David Hume: Empirisme, Escepticisme i Crítica Metafísica

David Hume: Crítica de la Metafísica i la Ciència

Aquest pensador va portar a terme una crítica molt clarificadora de la metafísica i de la ciència, i va haver de pagar el preu d'adoptar un escepticisme radical: és a dir, haver de rebutjar la possibilitat d'un coneixement objectiu i científic de la realitat. Hume va argumentar la impossibilitat d'arribar a la veritat en el coneixement, ja que aquest es fonamenta en dades obtingudes a través de l'experiència, que sempre és subjectiva.

La filosofia de Hume no només va despertar Kant del <>, sinó que va emprendre un camí irreversible des del coneixement científic fins a l'ètica, perquè va posar de manifest que: <>, i va assumir que no hi ha cap més certesa respecte del món natural i humà que la que l'home mateix s'ha construït a la ment.

El Coneixement: De la Teoria Empirista a l'Escepticisme

Per als filòsofs empiristes, el coneixement sorgeix de l'experiència i no pot anar més enllà de l'experiència.

• Segons Locke, l'experiència és el resultat de la percepció externa (sensació) i interna (reflexió).
• Berkeley entén l'experiència com un producte de la nostra ment, un fenomen de la nostra consciència.
• Hume defensa que l'experiència és el resultat de l'associació d'idees. Les idees s'associen per contigüitat en l'espai i el temps i per la relació causa-efecte. El costum i la creença és allò que ens proporciona coneixement. Però es tracta d'un coneixement incert, ja que el coneixement es basa en l'experiència i no tenim experiència del futur.

Hume parteix de l'antiinnatisme de Locke i del procés de coneixement que va desenvolupar. Tot el coneixement és degut a les percepcions, que són de dos tipus: impressions i idees.

• Les impressions són <>.
• Les idees són la còpia <> que la ment guarda com a record, la representació de les impressions. Les impressions són la font primera de coneixement i són <>, naturals, originàries.

Com ja havia apuntat Locke, tant les impressions com les idees poden ser simples o complexes. Hume sotmet les idees més complexes a una anàlisi més profunda i mira de descobrir les lleis o principis que n'expliquen l'associació.

Fins aquí, el coneixement és purament sensible i presenta la realitat exterior només com a multiplicitat de sensacions sense organitzar. Perquè davant nostre aparegui un món ordenat i articulat cal tenir experiència.

Segons Hume, l'experiència —tot el que arriba a nosaltres des de l'exterior— és el resultat d'una interpretació de sensacions. L'experiència —va definir Hume— <>. Les idees percebudes s'atreuen mútuament perquè estan juntes en l'espai i perquè són successives en el temps, i tota l'ordenació que creiem veure en els fenòmens de la natura no té més fonament que aquesta associació d'idees.

L'experiència es defineix, doncs, com a producte del costum i l'hàbit, que fa que relacionem les idees i esperem que els fets es produeixin d'una determinada manera.

Així, podem dir que les impressions i les idees —única font vàlida de coneixement— no ens fan conèixer substàncies ni relacions causals i, per tant, no es pot afirmar que efectivament existeixin en la realitat tal com ho establim en l'experiència. Són només fets de consciència, el fruit de l'hàbit i el costum.

Hume dóna coherència al pensament de Berkeley quan afirma que només podem dir que existeix el que percebem i que de la realitat no podem assegurar-ne res. No podem saber res amb certesa. Amb aquest plantejament, Hume no pretén atemptar contra els principis elementals de la nostra experiència del món, sinó constatar precisament que es tracta d'una experiència i rebutjar que a partir d'aquesta experiència es puguin establir conceptes metafísics i veritats universals. Hume fa així una profunda crítica de la metafísica.

Lleis d'Associació d'Idees

Segons Hume, les idees s'associen per semblança, contigüitat i relació de causa-efecte.

• La llei de semblança permet a la imaginació relacionar unes idees amb unes altres que s'hi assemblen.
• La segona és la llei de contigüitat espaciotemporal i explica com la imaginació, moguda pel costum, relaciona les idees que corresponen a impressions pròximes en l'espai i el temps.
• La tercera llei tracta de la relació causa-efecte.

Aquestes lleis regeixen la comprensió habitual que l'ésser humà té del món, li permeten desenvolupar-se en l'entorn amb certa seguretat i poder prevenir els esdeveniments, tot i que a vegades la realitat ens pot sorprendre amb fets que no havíem previst.

El problema es planteja en aquesta darrera inseguretat i s'agreuja a l'hora de construir un saber superior. No tan sols ens falta la certesa en el coneixement quotidià de les coses que més o menys manegem, sinó també en el que pretén tenir la ciència com a coneixement universal i necessari de la realitat.

Certeses Obtingudes per l'Associació d'Idees

Segons Hume, el coneixement es redueix a relacions d'idees i qüestions de fet.

• Les relacions d'idees són el resultat de la llei de semblança i expressen una cosa necessària que es produeix exclusivament en l'àmbit de la raó; són a priori i equivalen al que Leibniz havia anomenat veritats de raó.
• Un cas ben diferent és el de les qüestions de fet, que procedeixen de l'experiència i són, a posteriori, el que Leibniz havia anomenat veritats de fet. Són enunciats que expressen la connexió entre diverses idees que la raó ha establert atenint-se a la manera com aquestes idees es presenten en la nostra experiència. Les qüestions de fet donen suport a les ciències empíriques, la certesa de les quals es prova a partir de fets que ja han esdevingut i que, per tant, coneixem per experiència; és a dir, per associació d'idees segons la contigüitat espaciotemporal. Aquí Hume s'adona que la tercera llei d'associació d'idees, la causalitat, és només una forma de contigüitat espaciotemporal. Aquestes veritats estan fundades en els fets, i són, per això, concretes i contingents.

