La Descolonització Global: Causes, Processos i Conseqüències
Amb el nom de descolonització definim el procés d’independència dels territoris que van estar dominats pels grans imperis europeus. Els imperis es van fragmentar en desenes de països nous a l’Àfrica, l’Àsia i Oceania, i es va crear un mapa del món molt semblant a l’actual.
La Descolonització: Definició, Causes i Mètodes
La Segona Guerra Mundial va mostrar a les colònies la feblesa de les seves metròpolis i va reforçar els moviments nacionalistes. En la postguerra, l’ONU va donar suport al dret d’autodeterminació i els Estats Units i la Unió Soviètica, les noves superpotències, van promoure la independència de les colònies perquè caiguessin sota la seva influència.
La majoria dels processos de descolonització van tenir lloc entre el 1950 i el 1975.
La descolonització es va produir per mitjà de processos violents, com va passar amb la dissolució de l’Imperi Francès, o bé pacífics, com en el cas de l’Imperi Britànic, que es va dur a terme, sobretot, amb negociacions.
La Descolonització a l'Àsia
La descolonització de l’Àsia va tenir lloc a partir del 1945 i va seguir diferents models:
- A la península de l’Hindustan, l’Índia va tenir un procés d’independència negociat amb la metròpoli britànica. Amb tot, la divisió de les dues comunitats més grans del país va fer que es creessin dos estats: l’Índia, sota el lideratge de Gandhi i de majoria hindú, i el Pakistan, de majoria musulmana.
- A Indoxina, van sorgir guerres d’alliberament al Vietnam, Laos i Cambodja, davant l’oposició de l’Imperi Francès de concedir-los la independència. El Vietnam va aconseguir la independència amb el líder comunista Ho Chi Minh.
- Indonèsia es va independitzar dels Països Baixos després d’una guerra curta. Primer es va fer càrrec del govern Sukarno, d’orientació socialista, que va ser derrocat el 1965 per Suharto, prooccidental.
La Descolonització a l'Àfrica
Si el 1945 només Egipte, la República de Sud-àfrica, Libèria i Etiòpia eren nacions sobiranes, quaranta anys després tots els països ja eren independents.
- Als països del nord i el nord-oest d’Àfrica, de cultura religiosa musulmana, es va desenvolupar una consciència nacional durant el període d’entreguerres, però la independència no es va produir fins després de la Segona Guerra Mundial. Aquestes independències van rebre el suport del panarabisme. L’emancipació més dramàtica va ser la d’Algèria, que va tenir una guerra llarga contra França.
- A l’Àfrica subsahariana, els processos d’independència van ser, en general, pactats i pacífics. Aquests processos els van iniciar minories europeïtzades, i com que amb prou feines s’hi havien donat moviments nacionalistes, es van mantenir les fronteres colonials. Això va implicar nombrosos problemes, que van desembocar en la imposició de governs militars. També van aparèixer els moviments de la negritud i del panafricanisme.
El Conflicte Araboisraelià
La descolonització és a l’origen d’alguns conflictes actuals, dels quals, probablement el que es viu al Pròxim Orient entre palestins i israelians és el que ha tingut uns efectes més profunds i duradors.
Des del final del segle XIX, el moviment sionista va propugnar la fundació d’un estat jueu a Palestina. El suport de la Gran Bretanya després de la Primera Guerra Mundial va impulsar la immigració jueva. Acabada la Segona Guerra Mundial, l’ONU va promoure la retirada britànica i la divisió de Palestina en dos estats, un de jueu i un d’àrab, però només es va crear Israel.
Amb posterioritat, van tenir lloc diverses guerres entre els àrabs i els israelians, en les quals els israelians van anar ampliant els seus territoris i anul·lant els drets dels palestins.
Els últims anys, s’ha donat un tímid impuls a la creació d’un Estat palestí, però amb poders i territoris molt limitats.
El Naixement del Tercer Món
Una gran part dels nous estats (juntament amb la majoria dels països llatinoamericans) van passar a formar el que es va anomenar Tercer Món. Un espai que no pertanyia a cap dels dos blocs i que es va caracteritzar per la inestabilitat política i el subdesenvolupament.
Els nous estats eren fràgils perquè tenien fronteres artificials i mancaven de personal preparat per governar; en molts casos, es van establir règims dictatorials. En economia, destaca la seva dependència exterior, per això es parla de neocolonialisme, de manera que van caure en el subdesenvolupament. De fet, hi va haver un empitjorament progressiu del nivell de vida, fins al punt que s’hi han originat catàstrofes humanitàries.
Alguns dels nous països van intentar ser neutrals en política internacional i van crear el Moviment dels Països No Alineats, que al final va fracassar.