Del Mite al Logos: Orígens de la Filosofia Grega i les seves Escoles

Del mite al logos

Podríem definir mite com aquella narració esdevinguda in illo tempore (podríem traduir-ho com 'en aquell temps'), en la qual s’intenta explicar els fets naturals a partir de causes sobrenaturals. Lentament, i originalment a les ciutats milícies, s’ha produït un intent d'explicar el món i els fets naturals a partir de les causes naturals. Això és el pas del mite al logos.

Cal tenir present que la paraula Logos a Grècia volia dir paraula, explicació, raó, causa, motiu i, d’alguna manera, el logos seria una explicació racional a partir de causes, motius i feta amb la paraula.

Thales de Milet i els milesis

Aquests autors plantegen una descripció del món a partir d’un únic principi o Arjé. Aquest principi és primer, únic i permet explicar-ho tot. En el cas de Thales, el principi seria l'aigua.

Anaximandre de Milet

Per Anaximandre, el principi de tot (Arjé) rep el nom d'apeiron, traduït com 'allò que no té límit'. Es considera que és la primera paraula tècnica del pensament filosòfic.

Pitàgores i la Magna Grècia

Els pitagòrics afirmen que al principi de tot hi ha el nombre. Tota realitat es pot explicar a partir de relacions numèriques. En aquest sentit, diuen que Pitàgores va ser el primer a definir matemàticament els intervals musicals. Tota realitat és deu. Sembla ser també que els pitagòrics van tenir relació amb la religió òrfica, que era una religió mistèrica (allò que està amagat). Es fonamenten en el mite d’Orfeu i defensen, entre altres coses, la metempsicosi o transmigració de les ànimes.

Aquesta teoria del que anomenem metempsicosi significa que l’ànima, que és immortal, segueix existint després de la mort i va ocupant cossos diferents segons hagi estat la vida anterior. Possiblement, aquesta teoria té una dimensió ètica, com passa amb l’hinduisme o com farà servir Plató.

Heràclit és d’Efes i Parmènides és d’Elea, per tant, viuen en dues terres totalment diferenciades. La tradició posterior a ells dirà que són pensaments contraris; Parmènides pensa contra Heràclit. Des del punt de vista de la història de la filosofia, el pensament d’aquests dos autors significa la primera gran crisi metafísica, ja que Parmènides defensa que tot és quietud, mentre que Heràclit defensa que tot és moviment. Aquesta gran crisi significa el fracàs del monisme (un únic arjé) per donar pas al pluralisme.

Heràclit d’Efes

Per Heràclit, tot flueix; dit d’una altra manera, tot està en constant transformació, en constant canvi. Això és degut a la guerra, a la lluita entre contraris. Davant d’aquesta situació, la realitat és que l’home adormit entén les coses com a realitats fixades en espai i temps, mentre que l’home despert entén que tot està en transformació, que res no és, sinó que tot esdevé. Per Heràclit, la realitat és com un arc tensat, com un riu o com el foc.

Parmènides d’Elea

Parmènides diu que pensar és pensar l'ésser. Davant d’aquest principi, en planteja tres camins: el camí de la veritat, que consisteix en afirmar ('l’ésser és i que el no ésser no és'); el segon camí és el de l'error, que és un camí impossible ('l’ésser no és i el no ésser és'); i el tercer camí és el de l'opinió, que fan servir els homes adormits, que consisteix en afirmar ('l’ésser és i no és').

Anaxàgores de Clazòmenes

Atenes, s. V aC. Condemnat perquè diu que la lluna no té llum pròpia, sinó que prové del sol. Diu que existeix un nombre il·limitat de principis que més tard seran anomenades homeomeries. Cada un d’aquests principis és esfèric, immortal i conté tot l'univers amb potència. Aquestes homeomeries són ordenades de forma intel·ligent per una intel·ligència superior que rep el nom de Nous.

