La Dictadura de Primo de Rivera: Causes, Reorganització i Caiguda
Dictadura de Primo de Rivera
Causes
Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport van justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travessava el país. Els principals arguments van ser:
- La inestabilitat i el bloqueig en què es trobava el sistema polític parlamentari.
- La por a una revolució social.
- El perill del trencament d'Espanya per les tendències separatistes.
Els objectius de Rivera no eren posar fi a un règim caduc i rovellat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés democratitzant-se. També hi va influir el desig d'evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre d'Annual.
Reorganització de l'Estat
Fins al 1925, va governar un directori militar integrat per militars. A partir d'aquell any, el govern dictatorial va incloure personalitats civils com José Calvo Sotelo (Hisenda), el Comte de Guadalhorce (Foment) i Eduard Aunós (Treball), passant al directori civil.
Les primeres mesures del directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial:
- Suspensió del règim constitucional.
- Dissolució de les cambres legislatives.
- Cessament de les autoritats civils.
- Prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats.
També es va elaborar un Estatut Municipal i un Provincial, i es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per juntes integrades pels contribuents més importants de cada localitat.
En col·laboració amb França, es va organitzar el desembarcament d'Alhucemas el 1925, que es va saldar amb un gran èxit militar.
A partir del 1926, es va iniciar la institucionalització del règim. El 1927 es va crear una Assemblea Nacional Consultiva de caràcter corporatiu, ja que els seus membres no eren elegits per sufragi sinó per designació entre ciutadans de les grans institucions públiques i corporatives.
Per promoure el règim, es va crear un partit únic, la Unión Patriótica, amb mauristes, carlins i altres extremistes de dretes.
Política Econòmica i Social
La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels feliços anys vint. La idea rectora va ser la nacionalització d'importants sectors de l'economia i la intervenció estatal, fomentant les obres públiques.
El govern va aprovar un decret de protecció de la indústria nacional. També es van concedir grans monopolis, com el de telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España, i l'exclusivitat d'importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia Campsa.
En el terreny agrari, es va promoure el regadiu mitjançant la creació de confederacions hidrogràfiques.
L'any 1929 es va organitzar una Exposició Internacional a Barcelona, que va significar un gran desenvolupament urbanístic de la ciutat i la remodelació de la muntanya de Montjuïc i els seus voltants. També es va celebrar l'Exposició Iberoamericana a Sevilla el 1929.
Es va crear l'Organització Corporativa Nacional (patrons i obrers), que regulava els conflictes laborals a través de comitès paritaris formats per un nombre igual de patrons i d'obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball.
El sistema va ser ben vist per una part representada per la UGT (Largo Caballero), però els anarcosindicalistes i comunistes van ser perseguits i obligats a la clandestinitat.
Anticatalanitat de la Dictadura
Una bona part de la burgesia catalana va donar suport inicialment al cop d'Estat. No obstant això, el mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme.
La Mancomunitat va passar a ser dirigida per l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 fou dissolta definitivament. També es van clausurar un bon nombre d'institucions catalanistes i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana.
L'ús públic de la bandera catalana va quedar prohibit, igual que la celebració de l'11 de setembre i dels Jocs Florals. Es va imposar la censura de premsa diària i la publicació de llibres.
La persecució va arribar fins al FC Barcelona. Arran d'una xiulada del públic en fer sonar l'himne espanyol a l'inici d'un partit d'homenatge a l'Orfeó Català, es va tancar el camp durant 6 mesos.
L'Oposició a la Dictadura
L'oposició va estar integrada per alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l'exèrcit i intel·lectuals.
Hi van haver conspiracions militars com la el 1926. El tancament d'universitats va derivar en protestes d'estudiants i va ser l'origen d'un gran sindicat, la Federació Universitària Espanyola (FUE), de caràcter republicà.
L'enfrontament dels intel·lectuals amb la dictadura va ser protagonitzat per figures com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal, que el 1924 van signar un manifest de protesta per la repressió que la dictadura exercia contra la llengua i la cultura catalana.
El conflicte polític més persistent, però, es va produir amb el republicanisme i el catalanisme.
L'oposició dels republicans va ser permanent i van organitzar l'anomenada Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del republicanisme.
A Catalunya, les mesures repressores contra el catalanisme van provocar un distanciament notable de la societat catalana, fins i tot d'aquells sectors que, com la Lliga Regionalista, havien acollit la dictadura amb simpatia.
El fet més destacat va ser l'intent d'invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, protagonitzat per Estat Català al 1926 i dirigit per Francesc Macià. Les autoritats franceses van avortar l'intent i van detenir i processar Macià, que estava exiliat a França. Aquest procés es va convertir en un judici públic contra la dictadura i va donar gran popularitat al dirigent republicà.
La CNT, la FAI i el PSOE es van posar en contra de la dictadura i es van pronunciar a favor de la República.
La Caiguda del Dictador
El rei i la seva camarilla es van convèncer que la permanència de la dictadura era un perill per a la monarquia. Alfons XIII va optar per retirar la confiança al dictador, que va dimitir el 30 de gener de 1930.
El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo amb la missió d'organitzar un procés electoral progressiu que permetés el retorn a la normalitat constitucional.
Els republicans i catalanistes d'esquerres i el PSOE van signar el Pacte de Sant Sebastià el 1930, un programa per presentar-se a les eleccions. Els signants van adquirir el compromís que el nou règim reconeixeria el dret a l'autonomia de Catalunya, del País Basc i de Galícia.
Berenguer no va complir la tasca i el 1931 va ser substituït per l'almirall Aznar. El govern va decidir convocar eleccions municipals.