La Decadència i el Renaixement: Història de la Llengua
La Decadència: Unió Dinàstica i Canvi Polític
Ferran II el Catòlic ja era casat amb Isabel I de Castella quan va accedir al tron en morir el seu pare, Joan II, el 1479, i això determinà la unió dinàstica dels dos estats peninsulars. Castella tenia al voltant de vuit milions d'habitants, mentre que la Corona d'Aragó a penes arribava a un milió.
El procés de subordinació política
Tot i que, de moment, es conservaren separades les normes jurídiques i econòmiques, amb aquesta unió comença un període de subordinació política i d'interferència cultural que s'ha conegut amb el nom de Decadència. Es donen els primers episodis de substitució lingüística del català pel castellà, especialment en les classes dominants, i comença a enterbolir-se la consciència de comunitat lingüística.
Darrerament, però, s'ha qüestionat el terme Decadència, perquè, en realitat, la llengua es manté viva en la literatura popular, en els registres col·loquials i en l'ús privat. No és fins al darrer terç del segle XVII que el castellà s'instal·larà en diversos àmbits formals: l'administració, la universitat i la predicació.
L'Impacte de la Monarquia dels Àustries
La davallada cultural que s'experimenta a partir de Carles I (1515-1556) està relacionada amb el fet que la monarquia du a terme una política fundada en la concepció unitarista d'Espanya. Són fites en aquest procés:
- El trasllat definitiu de la cort al centre de la Península.
- L'emigració i la progressiva castellanització de la noblesa.
- L'allunyament dels focus de decisió, convertint les nostres terres en virregnats administrats per alts càrrecs normalment procedents de Castella.
Factors Socials i Religiosos del Segle XVI
Encara que al llarg del segle XVI la llengua tan sols perd presència en els usos més minoritaris, per primera vegada el català i el castellà entren en contacte de manera general. En l'àmbit formal, a València, la cort de Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic i virreina encarregada de castigar els protagonistes de la Revolta de les Germanies (1519-1521), concentra tot tipus d'artistes que treballen sobretot en castellà.
Immigració i el Concili de Trento
A una escala més popular, l'arribada constant d'immigració a causa de les epidèmies i de l'expulsió dels moriscos (1609) tindrà fortes repercussions sociolingüístiques. A més, el Concili de Trento (1545-1563) va censurar la traducció a cap llengua romànica dels textos religiosos, limitant la seua lectura al llatí.
Es tractava d'impedir qualsevol interpretació de la doctrina cristiana que no fos la de les autoritats eclesiàstiques, mesura que perjudicava les llengües que necessitaven un text tan important per a afermar i difondre una varietat estàndard. No obstant això, el mateix concili va recomanar la predicació en la llengua dels fidels, indicació que va ser especialment desatesa pels bisbes de València, nomenats per la monarquia i de parla castellana; el més representatiu d’aquesta posició fou l’arquebisbe Joan de Ribera.
L'Arribada del Renaixement i l'Humanisme
Aquests primers canvis de la preeminència del català en els àmbits formals coincideixen amb l'inici del període que coneixem amb el nom de Renaixement. L'origen d'aquest procés de renovació, que entre nosaltres quallarà al canvi de segle (XV-XVI), cal situar-lo a Itàlia.
El més influent dels intel·lectuals medievals en el Renaixement és Francesco Petrarca, autor d'epístoles morals d'estil ciceronià, que ja va ser traduït per Bernat Metge abans d'acabar el segle XIV. Una generació després, el també italià Lorenzo Valla, inspirador de la nova ciència de la filologia, treballa a la cort napolitana del Magnànim al costat d'inquiets notaris com Joan Olzina.
L'Humanisme i Joan Lluís Vives
En aquesta etapa cultural es va establir un paral·lelisme fonamental: la restauració d'una societat més justa, més culta i més lliure depenia de la puresa i la correcció de la llengua que transmet el coneixement. Pensament, comunicació i societat van junts per primera vegada. En el nostre àmbit, aquest nou model d'humanistes, llatinistes i bibliòfils no apareix fins a l'últim terç del segle XV, i sobre tots destacarà Joan Lluís Vives.