Demòcrit d'Abdera

Per Demòcrit existeixen dos principis contraris que són el ple i el buit. El ple està format pels àtoms, que es desplacen contínuament cap al buit. Aquests àtoms són infinits, diferents entre si i segueixen rutes paral·leles o camins paral·lels “a la velocitat del pensament” fins que un dels àtoms, per atzar, es desvia de la seva trajectòria i provoca un xoc en cadena. És a dir, una agrupació d’àtoms que és la realitat. És el primer sistema de pensament que afirma que els déus no existeixen.

Aquesta preocupació de l'home per l'aparició del món físic provoca la preocupació d’uns homes anomenats sofistes, que van de ciutat en ciutat ensenyant als homes l’ús de la paraula, no tant per trobar la veritat sinó per vèncer i convèncer l’altre. La paraula es transforma en instrument polític, en instrument de poder, i qui domina la paraula és qui té el poder. Els sofistes dominen les tècniques lingüístiques augmentatives que han de servir per imposar la veritat als altres. D’alguna manera, els sofistes, que cobren per ensenyar, relativitzen el valor de la paraula. Els sofistes són molts, entre els quals tenim Protàgores, Gòrgies, Hípies i Pròdic.

Gòrgies:

• Afirma que res no existeix, que si alguna cosa existís seria incomunicable i que si alguna cosa fos comunicable seria incomprensible.

Hípies:

• Utilitza regles mnemotècniques.

Pròdic:

• Utilitzava molts llenguatges diferents.

Els sofistes capten la joventut d’Atenes i els preparen per a la vida política. Enfront d'aquesta actitud apareixerà la figura de Sòcrates.

02-10-2018

Sòcrates

Per Sòcrates, la filosofia era un estil de vida. Era fill d’un escultor i d’una llevadora (noia que ajuda en el part). Tot naixement sorgeix de l'amor. Per fer néixer és essencial l'erotisme i, a la vegada, el dolor. Aquest dolor és la ironia.

La veritat ha d’existir separada de la realitat. Això explica la multiplicitat del real.

• Aquesta veritat està adreçada a l’home: és ètica.
• El mètode per trobar la veritat és la maièutica, fer néixer conceptes.
• El mètode pren com a punt de partença la docta ignorància ('només sé que no sé res'), i el seu motor és la ironia.
• La recerca de la veritat es fa mitjançant el diàleg.
• Sòcrates no ha deixat cap obra escrita. El coneixem a partir dels escrits de Plató, Xenofont i Aristòfanes.

La finalitat, l’objectiu, és la doctrina de l'intel·lectualisme ètic, segons la qual només pot ser bo qui coneix el bé i només pot ser just qui coneix la justícia.

Plató

Plató fa diàlegs que es queden en l'aire (erístic). Diàlegs de revisió i d’autocrítica. El que cal tenir molt present és que vol respondre a dues qüestions fonamentals:

• La primera, el problema metafísic sobre l’univers: si és múltiple, si es mou, si està quiet. Donar solució al conflicte.
• El problema eticopolític que ocasiona la mort de Sòcrates és la pregunta sobre la justícia. Sens dubte, el gran mèrit de Plató és contestar les dues preguntes amb una intuïció única: la idea d'una dualitat axiològicament desequilibrada.

Estem en un món que tot passa. Hi ha coses justes, però no ens podem conformar amb coses justes, volem justícia. Sempre és millor ser (tot queda) que passar (tot passa). L’ànima pertany al món de les idees.

• Parmènides = idea = ànima = coneixement racional = savi = ciutat sana
• Heràclit = cosa = ser = coneixement sensible (sense aquest coneixement no hi ha coneixement racional) = ignorant = ciutat malalta

Tot això només és possible si de la idea a la cosa hi ha un camí de baixada que és la participació. Les coses participen de les idees, és a dir, en formen part, en són imatge, còpia, s’assemblen sense ser-ho. De la idea a la cosa hi ha una caiguda ontològica, una pèrdua de ser; la cosa és menys real que la idea. Però, d’altra banda, aquest camí de baixada permet el camí de pujada. Aquest camí de pujada és el coneixement. Tot camí de pujada sempre és conèixer; caure sempre és pitjor que ascendir. La teoria de l'home ressona en la teoria del coneixement; el color és irracional, ja que el color d'un objecte no depèn.

