Descartes: el dubte hiperbòlic i el cogito — meditacions i Déu

El dubte: dubte hiperbòlic i metòdic

El dubte.
Hi ha diferents maneres de referir-se al dubte proposat per Descartes (comprovar al llibre de classe); les més habituals fan referència al «dubte hiperbòlic» o «dubte metòdic». Totes volen dir el mateix: cal dubtar de tot el que sigui possible i, aleshores, considerar-ho fals.

Meditacions metafísiques potser són l’intent cartesià més clar de posar en pràctica el dubte. Veiem-ho.

Quan comença a errar l’home? De petit. El nen és un home imperfecte, mancat d’allò que caracteritza l’home: la raó, que s’ha d’imposar.

Cal admetre que ens equivoquem; estem malalts de les nostres pròpies opinions. Quin és el primer pas per guarir una malaltia? Doncs bé, el primer pas és meditar i radicalitzar el dubte.

Regla general

Tot allò del que pugui dubtar serà considerat fals: dubte hiperbòlic.

Següent pas: de què puc dubtar?

• Dels sentits, perquè sovint ens enganyen.
• De la raó, perquè els raonaments sovint són enganyosos.
• De les matemàtiques, l’àlgebra i la geometria: argument de Déu omnipotent, que m’ha creat fal·lible. Déu és una vetus opinio, i cal distingir-lo de la hipòtesi del geni maligne.
• De Déu?

Així doncs, podem dubtar de tot i, per tant, negar-ho tot. Descartes: un escèptic moderat.

I, per fi, del dubte radical i l’escepticisme inicial o de base, sorgeix quelcom del qual resulta impossible dubtar: si penso, és que sóc.

El cogito: la primera afirmació vertadera

El Cogito (la primera afirmació vertadera).
Primera veritat vertadera: clara i distinta, evident, d’acord amb el criteri d’evidència proposat pel mètode. Va més enllà de l’escepticisme.

Ergo sum: «Jo sóc», és un acte, un fet inqüestionable.

Però, què sóc?

Una substància: res cogitans, una cosa pensant, el cogito. Potser tot és fals, fins i tot el meu cos, però no pot ser fals que jo penso.

Tipus d’idees:

• Innates (en la ment).
• Adventícies (venen de fora).
• Factícies (invencions).

Totes aquestes idees són el contingut de la primera certesa: el cogito, o res cogitans.

Tinc una idea força estranya: Déu.

Es tracta de la res divina: segona certesa.

Per Descartes serà una necessitat demostrar l’existència de Déu, ja que aquest esdevindrà la garantia definitiva de la validesa del coneixement.

Utilitza dos arguments: