Drets de la Immigració i Fonaments de l'Urbanisme

Drets bàsics de l'immigrant i fluxos migratoris

Dos drets bàsics de l’immigrant que cal respectar i que suposen l’entrada de més immigrants:

Reagrupament familiar

És un dret bàsic de l’immigrant el poder viure en família. El reagrupament familiar suposa un rejoveniment de la població i una replanificació dels serveis (sanitat, places escolars, etc.).

Dret d'asil

Reconegut per l’ONU com a dret fonamental de les persones que pateixen persecució política (Convenció de Ginebra 1951 i Protocols de Nova York de 1961).

En moltes ocasions les peticions són desestimades davant la sospita que es tracti d’emigracions encobertes. Darrerament, el dret d’asil és sistemàticament vulnerat pels estats europeus davant l’arribada de refugiats des de Síria.

La política de la Unió Europea i la immigració

L'any 2008, la UE aprova el Pacte Europeu de la Immigració, que marcarà el full de ruta de les polítiques de la UE respecte a la immigració:

• Controlar l’accés d’immigrants a Europa (Espai Schengen).
• Regular la permanència dels immigrants en les mateixes condicions de drets i deures que els ciutadans europeus.
• Lluitar contra l’ocupació irregular i potenciar la contractació en origen.
• Desenvolupament de polítiques d’acollida i de retorn.
• Polítiques de cooperació amb països emissors i ajudes al desenvolupament per tal d’afavorir el retorn. És el camí per frenar la pressió migratòria.
• Vigilància dels punts d’entrada a Europa (paper important d’Espanya com a porta europea).
• Regula i restringeix el dret d’asil a un contingent anual de refugiats. Per definir aquest contingent es compta amb la intervenció de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats).

Els Acords de Schengen

Els Acords de Schengen foren signats el 1985 i 1990 a Schengen per 26 països europeus per suprimir de forma progressiva els controls fronterers. L'objectiu és garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers.

La ciutat i el món urbà

Concepte de ciutat

La ciutat la podem definir en funció de diferents criteris que assenyalem a continuació:

• El nombre d’habitants: No hi ha unanimitat*; a Espanya considerem ciutat qualsevol nucli amb més de 10.000 habitants.
• Densitat de població: Més densitat implica poblament urbà; menys densitat, poblament rural.
• Activitat econòmica: Intensitat i diversitat (indústria, transports, comerç, serveis, administració, etc.) de l’activitat econòmica.

* A escala mundial no ha estat fixat un nombre concret de població per determinar que una aglomeració pot ser reconeguda com a ciutat.

• Influència territorial: La ciutat com a centre de poder i focus d’atracció de persones, capital, productes i idees. Les ciutats esdevenen nodes interconnectats. A més poder, més influència sobre territori allunyat (per exemple, Barcelona influencia tot el territori català).
• Arquitectura i urbanisme: Caracteritzada per edificis alts i avingudes àmplies. D’expansió ràpida comparat amb els pobles petits.
• Estil de vida: Tolerància, dinamisme, més oportunitats laborals, més moviment cultural i intel·lectual, etc.
• Concentració de funcions: Les funcions urbanes venen determinades per les activitats que desenvolupen els seus habitants i que sustenten la ciutat.

Agents socials productors de la ciutat

Propietaris privats del sòl urbà

• Promotors immobiliaris i empreses poderoses.
• Especulació amb la compravenda de terrenys i edificis.
• Poder de pressió per requalificar o modificar plans urbanístics per tal d’incrementar la "renda diferencial".
• S’apropien del valor afegit resultant de les millores fetes per la col·lectivitat.

Els poders públics

Organització social de la ciutat mitjançant els plans d’urbanisme que defineixen el creixement urbà, regulen els desequilibris interns i resolen problemàtiques ciutadanes.

Els empresaris

Creen llocs de treball i exigeixen a l’administració la creació de serveis i infraestructures.

