dissertació conclou amb el desig de potenciar els estudis històrico-morals no simplement per descobrir la procedència i desenvolupament dels conceptes morals, sinó per considerar el problema dels valors. El filòsof haurà de tenir un paper destacat en solucionar aquest problema i determinar la seva jerarquia.