Descomposició del Règim d'Isabel II: Unionistes i Moderats (1856-1868)
Descomposició del sistema Isabelí (1856-1868)
Els governs unionistes (1856-1863)
El govern d’O’Donell va intentar un equilibri polític combinant els elements moderats amb algunes propostes progressistes, com la limitació de poder a la Corona i l’acceptació de la desamortització civil. D’aquesta manera es va aconseguir una estabilitat política interior, produïda per la prosperitat econòmica alimentada per la febre de l’especulació de les accions ferroviàries. Es va intentar revitalitzar el parlamentarisme amb una minoria opositora per a evitar que una marginació derivés en insurreccions.
Pel que fa a la política exterior, va ser activa, ja que buscava recuperar el prestigi internacional. Així, es van dur a terme tres campanyes:
- L’expedició a Indoxina (1858), castigada amb una matança de missioners que hi va tenir lloc.
- La intervenció a Mèxic (1862), conjuntament amb francesos i britànics per exigir al govern mexicà el cobrament del deute, però els espanyols se’n van retirar.
- Les campanyes militars del Marroc (1859-1860), motivades per disputes frontereres. La Pau de Wad-Ras va permetre a Espanya la incorporació del territori d’Ifni a la Corona i l’ampliació de la plaça de Ceuta.
El 1863, l’unionisme va ser incapaç de fer front a l’oposició dels moderats i de la Corona mateixa, i O’Donell va acabar dimitint. La reina va confiar el poder als moderats.
Els governs moderats (1863-1868)
El període entre el 1863 i el 1868 va suposar la tornada de Narváez al poder, que va restablir els antics principis del moderantisme. Però les batalles internes, les conspiracions constants, la successió de pactes i els intents de pronunciament van fer evidents la manca de suport i la feblesa dels governs. Tot això va provocar que s’imposés una forma autoritària de govern.
Els progressistes van acusar la Corona d’obstaculitzar el funcionament de les institucions i promoure formes de govern dictatorials. Els progressistes van passar a l’insurreccionalisme. El 1866 va tenir lloc la insurrecció dels sergents de la caserna de San Gil, i una bona part dels unionistes es van posar en contra del govern.
La situació del govern va empitjorar arran de la crisi de subsistències iniciada el 1866, que va provocar l’augment dels preus i el descontentament popular. La societat demanava que es capgirés la situació.