Descartes: Meditacions Metafísiques i Racionalisme
René Descartes: Vida i Context
René Descartes (1596-1650), conegut també com a Cartesius, va néixer a La Haia i va morir d'una pneumònia a Estocolm. Amb ell s'inaugura la filosofia moderna i el racionalisme com a corrent de pensament.
La Lluita Contra l'Escepticisme
Descartes es proposa fugir de l'escepticisme i, per fer-ho, el porta fins a les seves últimes conseqüències. A les Meditacions Metafísiques, aplica el dubte metòdic, un dubte radical però provisional, amb l'objectiu de trobar una veritat indubtable.
El Diagnòstic de la Ment Humana
Descartes fa un diagnòstic de la seva època: la ment humana està "malalta" i cal alliberar-la. La causa d'aquesta "malaltia" és haver agafat un camí equivocat des del principi. Per això, decideix sotmetre a una crítica, en principi destructiva, totes les certeses del nostre coneixement.
El Dubte Metòdic: Atac als Fonaments
Com que és impossible fer una crítica individual de cada certesa, Descartes aplica el dubte metòdic atacant directament els fonaments, els principis del nostre coneixement: els sentits i la raó.
Primer Argument: Sentits i Raó
Descartes qüestiona la fiabilitat dels sentits, ja que sovint ens enganyen (exemples: el rem a l'aigua, el geocentrisme, la percepció del propi cos). També qüestiona la raó, argumentant que mai podem estar completament segurs.
- Objeccions: Hi ha coses de les quals no es pot dubtar i la raó és més fiable que els sentits.
Segon Argument: Somni i Vigília
Descartes planteja que totes les nostres experiències són representacions, imatges que, tot i ser falses, podem somiar que són veritables. Cap experiència escapa al dubte metòdic.
- Objecció: Les proposicions matemàtiques resisteixen el dubte metòdic.
Tercer Argument: El Geni Maligne (Dubte Hiperbòlic)
Descartes introdueix la hipòtesi d'un geni maligne que ens enganya sistemàticament, fent que el dubte arribi a tot. Aquí, Descartes arriba al mateix punt que els escèptics.
La Superació del Dubte: "Cogito, Ergo Sum"
A la segona meditació, Descartes afirma que, malgrat que tot sigui fals, el dubte ens porta més enllà del dubte, s'autosupera. Això passa perquè quan dubto, penso, i pensar implica l'existència d'alguna cosa que pensa. D'aquí la seva màxima: "Cogito, ergo sum" (Si penso, existeixo).
"Res Cogitans" i "Res Extensa"
Per a Descartes, l'home està format per l'ànima ("res cogitans") i el cos ("res extensa").
(Repetició eliminada per evitar redundància i millorar la claredat)