Decadència i Renaixement de la Literatura Catalana: Anàlisi i Context Històric
La Decadència i el Renaixement de la Literatura Catalana
Dos fets decisius influïren poderosament en l'inici d'un procés de substitució lingüística: l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara i la unió amb Castella a partir del casament de Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella. A això s'hi afegí una situació de diglòssia (desigualtat social entre dues llengües a favor del castellà) sense bilingüisme (la majoria de la població només sabia el català).
Pel que fa a la literatura, el català s'especialitzà en els gèneres populars i populistes, mentre que en els gèneres cultes era desplaçat pel castellà. La cancelleria reial es va diluir. El punt culminant d'aquesta situació fou la prohibició de la llengua arran del Decret de Nova Planta, promulgat per Felip V, amb l'objectiu d'imposar la unificació cultural i lingüística alhora que implantar el centralisme administratiu. Catalunya Nord, en mans franceses després que Lluís XIV prohibís l'ús del català en els documents públics, es va veure abocada inexorablement a un intens procés de substitució lingüística del català pel francès.
Concepte de decadència: Tot i una literatura moderna i capdavantera, autèntic segle d'or, ja s'inicia la creixent afecció de l'aristocràcia cortesana a la cultura castellana. La influència d'aquesta cultura augmentà al segle XVI gràcies al cosmopolitisme de València. Al segle XVI la literatura culta decreix en quantitat, qualitat i originalitat, la literatura castellana representa la modernitat i augmenta la producció i l'edició.
Causes de la decadència:
- Polítiques:
- Guerres
- Pèrdua de consciència unitària dels països de la Corona d'Aragó
- Política dels Àustries
- Socials:
- Tensions entre noblesa i poble, guerres germanes
- Bandolisme i pirateria
- Pesta i epidèmies
- Ruïna de la burgesia
- Culturals:
- Castellanització de la cort
- Esplendor de la literatura castellana
- La cancelleria reial es dilueix
- Jesuïtes utilitzen el castellà
- La impremta, instrument per imprimir textos en castellà
Procés de substitució lingüística:
Situació on dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d'una de les dues llengües dels àmbits d'ús. És una situació dinàmica que avança, de forma progressiva, cap a la substitució de la llengua dominada o minoritzada.
Etapes:
- Penetració de la llengua externa (L2) en la comunitat on la llengua pròpia és la L1. Raons extralingüístiques. Procés lent i costós.
- Bilingüització dels parlants de la llengua dominada.
- Monolingüització en la llengua dominant.
Característiques de la literatura de la decadència:
Imitació dels grans autors castellans (Garcilaso, Góngora, Quevedo), influència d'Ausiàs March, presència de castellanismes i dialectalismes, imitació de formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
El Renaixement:
És la generalització a tot Europa de l'esperit humanista dels segles XIV i XV. Una visió més humanitzada del món s'havia de reflectir en la literatura, l'equilibri i l'harmonia clàssics, el vitalisme i l'alegria de viure. El segle XVI fou la superació de la situació d'inferioritat cultural de les llengües vulgars respecte del llatí, encara que aquesta llengua torna a tenir prestigi en els cercles intel·lectuals com a llengua científica i internacional. Als segles XVI i XVII el català segueix essent la llengua oficial, però el castellà esdevé la llengua de moda, la llengua de la cort i de l'aristocràcia.
Pel que fa a l'estil literari, els renaixentistes van valorar la inspiració popular i la van elevar a la categoria de literatura culta: estil senzill, planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva... Principals poetes: Joan Pujol (seguidor d'Ausiàs March), Pere Serafí (conservà la poesia d'inspiració popular i de temàtica religiosa). Un indici de l'anormalitat és l'absència de novel·les en català. Els renaixentistes van conrear els gèneres assagístics, especialment de caràcter històric, i els gèneres dialogats de tradició clàssica.
El Barroc:
Severitat, exageració, el pessimisme i el tenebrisme foren les arts plàstiques d'aquesta època. Fou un retorn a un pensament més teocèntric, de concebre la vida com a un lloc de pas: la vida terrenal no val res perquè l'important és preparar l'ànima per al moment del judici diví.
Temes:
- La vida com a lloc de proves que cal superar
- La brevetat de la vida i l'obsessió pel pas del temps
- La vida entesa com una preparació per a la mort
- La visió distorsionada de les realitats com si fossin il·lusions
Els autors van explotar al màxim els recursos de la llengua literària per provocar i excitar la sensibilitat del públic lector: ús d'antítesis, paradoxes i oxímorons, ús d'hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques, complexitat oracional i hipèrbatons, deformació de les realitats. Autors: Francesc Vicenç Garcia, Francesc Fontanella.
El segle XVIII:
La nostra llengua fou prohibida i perseguida i els nostres drets forals foren abolits i substituïts per les lleis de Castella. La castellanització va donar un pas important mentre que el català seguia reculant i perdent àmbits d'ús. Durant la segona meitat del segle XVIII, es van mantenir a Espanya al marge de conflictes bèl·lics i van promoure una política econòmica que va afavorir la recuperació de la nostra burgesia. Important represa cultural a les grans ciutats protagonitzada per les societats econòmiques d'amics del país.
La Il·lustració:
El segle XVIII, dominat per idees racionalistes, significà un avanç de les ciències i la idea del progrés de la humanitat, destinada a la felicitat. L'escepticisme racionalista va recuperar algunes idees del classicisme renaixentista com la confiança en la capacitat de l'ésser humà per a promocionar-se i aconseguir un món ideal i pacífic gràcies a la il·lustració. Didàctica i assagística, producte de l'afany científic i investigador. Obres: Instruccions per a l'ensenyança dels minyons.
La literatura popular i populista:
La decadència literària va tenir una gran vitalitat. Tot i que el català fou marginat de la publicació editorial, encara era la llengua d'ús majoritari i quasi únic del poble; fou una transmissió oral, amb un llenguatge planer i col·loquial, de temàtica festiva, amorosa i vinculada a les vivències del poble.