Els ciutadans

• Intenten satisfer les seves necessitats a la ciutat: habitatge, educació, sanitat, etc.
• S’organitzen en associacions per tal d’exigir a l’administració millores socials i econòmiques.

Conflicte entre els diversos agents socials

• Espai urbà com a valor de canvi: Grups de pressió com empresaris, promotors i lobbies.
• Espai urbà com a valor d’ús: Associacions de veïns i plataformes ciutadanes.

Aquest conflicte és també productor d’espai urbà, ja que els diferents interessos exerceixen pressió. Els promotors creen barris molt diferents amb diferent valor de canvi, mentre els ciutadans busquen un espai confortable.

L’espai urbà com a valor de canvi

A partir de la Revolució Industrial:

• S’incorporen noves funcions a la ciutat: indústria, centre de comunicacions, localització de mà d’obra i mercat. Es produeix una modificació del concepte de ciutat.
• La ciutat adquireix un caràcter mercantil; es pot comprar i vendre: el sòl, els edificis i els habitatges són mercaderia i tenen valor de canvi.

Característiques del sòl urbà que influencien el seu valor de canvi:

• No es pot crear més sòl urbà, és limitat.
• No es pot traslladar.

Valor del sòl urbà:

• Situació: En funció de si està al centre o a la perifèria, el seu valor variarà.
• Edificabilitat: En funció de com estigui qualificat a través dels plans d’urbanisme.

Els propietaris del sòl se’n beneficien de les millores:

• Creació de xarxa de transports, dotació d’equipaments i d’infraestructures, i urbanització dels carrers.
• Aquestes millores van a càrrec de l’administració (amb els impostos dels ciutadans).
• Això genera un augment del valor afegit del sòl, derivant en l'especulació.

Urbanisme i ordenació del territori

Definició: Conjunt de procediments tècnics i polítics que tenen com a finalitat posar ordre en el desenvolupament urbà d’un poble o d’una ciutat.

Objectius: Corregir i planificar.

Plans urbanístics

Plantegen on, quan i com ha de créixer i evolucionar la ciutat. El caràcter dels plans urbanístics pot ser:

• Condicionat: Es parteix d’una situació preexistent que no pot ignorar-se.
• Correctiu: Per pal·liar dèficits existents.
• Prospectiu: Estudi, anàlisi i previsió d’inversió i infraestructures.
• Normatiu: Ha de seguir una llei prescriptiva per a tothom.

Elements dels plans urbans:

• Vies de comunicació (ordenació, disseny, etc.).
• Transport públic (estudis de necessitats, planificació, construcció d'infraestructures).
• Equipaments i serveis: escoles, aparcaments, zones verdes, aigua potable, gas, etc.
• Detalls tècnics de la normativa: edificabilitat, estàndards d’habitabilitat, alçada i tipologia d’edificis, usos i funcions.

Els plans urbanístics es desenvolupen a llarg termini (4-15 anys); per tant, s'executen plans parcials per a actuacions concretes.

Característiques i tipus de plans

• Fermesa: Davant les pressions dels interessos dels agents socials.
• Flexibilitat: Perquè les circumstàncies i necessitats de les ciutats varien al llarg del temps.
• Plans territorials: Afecten comarques, regions o països; assenyalen les grans línies de desenvolupament.
• Plans urbanístics: A escala municipal o supramunicipal (àrees metropolitanes).

Classificació del sòl

La qualificació del sòl depèn de la ideologia dels governants (dimensió política). A Espanya, els plans urbanístics classifiquen el sòl en quatre grans categories:

• Sòl urbà: El sòl que ja està urbanitzat.
• Sòl urbanitzable: El sòl que en un futur podria ser urbanitzat.
• Sòl no urbanitzable: El sòl que mai podrà ser urbanitzat.
• Sistemes generals: Terrenys destinats al funcionament general del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments, serveis urbans, etc.).