El coneixement pot ser racional o sensible. D’aquí ve l’ètica i la política de les ciutats sanes o ciutats malaltes per cosmologia d’un món d’idees i d’un món de les coses. Finalment, tenim l’antropologia de l’ànima i el cos. Plató és un sistema perquè tot està lligat amb tot. Amb una sola intuïció respon a les dues preguntes d’aquell temps.

Antropologia

La línia horitzontal separa el món del record i l’oblit, de l’ànima i el cos, del món de les idees i el món de les coses. El cos i l’ànima estan units, però no sabem si podem estar en els dos llocs alhora. L’ànima està tant lligada al cos que sense el cos no pot viure (ànima irascible i ànima concupiscible).

Teoria del coneixement

Es troba en tres llocs privilegiats: el primer és el mite del carro alat del Fedre; el segon és un conjunt de metàfores o imatges que ocupen el centre de La República, el llibre sis i el llibre set: és la imatge de la llum, la imatge de la línia i la imatge de la caverna. Si l’antropologia de Plató apunta cap a la teoria del coneixement, la teoria del coneixement apunta cap a la política.

Carro alat de Fedre

Plató explica que l’ànima humana és com una biga, és a dir, un carro de dos cavalls. El carro està guiat per un auriga, que és l’ànima racional. Dels dos cavalls, un és de bona raça, fàcil de dominar, que és l’ànima irascible, i l’altre és un cavall de mala raça, que ve a ser l’ànima concupiscible. Aquesta biga té ales i això permet que les ànimes vagin amunt, s’enlairin i segueixin la corrua (el viatge) dels déus, que passeja per la part exterior del cel. L’ànima (el carro) que té una auriga capaç de controlar els dos cavalls segueix el camí correcte, sempre amunt. Les altres ànimes, que tenen cavalls que no es deixen guiar, segueixen un camí erràtic, xocant d’unes amb altres i perdent així les ales. Això provoca que les ànimes caiguin i vagin a parar a un cos. Aquesta incorporació és tant violenta que provoca que les ànimes oblidin allò que han contemplat. És per això que tot coneixement té un record, i que la tasca que ha de fer l’home a la vida és governar racionalment les altres dues ànimes, entrenar-les i, per tant, esdevenir savi. Aquest mite explica sobretot dues coses:

La primera és que l’existència és negativa, és un càstig, i que l’objectiu de l’existència és alliberar-se mitjançant el coneixement. L’ésser humà està en contínua tensió entre una ànima que vol anar amunt, que vol el coneixement, i unes ànimes que volen el cos. Els òrfics deien que l’ànima està dins del cos com el presoner dins de la presó; el seu objectiu és sortir. És en aquest context que cal entendre el Fedó. Sòcrates és el presoner dins la presó que sortirà de dues maneres: pel coneixement, és a dir, pel predomini de la raó, i per la mort física.

La segona és que l’existència vinculada al coneixement té un component ètic. El savi i l’ignorant no significa acumulació o pèrdua del coneixement, sinó que significa una actuació bona o dolenta.

Llibres 6 i 7 de La República

Plató juga amb la llum i la vista com a metàfora del bé i la veritat. Un cec es posa en un camí sense veure i el passa inconscientment, per casualitat. La pregunta és: Què és el bé? Aconseguim un plançó (descendent), el seu fill; per ell podem aconseguir el pare (el bé). La bellesa és i no és. Si els homes sabessin de la justícia, no faria falta un jutge en el món de la política (política de Plató).

• Sense llum no hi ha vista.
• El bé il·lumina la intel·ligència a través de l’ànima.

Les ombres, negació de la llum. Sempre hi ha una relació entre l'original i la còpia. Sempre hi ha un joc entre la foscor i la claredat. En el moment en què es dibuixa un rectangle és original; en el moment en què es copia ja no és original; en el moment en què es posa davant d’un mirall ja no és original.

