Crònica de Ramon Muntaner: Anàlisi i Funcions del Llenguatge
La Crònica de Ramon Muntaner
La Crònica de Ramon Muntaner cobreix un ampli període, des del naixement de Jaume II fins a la coronació d'Alfons el Benigne.
Les fonts utilitzades són textos historiogràfics, cançons de gesta prosificades i, sobretot, la pròpia experiència. Muntaner es proposa relatar allò que ha vist i de què ha estat testimoni, un recurs que reforça la certesa de la narració. El seu llibre és un llibre de memòries, però ell, que porta una vida d'aventures i viatges com a administrador i soldat de les companyies d'almogàvers, no n'és el protagonista principal. Aquest paper està reservat als reis i als grans senyors del Casal d'Aragó.
Objectius i Característiques de la Crònica
- Deixar constància dels seus serveis a la cort reial.
- La glorificació dels reis del Casal d'Aragó mitjançant hipèrboles i tergiversacions.
- El seu monarquisme està estretament lligat amb un abrandat patriotisme o nacionalisme. Els ingredients de la comunitat catalanoaragonesa són: la sang, la llengua (el bell catalanesc) i un destí comú.
La millor part de la Crònica és quan relata els fets cabdals de l'expansionisme català medieval en els quals intervingué personalment: les Guerres de Sicília i Calàbria i l'Expedició de la Companyia Catalana a l'Orient.
Estil i Audiència
La Crònica fou escrita, com era normal a l'època, per ser llegida en veu alta. Per això, s'adreça sempre a uns oïdors que sol denominar «senyors», a qui vol deixar un llibre exemplar.
Muntaner té molt present el seu auditori i empra recursos de les novel·les cavalleresques i procediments joglarescos, com la intenció formulària: «Què us diré?».
L'estil és acolorit i directe, d'un llenguatge viu i col·loquial, ple de refranys i girs populars que contribueixen a acostar públic i autor. Sovint, les pàgines de la seva Crònica tenen una gran força descriptiva i mostra un gran talent com a narrador, fet que el converteix en el llibre de més vàlua literària de les nostres cròniques.
Les Funcions del Llenguatge
Funció Referencial
Està present en tota comunicació i hi predomina quan es transmet informació objectiva sobre el referent (la realitat que ens envolta). Empra frases enunciatives, verbs en tercera persona i mode indicatiu.
Funció Expressiva o Emotiva
Manifesta els desitjos, les emocions i els temors de l'emissor. Usa les oracions exclamatives, desideratives, condicionals, i pronoms i verbs en primera persona i mode subjuntiu.
Funció Conativa o Apel·lativa
Incita el receptor a reaccionar d'una manera determinada. Hi predomina la segona persona i els verbs en imperatiu.
Funció Fàtica
S'usa per a iniciar o tancar una conversa i per assegurar-nos que el canal funciona correctament i constantment. Normalment empra expressions com ara: «Sí...» o «Ja veus...».
Funció Metalingüística
El llenguatge és usat per a descriure o parlar de la llengua (el codi). És la funció de les definicions dels diccionaris i dels textos teòrics de lingüística.
Funció Estilística o Poètica
Fa recaure l'atenció en com es diu el missatge i se'n remarca la forma i la bellesa. És la funció més freqüent en els textos literaris (sobretot en els poètics), però també apareix quan la publicitat o l'expressió col·loquial intensifiquen l'ús de recursos expressius o es desvien de l'ús habitual de la llengua.