Dret Internacional Públic: Subjectes, Fonts, Tractats i Jerarquia Normativa a Espanya

Societat internacional i dret internacional públic

La societat internacional és el conjunt d'actors internacionals que es relacionen i configuren l'estructura de poder dins la qual es produeix la xarxa d'interaccions d'acord a determinats regles. És un subjecte dinàmic, sotmès a canvis quantitatius i qualitatius.

Font del dret internacional

El mecanisme d'adscripció d'una norma a un sistema legal permet identificar si pertany a un ordenament jurídic concret:

• Tècnica predeterminada pel mateix sistema.
• Normes primàries, de les quals es deriven la resta de normes, directament o a través d'una piràmide normativa.

Fonts del dret internacional públic

Les fonts estan recollides a l'article 38 de l'Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Són fonts primàries:

• Tractats
• Costum internacional
• Principis generals del dret

Mitjans auxiliars:

• Doctrina reconeguda: són els escrits dels juristes reconeguts.
• Jurisprudència: són les sentències d'aquest tribunal i d'altres tribunals.

En l'àmbit internacional, la jurisprudència no és obligatòria.

Altres actes normatius

• Actes unilaterals dels estats: són actes que fan els estats i que generen compromisos per a ells mateixos. Darrere de tot això es troba el principi de la bona fe: els estats han de complir.
• Actes de les organitzacions internacionals: no són font primària, sinó que es basen en les competències que els ha atorgat el tractat, si bé són font obligatòria (debats doctrinals).

En tots ells cal tenir en compte que el més rellevant és la voluntat dels estats per determinar els procediments i la voluntat d'obligar-se jurídicament mitjançant normes jurídiques. La font material és el consentiment de l'estat, que pot ser exprés o tàcit, i es deriva dels principis generals del dret i del costum.

Jerarquia de fonts

Entre les fonts no hi ha jerarquia: cap font prevalent sobre l'altra (ni el tractat, ni el costum ni el principi general del dret). Cap és superior a l'altra.

• Entre les fonts es poden donar interaccions de complementarietat, i una mateixa matèria pot estar regulada per diverses fonts.

Jerarquia de normes

• Normes imperatives (ius cogens): no es poden canviar i qualsevol acte en contra és nul i pot comportar responsabilitat internacional.
• Normes dispositives: es poden canviar per la voluntat de les parts, respectant els procediments establerts.

La norma posterior deroga l'anterior i la especial deroga la general, sigui quina sigui la font. Poden donar-se situacions en què s'apliquin diferents normes depenent de qui les aplica (costum, tractat, etc.).

Tractats internacionals

Un tractat internacional és un acord entre 2 o més subjectes de dret internacional dirigit a produir efectes jurídics, que crea la voluntat diferenciada dels signants i està regit pel dret internacional amb llibertat de forma.

Regulació

• Conveni de Viena sobre el dret dels tractats, de 23 de maig de 1969 (1980): aquest s'aplica només entre estats. Està en vigor.
• Conveni de Viena sobre el dret dels tractats entre organitzacions internacionals i entre aquestes i estats, de 21 de març de 1986 (sense vigor).

Principi pacta sunt servanda

És la base de l'obligatorietat d'un tractat: si tu pactes, tens una obligació. Un cop perfeccionat, regeix el principi pacta sunt servanda, i un eventual incompliment pot generar responsabilitat internacional.

Un cop un estat ha donat el seu consentiment, no pot desvincular-se unilateralment, només mitjançant el tractat o mitjançant acord de les parts (reconegut al Conveni de Viena).

Valor normatiu

• El nom és indiferent: conveni, acord, protocol, pacte, convenció, etc.
• Parts amb diferent valor normatiu:
  • Preàmbul: serveix per interpretar les normes del tractat.
  • Clàusules d'obligacions difuses: són les clàusules que especifiquen objectius a llarg termini.
  • Clàusules de resultat: són clàusules per les quals l'estat es compromet a fer una cosa, a obtenir un resultat, i pot aconseguir aquest resultat com consideri millor (ex: inflació).
  • Clàusules de comportament: obliguen a actuar d'una determinada manera i són obligatòries.
  • Clàusules interpretatives: no generen obligacions, sinó que ajuden a interpretar altres clàusules.
  • Reserves.

Forma

• Orals: més difícils de provar i impossibles de registrar.
• Escrits: en un instrument o en diversos (preàmbul, cos, annexos). Contenen normes que no es poden canviar, protocols d'aplicació (tractats subsidiaris dels tractats principals que serveixen per aplicar el tractat, és a dir, un reglament d'aplicació) i modificacions posteriors.

