Sofistes i Sòcrates: relativisme, veritat i filosofia grega antiga

Els sofistes i Sòcrates

Després de la guerra, els filòsofs passen a interessar-se per l'home i no tant per la naturalesa. Amb la democràcia es busca l'educació dels ciutadans. L'objectiu dels sofistes és ensenyar a canvi d'uns honoraris. Van desenvolupar un pensament relativista i escèptic, prenent el canvi i el problema del llenguatge com a punts de partida. També prenen en consideració la física de l'esdevenir d'Heràclit i la convicció que només els sentits serien font de coneixement, mentre que la racionalitat en el llenguatge es considera sovint ficció.

Gòrgies de Leontí (nihilista)

Fa tres afirmacions:

1. Res no existeix.
2. Encara que alguna cosa existís, mai no la podríem conèixer. (coneixement i realitat són de naturalesa diferent)
3. Si poguéssim conèixer alguna cosa, no podríem comunicar-ho als altres. (problema del llenguatge: no hi ha correspondència segura entre el dir i l'ésser; quan anomenem, ja transformem la cosa).

Nihilisme de l'ésser‑pensar‑dir.

Protàgores d'Abdera

El seu pensament es resumeix en dues sentències centrals. La més coneguda és la famosa màxima:

«L'home és la mesura de totes les coses»

(Aquesta idea implica que adeqüem la realitat a la nostra manera de ser i que no sabem res del que la realitat és en si mateixa.)

Protàgores insisteix: «Com cada cosa se m'apareix a mi, això és per a mi; i com se t'apareix a tu, així és per a tu». Això radicalitza el subjectivisme i el converteix en un individualisme epistemològic.

Pluralistes: Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit

Els pluralistes sostenen que hi ha diversos elements que, moguts per forces, s'uneixen o es disgreguen formant els éssers concrets (arkhé plural).

Empèdocles

• Conjuga moviment i ésser: la physis es defineix com un procés de canvi on el material es manté.
• Arkhé: quatre elements.
• Causes del canvi: amor i discòrdia (forces que uneixen o separen).

Anaxàgores

• Arkhé: homeomeries (petites parts homogènies presents en tot l'existent).
• Causa: el Nous, una intel·ligència ordenadora estesa per l'univers que estableix l'ordre.

Leucip i Demòcrit

• Arkhé: àtoms — neutres, eterns i indivisibles; el que diferencia les coses és la forma, l'ordre i la posició.
• Causa: atzar i necessitat.

Conceptes clau: physis, aletheia, arkhé i psique

• Physis: conjunt d'éssers físics; naturalesa o essència d'un ésser. La matèria és la força de totes les coses i princip i actiu que permet el canvi (un ésser neix i es desenvolupa perquè té physis).
• Aletheia: veritat oculta que es pot descobrir a través del pensament; correspondència entre pensament i realitat.
• Arkhé: realitat única, eterna, infinita i activa de la qual sorgeix i a la qual retornen les coses; és el substrat permanent que roman a través dels canvis, l'origen de tot allò que existeix.
• Psique: principi de vida i coneixement.

Sòcrates (470–399 aC)

Tenen en comú (sofistes i Sòcrates): l'interès per l'home i pel llenguatge; els sofistes treballen la retòrica, mentre que Sòcrates practica el diàleg i analitza els mots. Tots es preocupen per l'educació: s'ocupen d'ensinistrament i formació dels joves.

Es diferencia en:

• Sòcrates no cobra per ensenyar; els sofistes sí.
• Sòcrates és d'Atenes i molts sofistes són intel·lectuals vinguts de fora.
• Els sofistes anaven vestits amb elegància, mentre que Sòcrates era austè en la seva aparença.
• No comparteixen el mateix mètode d'ensenyament: els sofistes fan discursos llargs i classes magistrals; Sòcrates fa diàlegs i qüestionaments.
• Els sofistes creuen en una veritat relativa; Sòcrates creu que existeix una veritat absoluta i universal.

Característiques del pensament sofista

1. Subjectivisme i relativisme: no existeix una certesa única, universal i absoluta; la veritat depèn del subjecte.
2. Convencionalisme: en la moral, en les lleis i en la religió. Els valors, les normes i les creences són resultat del consens i, per tant, relatius a una època o societat.

Sòcrates sosté que el coneixement veritable es troba a l'interior de l'ànima humana en forma d'idees innates. Aquestes idees són veritables perquè són universals (tothom les té) i necessàries. El coneixement consisteix en desempallegar-se d'idees adquirides per trobar en el fons de l'ànima (la raó) les veritables idees: pensar per un mateix; per a Sòcrates, el saber de la virtut.

Arribem a la veritat a través del diàleg, raonant i establint relacions entre idees.

Passos del diàleg (mètode socràtic)

1. La ironia: reconèixer la pròpia ignorància — «només sé que no sé res». (posició inicial de preguntar-se).
2. La maieùtica: descobriment de la veritat (aletheia) mitjançant el diàleg — «coneix-te a tu mateix»; el mestre «fa parir» les idees en l'altre.
3. La definició: trobar la veritat universal i necessària; obtenir un concepte o definició resultant.

La condemna de Sòcrates

Sòcrates va ser condemnat perquè se l'acusava de corrompre els joves i de no creure en els deus de l'estat, a més d'introduir noves divinitats com els daimons. La sentència mostra el rebuig de la ciutat envers la seva activitat pedagògica i qüestionadora.

Realitat física i realitat de l'ésser

• Realitat física: aparent, plural, canviant, sensible; objecte d'opinió i de la realitat dels físics.
• Realitat de l'ésser: autèntica, única, immutable, abstracta; objecte de l'episteme (ciència o coneixement vertader), la realitat del filòsof, del savi i de l'esclau intel·lectual.

Diferència entre Heràclit i Parmènides

Heràclit concep l'ésser com una unitat dinàmica que implica canvi i pluralitat. Parmènides concep l'ésser com una unitat estàtica que exclou el moviment i la pluralitat.