Dolor, Mort i Divinitat: Reflexions Filosòfiques

El Dolor: Físic i Espiritual

Parlem de dolor si hi ha un patiment. Pot ser:

• Dolor físic: quan ens referim a una sensació determinada, caracteritzada per la seva naturalesa desagradable. Inclou les sensacions més variades, però totes tenen un component físic destacat.
• Dolor espiritual o vital: és una experiència d'aflicció o angoixa que pot estar produïda per un gran nombre de causes: pèrdua d'algú, insuficiències afectives, insuficiències materials, problemes de salut, insatisfacció amb un mateix... Es pot considerar efecte, ja que sovint és conseqüència de les limitacions que ens imposa la vida. Quan no hi ha una causa aparent que justifiqui aquest dolor intens, podem pensar que és natural o inherent a la vida mateixa. En aquests casos, el dolor vital no sembla un efecte de les limitacions de la vida, sinó una causa d'aquestes limitacions.

Aquest dolor espiritual acompanya la nostra existència. Hi ha pensadors per als quals el dolor espiritual no és una simple reacció davant les desgràcies que ens passen a la vida, sinó un tret inherent a la nostra existència. A aquesta vida hi venim a patir, perquè és propi de la nostra condició finita. Encara que la concepció de la vida com a dolor pugui semblar pessimista, paradoxalment és la que sol aportar una reivindicació de l'esperança com a forma de superació d'aquest dolor.

La Mort: Definició i Concepcions

Podem entendre la mort com la destrucció d'alguna cosa. Poden morir tota mena de realitats en la mesura que deixen de ser el que eren i passen a ser una altra cosa. Tant els éssers inorgànics com els orgànics moren. En els éssers inorgànics, la mort comporta una desestructuració o separació dels elements que els constitueixen. Es pot definir la mort com la pèrdua de les propietats característiques de la vida i que duen a la destrucció de l'organisme. En aquest cas, només es pot parlar de mort dels éssers orgànics, ja que són els únics que posseeixen vida.

Trets Comuns i Específics de la Mort

• Trets comuns: Per a les plantes i els animals, la mort, la pèrdua de vida, es produeix quan els òrgans vitals deixen d'exercir la seva funció. Aquest fet pot tenir bàsicament dues causes i per això parlem de dos tipus de mort: mort accidental i mort natural.
• Tret específic: La mort en l'home és un element constitutiu de la pròpia vida. L'ésser humà és conscient de la seva pròpia mort: saber que inevitablement ha de morir fa que la mort condicioni tota la seva existència. Saber-nos mortals és el que dóna sentit a la nostra vida i a tot el que hi passa.

La mort sembla ser quelcom de personal, alguna cosa íntima de cadascú. Per a nosaltres mateixos la nostra mort és un misteri. La mort només existeix quan deixa d'haver-hi vida, almenys biològica. Sembla que la mateixa naturalesa de la mort fa que sigui inexperimentable. Per a alguns autors, creure que podem experimentar-la a través de la mort aliena és una il·lusió. En sentit estricte, només podem assistir-hi com a espectadors, més o menys compungits, més o menys afectats.

Com que la mort és una cosa que és més enllà de la vida, quelcom que no es deixa experimentar, és un misteri saber en què pot consistir en darrera instància. La impossibilitat de conèixer què pugui haver-hi més enllà de la mort ha propiciat l'aparició de diferents concepcions al voltant del seu sentit últim.

La Mort: Definitiva o Trànsit?

La mort es pot interpretar de diverses maneres: com una mort total i definitiva o com un trànsit cap a altres formes de vida.

• La mort definitiva: Moltes persones s'inclinen a pensar que suposa la fi definitiva de tota forma de vida. Des del materialisme, sostenen que la destrucció del cos és la destrucció completa de l'ésser humà, ja que, per a aquesta posició, l'home no és res més que cos físic.
• La mort com a trànsit: Des d'una perspectiva dualista és possible acceptar que la ment, o l'ànima, continua vivint malgrat la mort del cos. Per als espiritualistes, l'ésser humà és la unió de la ment i el cos com dues realitats diferents i independents, i per tant separables. La mort no és deixar d'existir definitivament, sinó el trànsit de la nostra ment o ànima a una vida diferent i, per a la majoria, millor.