La majoria són escrits perquè donen seguretat jurídica.

Durada

• Determinada (prorrogable o improrrogable): es pot desvincular dels tractats mitjançant la denúncia, que ha d'estar determinada al tractat.
• Indeterminada: només es pot denunciar, no es pot prorrogar, i acaba quan acaba el temps.

Procés de celebració

• Procediment simplificat: negociació i intercanvi d'instruments (notes o cartes). S'usa per a afers molt concrets.
• Procediment solemne: regulat al Conveni de Viena de 1969, complementat amb la normativa interna. Té una sèrie de fases que, fins que no es completen, no es pot utilitzar:

Fases del procediment solemne:

1. Negociació: contactes directes entre les parts. Tots els estats que volen participar organitzen una conferència per fer-ho.
2. Adopció: acord sobre el contingut i la forma del text (encara no se signa). Per unanimitat, o per votació en els multilaterals.
3. Autenticació: es manifesta documentalment el text definitiu, s'ha de posar per escrit allò que s'ha acordat, i fins i tot traduir-lo a diversos idiomes. Pot comportar un procés llarg (fins a 2 anys des de l'adopció).
   • Firma ad referendum: s'usa si el representant no té els poders.
   • Rúbrica: si té els poders per signar.
   • Altra forma establerta per les parts o al tractat.
4. Manifestació del consentiment: transforma l'estat en part contractant. És necessari un procediment intern previ per part dels òrgans competents. Pot ser:
   • Ratificació (òrgan suprem): la fa el cap d'estat.
   • Acceptació (òrgan competent): la fa el cap de govern.
   • Adhesió: l'estat no participa en la primera negociació i s'hi adreça després.
   • Signatura: la persona ja té els poders i no ha de passar pels altres fases; a partir d'aquest moment l'estat ja passa a ser part del tractat.
5. Perfeccionament del consentiment: instrument formal en el qual consta la manifestació del consentiment en l'àmbit internacional.
   • Acta d'intercanvi: quan són tractats bilaterals o són pocs, no cal que sigui a càrrec d'un dipositari.
   • Registre a càrrec del dipositari: quan són tractats multilaterals. Es dona la manifestació del consentiment, que pot ser a la secretaria de l'ONU o d'altres organismes.
6. Entrada en vigor: moment en què comença a aplicar-se.
   • Vigència general: quan ho disposi el tractat, o bé quan hi hagi constància del consentiment de tots o quan hi hagi un nombre mínim de signatures. En els tractats multilaterals, normalment el que s'estableix és un mínim de signatures.
   • Vigència particular: adhesió o manifestació posterior al tractat, per als estats que s'hi adhereixen posteriorment.
   • Aplicació provisional: convinguda expressament, total o parcial. No és tot el tractat el que entra en vigor, sinó només una part.

Procés de celebració a Espanya

Regulació interna:

• Constitució espanyola de 1978.
• Estatuts d'Autonomia.
• Decret 801/1972 (és un decret preconstitucional; encara estan en vigor els preceptes que no contradiuen la CE).

Negociació:

• El Govern dirigeix la política exterior (art. 97 CE), i és el que du a terme les negociacions.
• Competències exclusives de l'Estat (art. 149 CE).
• El Ministeri d'Afers Exteriors, prèvia autorització del Consell de Ministres, o els representants plenipotenciaris.
• Comunitats Autònomes: dret d'instar (recollit en 11 Estatuts).

Jerarquia del dret internacional en l'ordenament espanyol

• Art. 9.3 CE: principi de jerarquia normativa.
• Art. 96.1 CE: superioritat jeràrquica dels tractats sobre les lleis internes. Les lleis internes posteriors als tractats no els poden contradir, i les anteriors esdevindran inaplicables. La nul·litat no és automàtica: haurà de ser instada per l'òrgan competent.
• Art. 95.1 CE: la celebració d'un tractat internacional que contingui estipulacions contràries a la Constitució exigirà la revisió constitucional prèvia. Els tractats no estan per sobre de la Constitució.

Control de constitucionalitat

• A priori: es pot fer un control de constitucionalitat prèvia davant el Tribunal Constitucional.
• A posteriori: es pot plantejar un recurs o qüestió d'inconstitucionalitat intrínseca o externa. La segona es pot esmenar; la primera no.
• En cas de contradicció, per evitar la responsabilitat internacional s'hauria de denunciar el tractat conforme el Conveni de Viena de 1969, o bé reformar la Constitució.