Democràcia Orgànica: Pilar del Franquisme i el seu Estat Corporatiu

Democràcia Orgànica: El Franquisme i l'Estat Corporatiu

Per a la construcció del nou Estat, el règim franquista es va inspirar en l'Estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: la família, el municipi i el sindicat. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa.

Les Corts Franquistes i la Representació Popular

La representació popular en les institucions de l'Estat es va regular a partir de la Llei constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a "òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat". Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats pel poder, i entre ells hi havia ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l'organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec, i entre els quals s'hi comptaven els alcaldes, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava d'una representació corporativa per terços: el sindical, el d'entitats i el de l'administració local. A partir de la nova llei orgànica del 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar, que eren elegits per mitjà de sufragi pels caps de família.

Control del Poder Legislatiu i l'Administració Local

Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament, ja que Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis. Hi havia els governadors civils, que eren caps provincials del Movimiento. A cada província es va instituir també un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. Als ajuntaments, els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

Sindicats Verticals i Condicions Laborals

Un altre poder van ser els sindicats verticals, que depenien d'un secretari general amb rang de ministre. L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga, que era il·legal. Això va comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i uns beneficis grans per als empresaris.