L'Absolut i la Recerca de Déu

La necessitat essencial que sent la persona per obrir-se a una cosa superior que doni sentit a la seva existència. Aquesta cosa superior ha estat anomenada absolut per diversos pensadors. Es considera allò Absolut que és:

• Incondicionat i independent: La seva existència no depèn de res ni ningú i és causa i raó de l'existència de totes les altres coses.
• Infinit i il·limitat: No està subjecte a les limitacions de l'espai ni als avatars del temps.
• Sobrehumà: El seu caràcter incondicionat i il·limitat fa que l'Absolut sigui una realitat que sobrepassa les dimensions del que és humà.

Aquestes característiques són les que s'atribueixen a Déu. Tanmateix, aquesta recerca ha seguit camins molt diferents, perquè són diferents les concepcions que es tenen de Déu.

Concepcions de Déu: Panteisme, Teisme i Deisme

Posicions davant l'Existència de l'Absolut

Les diferents posicions davant l'existència i la possibilitat de conèixer l'Absolut.

Evolució del Pensament sobre Déu

Encara que no és possible parlar d'una posició comuna a tota la filosofia, es pot parlar de certes tendències generals:

• Des de l'Antiguitat fins a la Modernitat la filosofia ha estat, bàsicament, teista.
• Durant la Modernitat es produeix un cert canvi de perspectiva, sobretot per la influència del pensament kantià. Només és possible tenir coneixement dels objectes dels quals tenim experiència sensible. Segons Kant, no és possible aquesta experiència de Déu, ja que és un ésser transcendent que és més enllà del sensible. Aquesta teoria va afavorir la tendència agnòstica en l'àmbit de la filosofia.
• En l'època contemporània han proliferat, més que en altres períodes, els pensadors ateus.

L'Experiència Religiosa i les Mediacions

La necessitat d'un ésser superior o diví que doni sentit a l'existència humana, alguns pensadors l'han considerat una necessitat natural en els humans. L'experiència religiosa és difícilment definible, perquè es tracta d'una experiència peculiar. És una experiència valuosa per a qui la sent i és una experiència personal i íntima.

Entre Déu i l'ésser humà hi ha una gran distància, que només pot ser superada pel que es coneix com a mediacions. Mediacions són tot allò que redueix la distància entre Déu i l'ésser humà, i que permet el seu encontre i reconeixement. Podem parlar de dos tipus de mediacions:

• Mediacions en què Déu es presenta: L'ésser humà pot accedir a Déu perquè Ell es dóna a conèixer, es manifesta, en tot el que ens envolta.
• Mediacions en què l'ésser humà es relaciona amb Déu: L'ésser humà cerca Déu a través d'una sèrie de mitjans que poden variar d'una religió a una altra i, fins i tot, d'una persona a una altra, però que es consideren mediacions en la mesura que ens acosten a Déu.

L'Experiència Mística

L'experiència mística és la forma més peculiar i inusual d'experiència religiosa. El fet que sigui místic és que se sent el contacte directe amb la persona o ànima de Déu. Per arribar a aquest estat d'unió entre l'ànima humana i l'ànima divina, el místic recorre a una sèrie d'activitats de purificació que el facin digne d'aquest encontre.

El Bé, el Mal i la Teodicea

• Posició realista: Ha afavorit la idea que el bé és una realitat existent mentre que el mal seria la negació del bé.
• Posició nominalista: Nega l'existència del bé i el mal com a realitats objectives independents. Per als positivistes, els adjectius bo i dolent no indiquen una qualitat natural de les coses. Els qui identifiquen l'adjectiu bo amb una qualitat natural cometen una fal·làcia naturalista: confonen l'essència del que és bo amb els efectes que produeixen en nosaltres les coses que considerem bones.

Molts pensadors que accepten l'existència de Déu es plantegen el problema de la teodicea: com pot ser que Déu permeti l'existència del mal? O bé no és realment bo, perquè permet el mal podent-lo evitar, o bé desitjaria eradicar-lo del món, però no pot, cosa que voldria dir que és bondadós, però no totpoderós. Aquests són alguns dels arguments que s'han sostingut sobre aquesta qüestió:

• El mal és necessari per a obtenir un bé superior.
• El problema del mal és només aparent, fruit de les limitacions de l'enteniment humà.
• El mal és un producte de l'acció humana.
• El mal és conseqüència de la imperfecció del món.