Descartes i Hume: Una Anàlisi del Coneixement i la Metafísica
Cogito ergo sum. L'objectiu de Descartes és trobar veritats absolutament certes sobre les quals no sigui possible dubtar en absolut. Es tracta de trobar veritats evidents que permetin fonamentar l'edifici del coneixement veritable amb absoluta garantia.
El problema que es planteja és com trobar-les, i per resoldre-ho elabora un mètode. Però un cop ho té, per on començar? La resposta és pel dubte metòdic. Es tracta d'exigir un punt de partida absolutament vertader, el qual obliga a un llarg procés de crítica i eliminació de tots els coneixements, idees, creences... que fins al moment han estat considerats com a veritables, però que no obstant això, no posseeixen una certesa absoluta.
Teoria del coneixement d'Hume: afirma que les nostres idees es formen a partir de l'experiència, ja que aquesta crítica va afegir insuficiència de la raó per obtenir un coneixement científic universal. D'altra banda, va descobrir que la raó també era limitada en quant a guia moral de la vida humana i que calia tornar-se cap als sentiments.
Teoria del coneixement: el mètode experimental aplicat a la naturalesa humana ens permet saber com pensa el ser humà i els processos que estructuren el seu pensament. D'aquesta manera, trobem que els continguts de la nostra ment són percepcions externes o internes, i aquestes poden ser impressions, bé de la sensació o de la reflexió, o d'idees que són còpies de les impressions en la ment. A més, les impressions poden ser simples o complexes, i d'aquestes se'n deriven també idees, ja siguin simples o complexes. Amb idees de coneixement, la memòria i la imaginació estableixen relacions d'associació seguint tres principis: semblança, contigüitat espai-temporal i causalitat. Hi ha dos tipus de coneixement: el factual o de fets, on la veritat la podem comprovar si es deriva d'impressions, i la de relacions entre idees que es corresponen amb judicis de les mateixes, on la veritat està relacionada amb la demostració.
Crítica de Hume a la metafísica. Els racionalistes proposaven una ontologia, un model de la realitat; Descartes, per exemple, considerava que la realitat es divideix en tres substàncies: "jo, Déu i el món". Els empiristes, en aquest cas Hume, van negar la construcció d'aquesta metafísica. Hume no va negar l'existència de la realitat, el món, de Déu o del jo, simplement descartarà que pugui ser conegut. Comença criticant la idea de substància, ja que se suposa que és l'essència d'una cosa, però no hi ha un coneixement sensible que la recolzi, per la qual cosa és una idea construïda per la imaginació. L'única cosa que es pot dir que hi ha són les impressions; el conjunt de les mateixes s'anomena fenomen, de manera que la realitat queda reduïda al conjunt de fenòmens dels quals tenim experiència a través de les impressions. La idea del jo tampoc es pot reduir a cap impressió sensible, ni fins i tot al conjunt d'impressions, de manera que tampoc es pot conèixer.
Hume afirma que no podem anar més enllà de les impressions, ja que no som una consciència, sinó un conjunt d'impressions i idees. La idea de l'existència d'un "jo, una ment o una consciència" no pot ser objecte de coneixement, sinó de creença, la qual no és fiable. El món es percep de la mateixa manera que el "jo"; és una creença, l'origen està en la continuïtat i la coherència de les impressions externes. A força de l'hàbit i costum, la imaginació crea una realitat externa que sembla coherent, ja que sembla seguir certes regles espai-temporals; però, tot això és ficció, no és un coneixement veritable. Hume no pot defensar la idea de Déu si vol ser coherent amb les seves tesis, pel que al no poder definir l'origen real de les impressions, afirmarà que simplement no es poden conèixer. En conclusió, es basa simplement en l'experiència com a únic coneixement vertader i definirà com a suposició o creença allò que estigui fora del coneixement de les impressions.