Quina diferència hi ha entre socialització primària i secundària?

La socialització primària es dona en la família i és afectiva, personalitzada i flexible. La secundària es dona a l'escola i als grups d'oci, és menys íntima, més grupal i poc flexible.

Què és la zona de desenvolupament proper segons Vigotsky?

És la zona de pas entre el que la persona pot fer sola (nivell de desenvolupament real) i el que pot fer amb ajuda (nivell de desenvolupament potencial). Hi intervé una persona més capaç que proporciona l'ajuda ajustada.

Desenvolupament social i socialització en la infància: teories i agents

Resum

Resum sobre el desenvolupament social i el procés de socialització durant la infància, amb els seus tipus (primària i secundària) i els agents principals: família, escola i grup d'iguals. Inclou les teories explicatives d'Bandura, Vigotsky, Erikson i Bronfenbrenner, i les tècniques de modificació de conducta, així com el desenvolupament del jo i les dificultats socials com el TDAH.

Punts clau

El desenvolupament social depèn de factors genètics i ambientals i afecta la relació de la persona amb si mateixa i amb els altres.
La socialització és el procés de formació de la persona com a membre actiu del grup social, molt intens a la infància però present durant tota la vida.
La socialització primària es dona en la família (afectiva i flexible); la secundària en l'escola i els grups d'oci (més grupal i poc flexible).
Segons Bandura, l'aprenentatge per observació segueix quatre fases: atenció, retenció, motivació i reproducció.
Segons Vigotsky, la zona de desenvolupament proper és l'espai on una persona més capaç proporciona l'ajuda ajustada per avançar.
Segons Bronfenbrenner, els sistemes ecològics són microsistema, mesosistema, exosistema i macrosistema.

Posa't a prova

Desenvolupament social i socialització

Inclou tots els processos que influeixen en la relació que una persona estableix amb si mateixa i amb els altres. Es relaciona amb els components afectius i emocionals del desenvolupament i depèn de dos factors:

Genètics: Forma de ser des del naixement.
Ambientals: Medi cultural, econòmic i familiar concret.

El procés de socialització

És el procés mitjançant el qual la persona es forma com a ésser únic i es converteix en membre actiu i de ple dret del grup social al qual pertany. És molt intensa durant la infància, però dura tota la vida. Permet adquirir i interioritzar pautes de convivència, relació, costums i valors.

Es distingeixen dos tipus:

Socialització primària: Relació afectiva, personalitzada, flexible i sotmesa a la negociació en la família.
Socialització secundària: Relació menys íntima, grupal, poc flexible i menys sotmesa a la negociació (escola, grups d'oci, esplai).

Agents de socialització

Els principals agents són la família, l'escola i el grup d'iguals. Pel que fa a l'educació incidental i les pantalles, es caracteritza per ser espontània i informal, sense objectius educatius:

Es dona en qualsevol context d’interacció.
Els dispositius electrònics ofereixen accés il·limitat al coneixement.
Cal controlar el nombre d’hores davant les pantalles i el tipus de continguts.

Senyals d’alarma

S’apliquen registres precisos (taules d’estimació o llistes de control) valorant: expressió i comunicació, aferrament, conducta i joc.

Teories explicatives

Teories de l’aprenentatge social (A. Bandura)

El nen adopta comportaments dels adults. L’aprenentatge per observació segueix quatre fases:

Atenció: Expectatives del model i interès de la situació.
Retenció: Capacitat d'abstracció per imitar la conducta sense el model present.
Motivació: Reforços externs i vicaris.
Reproducció: Conducta en acció adaptada a la pròpia realitat.

Teoria sociocultural (L. Vigotsky)

La llei de doble formació dels processos psicològics superiors indica que el llenguatge es produeix en dos nivells: interpsicològic (entre persones) i intrapsicològic (intern i individual).

La zona de desenvolupament proper (ZDP)

Nivell de desenvolupament real (NDR): Activitats independents.
Nivell de desenvolupament potencial (NDP): Activitats amb ajuda.
Zona de desenvolupament proper (ZDP): Zona de pas on la persona més capaç proporciona ajuda ajustada.

Tècniques de modificació de conducta

Modelatge: Observar una conducta nova en una persona significativa.
Reforçament positiu: Premiar conductes adequades per crear vincles.
Cost de resposta (càstig negatiu): Retirar un estímul positiu davant una conducta inadequada.
Pràctica positiva: Practicar conductes incompatibles amb la inapropiada.
Temps fora: Retirar l'infant de la situació per reflexionar.

Teoria psicosocial (E. Erikson)

Nadó (0-2 anys): Confiança vs. desconfiança.
Preescolar (2-3 anys): Autonomia vs. vergonya o dubte.
Època escolar (3-6 anys): Iniciativa vs. culpa.

Teoria ecològica (U. Bronfenbrenner)

Microsistema: Entorn proper (família, escola).
Mesosistema: Interacció entre microsistemes.
Exosistema: Entorns on el subjecte no participa directament però l'afecten.
Macrosistema: Context cultural i social global.

Diagnòstic i dificultats socials

El TDAH és una alteració neurobiològica caracteritzada per hiperactivitat, impulsivitat i dèficit d’atenció. Altres problemàtiques inclouen l'agressivitat adaptativa, la timidesa extrema i la marginació social (exclusió de la societat).

El desenvolupament del jo

Jo existencial: Diferenciació entre un mateix i els altres (15-24 mesos).
Jo categòric: Comprensió de característiques pròpies com l'edat o el sexe (a partir dels 2 anys).
Autoconcepte: Creences sobre les pròpies capacitats, format entre els 2 i 6 anys.

Avaluació i tècniques sociomètriques

L'avaluació observa l'interès grupal, la relació amb els iguals i l'educador, i el joc simbòlic. Les tècniques sociomètriques (escala de Likert, comparació per parelles, nominació) permeten elaborar un sociograma per analitzar l'estructura de relacions del grup.