L'economia espanyola de la postguerra: de l'autarquia al Pla d'Estabilització
L'economia espanyola de la postguerra: l'autarquia
El 1939, Espanya era un país arruïnat. La fam i la necessitat eren la realitat quotidiana d'una gran part de la població. La solució que va donar el règim franquista a la penúria econòmica va estar marcada per l'autarquia, una política basada en la recerca de l'autosuficiència i la intervenció de l'Estat.
L'intervencionisme estatal
L'intervencionisme de l'Estat es va estendre per gran part de l'economia nacional:
- L'Estat va fixar els preus agrícoles.
- Es va obligar els camperols a lliurar els excedents de les seves collites.
Els anys de la postguerra van marcar una tremenda regressió econòmica. L'enfonsament de la producció agrícola i industrial va fer que el sector primari tornés a superar el 50% de la renda nacional. En aquest context d'escassetat, el mercat negre (l'estraperlo) i la corrupció generalitzada es van apoderar de l'economia del país.
L'aïllament internacional
Aquesta situació es va veure fortament agreujada per la conjuntura internacional. A la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el va succeir un període d'aïllament per la condemna internacional del règim de Franco com a aliat de l'Eix. L'evident fracàs del model autàrquic va portar al fet que, des dels inicis dels anys cinquanta, es produís un gir en la política econòmica.
La liberalització i el Pla d'Estabilització
Es va aplicar una liberalització parcial de preus, del comerç i de la circulació de mercaderies. El 1952 es va posar fi al racionament d'aliments. Aquestes mesures van portar una certa expansió econòmica i, finalment, el 1954 es va superar la renda per habitant de 1935, posant fi a vint anys perduts en el desenvolupament econòmic espanyol.
L'ajuda nord-americana i els tecnòcrates
La Guerra Freda i el consegüent canvi en la política internacional nord-americana van propiciar que, des de 1951, comencés a arribar ajuda econòmica dels EUA. Encara que inferior a la rebuda pels països beneficiaris del Pla Marshall, aquesta ajuda va permetre importacions de béns d'equip imprescindibles per al desenvolupament industrial.
L'incipient desenvolupament va portar, però, una forta inflació que va propiciar un fort malestar social. La necessitat de reformes estructurals era evident. Finalment, Franco, després de vint anys de polítiques econòmiques nocives, va permetre l'entrada al govern el 1957 d'un grup de tecnòcrates de l'Opus Dei. Aquests nous ministres van dissenyar el gir definitiu a la política econòmica: el Pla d'Estabilització de 1959.