Existeixen graus de coneixement que van des del coneixement més inferior, de la màxima motricitat, al coneixement més superior, el de màxima unitat. El coneixement s’aparella a la llum i a la veritat de manera que com més coneixement, més llum i més veritat, i com menys coneixement, menys llum i menys veritat, i per tant defineix com a verticalitat que va del món sensible, de la caverna, de l'opinió, al món intangible, el món extern, la ciència. El punt més alt és la idea del bé, de la qual no hi ha coneixement, però sí una certa intuïció mística. A partir d’aquestes idees, Plató configura el savi, és a dir, aquell home que és capaç de travessar el món sensible per assolir el món intangible. És a dir, d’alguna manera, el coneixement i la mort s’assemblen; tots dos alliberen l’ànima. Aquesta raó del savi va lligada a la república amb la teoria política; el savi és producte de la vocació en la ciutat més sana de les malaltes, és qui ha de governar amb justícia la ciutat.

Esclaus mirant una televisió, darrere realitzant el que surt per la televisió. La televisió és llum. Tot és transformació de la llum. Per entendre la pantalla hem de treure llum de l'exterior.

Teoria política

Es troba al llarg dels diversos llibres de La República i s’origina a partir de la pregunta què és la justícia. En el llibre segon es parteix, per contestar aquesta pregunta, d'una doble hipòtesi:

• 1r: la ciutat és l’home engrandit i, per tant, és més fàcil veure en allò que és gran que en allò que és petit. Caldrà entendre la justícia en la ciutat per entendre la justícia en l’home.
• 2n: cal assistir al naixement d’una ciutat justa per veure on apareix la justícia.

La proposta de Plató, a partir d’aquestes dues hipòtesis, és la constitució d'una ciutat sana que solucioni les necessitats bàsiques dels homes i que permeti que cadascú se solucioni a si mateix. La ciutat sana, doncs, és una ciutat anàrquica, autàrquica on tots els homes són savis. Davant d’aquesta ciutat, Plató és conscient que és utòpica perquè la mateixa naturalesa humana ho impedeix, o tots els homes poden ser savis. A partir d’aquesta concentració (la ciutat de porcs de Lauco), Plató es veu obligat a construir una ciutat malalta però possible. Aquesta ciutat es basa en una ciutat de justícia que és la divisió del treball. Cada ciutadà ha d'intervenir en la ciutat segons ordeni la seva naturalesa. Així, per naturalesa, la ciutat està formada per artesans, que són els que produeixen i reprodueixen. Aquests artesans són educats i dels millors d’ells surten els guerrers.

Plató dedica el llibre V a la vida i educació dels guerrers. Parteix de la idea que viuen o viuran en un règim comunista d’igualtat entre homes i dones, el servei absolut de l’estat, i entre els guerrers, per educació, surten els millors, és a dir, els savis, que són els que han de governar la ciutat. En el llibre IV de La República, aquesta idea de justícia s’aplica a la virtut i a l'ànima humana. Així, l’ànima concupiscible de la ciutat són els artesans, l’ànima irascible són els guerrers i l’ànima racional són els savis. Així com l’home, el savi és aquell que allibera l’ànima racional i allibera les altres dues. A la ciutat, la més justa de les possibles és aquella governada per un savi. Cada un dels estaments de la ciutat té una virtut que li és pròpia. El savi té com a virtut la prudència, el guerrer la garantia i l’artesà la temprança. Aquest sistema de govern, en la mesura que està en el món de les coses, tendeix a corrompre. I així, la dictadura del savi es transforma en el govern dels millors, l’aristocràcia; aquest es transforma en el govern dels més rics: l'oligarquia; aquest es transforma donant lloc al govern del poble, quan decideixen governar el seu país, és a dir, la democràcia. I la democràcia es converteix quan un artesà governa.

Cosmologia

S’expressa sobretot en el Timeu. El Timeu és un diàleg que en teoria forma part d’una etimologia formada per Timeu, Crities i Hermòcrates. El Timeu està pensat com una continuació de La República, com un “al dia següent...”. Per tant, la idea és que si l’home és la ciutat en petit, la ciutat és l’univers en petit. Per tant, hi ha una correspondència entre el microcosmos i el macrocosmos. El món de les coses existeix, segons el Timeu, pel fet que el demiürg contempla el món de les idees i, d’alguna manera, aquesta contemplació l’impulsa a la reproducció, el vol copiar i imitar-lo, i això ho fa en la matèria.