Les qüestions de fet serveixen de fonament a les ciències. En efecte, la ciència vol establir veritats que siguin universals i necessàries, és a dir, vol inferir dels fets del passat comprovats per experiència veritats per al futur, per sempre. Però, per més que un fet estigui confirmat empíricament, no significa que pugui establir-se com a veritat necessària, sinó només com a possible (contingent), i mai podrà ser més que una veritat de fet. Aquesta darrera afirmació constitueix l'anomenat problema de la inducció o problema de Hume. A més a més, el futur continua essent inescrutable i, com a màxim, es pot aspirar al coneixement probable. La ciència no pot oferir mai coneixement veritable, universal i necessari; tot el saber racional és només endevinació o acte de fe.

Crítica dels Conceptes Metafísics

Hume fa una crítica àmplia i profunda de la metafísica: els conceptes de substància, Déu o ànima són només noms que no es corresponen amb cap impressió, són termes que no tenen cap significat.

La crítica de la metafísica que fa Hume és molt simple: només hi ha veritats de raó (produïdes pel <>) i veritats empíriques (conseqüència del <>), i la metafísica no respon a cap de les dues; per tant, no és un tipus de coneixement vàlid. Hume fa aquesta crítica a partir de les tres substàncies de Descartes:

1. Hume afirma que la idea d'una substància divina o d'una causa primera de tot el que existeix són idees complexes que deriven exclusivament de l'exercici racional: no hi ha impressions de substàncies ni causes, i encara menys d'una substància divina o d'una causa primera.
2. Hume critica també la substància espiritual o pensant. En contra de Descartes, i de Berkeley, Hume afirma que el jo com a substrat permanent, unitari i idèntic, de la infinitat de sensacions i experiències que experimentem, és una cosa totalment fictícia. No hi ha res en nosaltres que continuï estable mentre que van fluint les percepcions. El que anomenem jo o ànima no existeix. Igual que els objectes del món, el jo adquireix unitat per les operacions que fa la nostra ment: simplicitat, continuïtat, memòria. La identitat és només un <> i un encadenament d'idees.
3. Respecte a la substància material i al principi de causalitat que l'organitza, només és producte de l'associació d'idees. La substància és una cosa que suposem que sosté un complex de percepcions; la causalitat és la produïda per l'hàbit i pel costum. No tenim cap impressió de la substància ni de la causa, sinó que és una propensió de la ment a organitzar el món al voltant d'aquestes idees, a causa de la nostra necessitat de coherència.

No coneixem res d'un suposat substrat de les impressions que tenim en la nostra percepció. No hi ha cap idea de causa que provingui d'una impressió. Substància i causa són un producte de la raó.

Amb aquesta crítica a la substància material, Hume s'introdueix de ple en la crítica del coneixement científic (coneixement metafísic, ja que pretén establir veritats de raó, universals i necessàries, quan només pot saber veritats de fet). La filosofia de Hume acaba en l'escepticisme: no és possible el coneixement veritable de la realitat, i només podem aspirar a establir certes regularitats de les quals tenim experiència i esperem que es compleixin; tanmateix, únicament seran qüestions de fet i no garanteixen un saber necessari, sinó només previsions més o menys probables.

Filosofia Moral

Tot el coneixement que anomenem científic és un coneixement probable. El procés que porta a terme l'enteniment per construir coneixement és sempre el mateix: l'associació d'idees per la contigüitat espaciotemporal. El comportament humà pot ser previst a partir de l'experiència, el costum i la creença.

Hume fa extensiva la seva visió empirista al camp de l'ètica. Després d'analitzar diversos casos de la història i alguns exemples de l'experiència, Hume conclou que la bondat o maldat de les accions no es percep sinó en la ment de qui les jutja. I aquesta aprovació o aversió que produeix contemplar les accions no depèn de la raó humana, sinó del sentiment. La raó no pot identificar el bé o el mal dels fets, perquè el bé o el mal no formen part dels fets.

El fonament de la moralitat, per tant, no està en la raó sinó en el sentiment d'aprovació o reprovació que es desperta en nosaltres davant d'una determinada acció, sentiment del qual parteix el judici de valor. Hi ha dos criteris que guien aquest sentiment: el plaer i la utilitat.

Hume considera que una acció és virtuosa si desperta en nosaltres plaer o si se'n desprèn alguna utilitat respecte dels nostres objectius. El cas contrari és el de l'acció viciosa. Si suposem que aquests criteris guien la moral, hem d'admetre que la raó té algun paper en la determinació del que és agradable o útil. I és així, diu Hume, però només un paper instrumental, en el moment d'analitzar les accions. A més d'aquesta anàlisi, és imprescindible que es desplegui un sentiment que doni preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. La raó ens instrueix en les qualitats de les accions, però la valoració la fa el sentiment; un sentiment, conclou Hume, que neix de la simpatia per la felicitat del gènere humà i l'aversió que provoca la seva misèria.