Descartes i Locke: Epistemologia, Metafísica i Pensament Polític
Les Substàncies de Descartes i les Formes de Coneixement
Quant a les tres substàncies (les definides per Descartes), en tenim un coneixement diferent: del Jo (substància pensant cartesiana) el tenim per intuïció («pel que fa a la nostra pròpia existència, la percebem tan clarament i certament que ni és necessària ni és susceptible de cap prova»), de l’existència de Déu (substància infinita cartesiana) per demostració, i de l’existència dels objectes externs (substància extensa cartesiana) per sensació.
La intuïció i la demostració són coneixements superiors; la sensació no té el mateix grau de certesa, però malgrat tot, «és una seguretat tan gran que mereix rebre el nom de coneixement». Així doncs, no puc dubtar de mi que estic dubtant (tinc la intuïció directa que jo existeixo); conec Déu per demostració de proposicions conegudes per intuïció, i conec el món per la sensació.
La Filosofia Política de John Locke
Defensa el liberalisme.
En l’estat de natura tots som lliures, iguals i independents. Hi ha dret a la propietat basada en el treball. Hi ha respecte mutu i dret a castigar els infractors naturals.
L’Estat es crea per protegir millor el dret a la propietat; cedim drets, com el de fer lleis i el de castigar els infractors.
Divisió del poder en Judicial i Legislatiu; l’Executiu està subordinat al Judicial. Dualitat entre Monarca i Parlament.
El poder és sempre revocable, controlat pels ciutadans, que sempre tenen dret de resistència al poder tirànic. Un concepte clau en la seva obra és el de consentiment o consens, que enllaça amb la qüestió de la legitimitat del dret de rebel·lió. Locke no considera que el poder que assumeix el governant sigui absolut i definitiu; es tracta d’un encàrrec revocable si es perd la confiança en ell. La institució de l’Estat és fruit d’un pacte. Aquest «pacte original», mitjançant el qual els homes «s’uneixen en societat», és un acord «d’unir-se en societat política, que és el pacte que existeix, o se suposa, entre els individus que ingressen en una república o la constitueixen».
Per a Locke, l’acceptació de les obligacions polítiques deriva de la idea de consens. Una societat pot trencar o retirar el consentiment que ha dipositat en un governant quan aquest perd la seva confiança, és a dir, quan no respecta els drets naturals de l’home: el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat.
Pel que fa a la qüestió religiosa, Locke argumenta que el govern civil no ha d’involucrar-se en la pràctica religiosa dels individus, llevat que sigui per raons d’ordre públic. La religió és privada, i l’individu no ha de rebre cap mena de coacció i ha de tenir plena llibertat per escollir la seva pròpia religió.