Determinisme, Llibertat i Ètica: Conceptes Clau de la Filosofia

El Determinisme Cosmològic: El Destí

Els estoics van considerar indispensable esbrinar quin és l'ordre del cosmos per saber com ens hi hem de comportar. Heràclit s'explica per alguna raó i la sèrie de raons no pot ser infinita; hi ha d'haver una raó comuna que és la llei que regeix l'univers. Aquesta raó és la llei de l'univers i també el destí, el qual succeeix fatalment. Els estoics es van dedicar a la pedagogia i a l'ètica, creien espontàniament en la llibertat. L'ideal del savi serà el que, conscient que la felicitat exterior és en mans del destí, intenta assegurar-se la pau interior, fent-se insensible al patiment i a les opinions alienes. La impertorbabilitat és l'única font de felicitat. S'obre una distinció entre dos mons: el de la llibertat interior, que és a les nostres mans, i el món exterior, que no depèn de nosaltres. La saviesa consisteix a assegurar els béns interns i a menysprear els externs, fent-se artífex de la pròpia vida.

El Determinisme Teològic: La Predestinació

El problema de compaginar l'ordre causal del món amb la llibertat sorgeix de nou en versió teològica amb la Reforma protestant i amb la rèplica de la Contrareforma catòlica. Si Déu ho sap tot, deu ser perquè ell mateix ha determinat totes les coses humanes. Els reformadors protestants van insistir que l'ésser humà està mancat de lliure albir i està predestinat. Els teòlegs catòlics van intentar contrarestar aquest determinisme mantenint que Déu i l'home són conjuntament els autors dels actes humans.

Crítica al Determinisme

Les posicions reduccionistes són incapaces de justificar fenòmens que només s'entenen si suposem que som lliures, com ara:

• La convicció amb què actuem de ser lliures.
• El fet que ens fem responsables dels nostres actes personalment i mútuament.
• La lloança i la reprovació de certes conductes.
• La creativitat estètica i científica.
• L'existència del món moral, jurídic, polític i religiós.

Kant va proposar distingir entre dos modes d'utilitzar la idea de causa en la investigació científica:

• L'ús regulatiu: Consisteix a investigar tots els fenòmens com si sempre estiguessin produïts per una causa. El científic cerca totes les causes, però ha de saber que mai no podrà explicar-ho tot causalment, perquè adopta un mètode d'investigació que no té per què coincidir amb l'estructura de la realitat.
• L'ús constitutiu: Consisteix a creure que l'estructura de la realitat és causal, confonent el mètode d'investigació amb la realitat.

El primer permet al científic compaginar dos deures: investigar les causes i respectar fenòmens com el de la llibertat, que no es deixen explicar causalment.

El Determinisme Científic

Consisteix a intentar donar raó de la conducta humana des de les explicacions que ens pot proporcionar una determinada ciència. Constitueix un reduccionisme perquè redueix la complexitat i riquesa de les dimensions humanes a una sola. Exemples dels determinismes reduccionistes:

• Monisme fisicalista: Redueix l'univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics, incloent el psiquisme humà.
• Determinisme fisiològic (Ivan Pavlov): Els actes que anomenem lliures són en realitat reflexos condicionats elaborats.
• Determinisme psicoanalític (Sigmund Freud): Entén que el fet humà d'obrar és mogut per l'inconscient.
• Determinisme econòmic: Explica les diferents etapes històriques i els diferents modes de producció, determinats per la infraestructura econòmica i la consciència humana pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.
• Determinisme genètic (corrents sociobiològics): Veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres actuacions.
• Determinisme psicològic (Gottfried Wilhelm Leibniz): La nostra conducta està regida pel mòbil que exerceix més atracció sobre la nostra voluntat. El nostre comportament és racional i no arbitrari. Leibniz no justifica l'existència de la llibertat entesa com la capacitat de la voluntat per la qual som amos dels nostres actes i en som responsables.

Una Llibertat Humana

La nostra llibertat està condicionada per molts factors i té una base biològica. L'ésser humà capta el medi com a realitat per mitjà de la intel·ligència i respon creant un món de possibilitats entre les quals ha d'elegir i justificar la seva resposta. Ha de deliberar entre els mitjans més oportuns per assolir els objectius que es proposa, i la seva voluntat és lliure d'elegir en un sentit o un altre. Les persones som capaces de donar-nos els nostres propis objectius i les nostres pròpies lleis, capaces de dissenyar ideals humanitzadors d'una experiència històrica: la del sofriment causat per l'esclavitud, l'opressió, l'explotació d'uns éssers humans per altres i per la submissió a les lleis naturals. La llibertat humana s'aconsegueix per mitjà de projectes d'humanització, tant personals com compartits.

Els Orígens de l'Ètica Occidental

Els Poemes Homèrics: Virtut i Comunitat

L'ètica occidental neix a Grècia en els poemes homèrics. Aquests no constitueixen una forma de pensar filosòfica ni literària, sinó que presenten un món moral sobre el qual reflexionarà la filosofia. En els poemes de la Ilíada i l'Odissea, aquest món moral es basa en tres elements clau:

• Allò que és bo consisteix a fer quelcom que serveixi a la comunitat.
• La virtut s'entén com a excel·lència, com la capacitat de sobresortir, fet que dóna un cert poder al virtuós.
• L'home bo és el que intenta sobresortir prestant els millors serveis a la comunitat; és el millor.

La idea de comportar-se moralment bé consisteix a intentar ser el millor per donar un servei a la comunitat, un moviment comunitari.

L'Actitud Socràtica

Sòcrates és considerat el creador de l'ètica occidental. Va plantejar les qüestions fonamentals de l'ètica i va proposar mètodes i actituds per resoldre-les, centrant el seu interès en la realització de l'home en la societat. Atenes es va convertir en una democràcia i, per tenir la possibilitat de triomfar en la vida pública, era important tenir una bona educació i eloqüència. Va sorgir un grup de filòsofs que, per diners, impartien aquesta educació i s'autoanomenaven sofistes. Sòcrates va ser considerat sofista perquè era un educador, però no cobrava a diferència dels sofistes. No li importava l'eloqüència i només el preocupava descobrir la veritat de les coses. Possibilitats per reflexionar:

• La moral és una qüestió d'actituds: l'actitud de buscar la veritat sense descans.
• Buscar la veritat és oposar-se al dogmatisme.
• La veritat és en el cor dels homes; els mètodes per descobrir-la són la reflexió i el diàleg.
• El mètode de Sòcrates és la maièutica, l'art de les llevadores, l'art de donar a llum a la veritat.
• Els conceptes morals d'aquest mètode valen per a tots els homes; es passa ja d'allò comunitari a allò universal.
• Per ser feliç és necessari obrar bé; s'identifiquen la saviesa, la virtut i la felicitat.
• És impossible obrar malament expressament: qui coneix la virtut obra segons ella; qui obra malament ho fa per ignorància. Això és l'intel·lectualisme moral i és una constant en la història de l'ètica.