Home → activitat → univers → home

Conclusió de Plató

Plató soluciona els problemes amb una sola idea: que hi ha dos mons, el món d'abaix i el món de dalt, l’univers es mou i no coneixem la idea de justícia.

Els problemes:

• Metafísic: com és l’univers (és immòbil i està en moviment).
• Ètic o polític: què és la justícia (no sabem què és la justícia, divisió del treball).

Aristòtil

Teoria del coneixement d'Aristòtil

Per Aristòtil, tot coneixement prové dels sentits i això significa que fora dels sentits no hi ha idees ni conceptes. Per Aristòtil, a més a més, la informació sensible es correspon estrictament amb la realitat; el que apareix és l’ésser tal i com és. A partir d’això i un procés d’abstracció, el coneixement sensible partícula, particular o singular es transforma en coneixement universal o abstracte, de manera que amb major abstracció, major coneixement i major veritat, i aquest procés d’abstracció es realitza amb l’intel·lecte humà. L’home és un animal racional, això significa que és capaç de pesar a partir de l’abstracció les idees, es combinen entre si donant llocs a judicis, i els judicis són una descripció del món. Les lleis que simbolitzen els judicis són les lleis de la dilogia.

Primer pis:

És una descripció física del món. Tot és moviment.

Segon pis:

Metapole: a través del canvi, conjunt de transformacions. Canvi substancial: naixement i la mort, són coses que podem fer a la vida, néixer i morir. El moviment de l'univers és aquest.

Tercer pis:

Descripció metafísica del món, perquè hi ha moviment.

Quart pis

En definitiva, tots aquells moviments tenen un origen únic, i tota realitat és un continu de moviment que va des de l'element original d’origen fins a l'element final que és el seu contrari. L'element original és el primer motor immòbil, que és motor perquè mou, que és immòbil perquè no és mogut per res, i que per tant és primer. Aquest primer motor immòbil és el déu, només pot moure i que per tant és acte pur, no té cap potència, és immòbil i no és mogut per res, és primer. Aquest primer motor immòbil mou les estrelles fixes i aquest és el moviment que es va transformant a mida que es transforma la terra, en la mida que el primer motor immòbil és acte pur, és forma pura i possessió pura, dir que o té cap possessió.

Ètica d'Aristòtil

• Què vol dir ser home?
• Quina és l’acció pròpia de l’home?
• Finalitat (teleològica)
• Bé = felicitat = acord amb la natura

L’home pot orientar la seva vida cap a tres punts:

• Plaer en totes les condicions. Plaer màxim → Vocació humana.
• Vida segons la virtut. La virtut per Aristòtil és una acció de terme mig entre un accés i un defecte, perquè l’acció sigui virtuosa cal:

1. En primer lloc, que sigui guiada per la prudència, és a dir, que sigui racional.
2. En segon lloc, que sigui un terme mig.
3. En tercer lloc, que formi part d’una acció habitual.
4. En quart lloc, que sigui oportuna per a l’ocasió.
5. En cinquè lloc, que els altres reconeguin que l’acció és virtuosa.

• Vida contemplativa: l’home contempla la vida quan té el menjar, la virtut, el vestit, la societat, tenir sort amb els fills, l’home actua com déu, ho fa sol. Què és la felicitat? Acostar-se al millor, ser virtuós.

Filosofia hel·lenística

S’anomena el període que va des del segle III aC al segle III dC. És una època en què el mediterrani perd la seva estructura política, apareix l’imperi romà, es descobreix el món oriental, hi ha un gran sincretisme religiós.

Al costat d’aquest sincretisme apareix una profunda angoixa metafísica. És a dir, una recerca del sentit de l’existència humana i de la felicitat. És en aquell moment que pareixen escoles de pensament que tindran una vida molt llarga i de gran influència, entre d’altres els estoics, escèptics o epicuris i neoplatònics.