L'Edat Daurada i l'Aturada del Creixement Econòmic
L’Edat Daurada
El procés de recuperació de les economies durant els anys cinquanta va portar a una situació de creixement molt alt. Durant 28 anys, el creixement econòmic, constant i fort, va tenir lloc sobretot als països de la Comunitat Econòmica Europea, als Estats Units i al Japó. El secret de l’èxit del creixement europeu es troba en el procés d’integració dels mercats, l’augment dels intercanvis comercials i el desenvolupament del sector industrial. També per l’avenç científic i tècnic. La producció industrial de la CEE era molt competitiva en els mercats mundials pel seu alt nivell tècnic, i els preus eren competitius. Una conseqüència d’aquest esclat econòmic foren la globalització i la interdependència progressives de l’economia mundial. L’Edat Daurada del capitalisme mundial va anar acompanyada de la construcció de l’Estat del Benestar, caracteritzada per unes àmplies cobertures econòmiques de l’atur i la malaltia i per uns alts índexs de consum i de comoditats per al conjunt de la població.
L’Aturada del Creixement (1974-1991)
A l’octubre de 1973, dins el conflicte de l’Orient Mitjà, que enfrontà Israel amb els estats àrabs veïns i amb les organitzacions àrabs de resistència, formades per palestins expulsats de les seves terres des de la fundació de l’Estat d’Israel. Aquest conflicte originà quatre guerres araboisraelianes i una greu crisi al Líban. El 6 d’octubre de 1973, els exèrcits egipci i sirià van iniciar una ofensiva contra Israel que va moure els països membres de l’OPEP a anunciar una reducció del 5% de la producció de petroli fins que els israelians no s’haguessin retirat totalment dels territoris ocupats i els drets legals del poble palestí no fossin restaurats. Pocs dies després, l’OPEP va decidir apujar molt el preu del petroli. Alts indicis apuntaven a la fi d’un cicle expansiu: l’increment del deute de les empreses, la baixada de les inversions i el desordre monetari internacional com a conseqüència de la decisió nord-americana de fer que el dòlar no fos convertible en or a partir de 1971.
Es van manifestar tots els símptomes d’una crisi econòmica: augment de l’atur, caiguda de la producció i de la inversió, descens dels beneficis i desordres monetaris. A diferència de les altres crisis, no va comportar la caiguda dels preus, que van continuar pujant. Va permetre mantenir el consum, la demanda i la producció. Tampoc va suposar la caiguda del comerç internacional. No va afectar totes les branques de la producció: la siderúrgia, la construcció naval i el tèxtil van veure's molt afectades, però els sectors nous depenien de les noves recerques tecnocientífiques. Per uns, la principal causa es troba en l’increment del preu del petroli i la inflació conseqüent. Per altres, és la conseqüència de l’excés de crèdit i de la inestabilitat dels canvis monetaris derivats de la convertibilitat del dòlar. Van intentar solucionar-ho de dues formes: la primera ha consistit a incrementar les prestacions socials i l’oferta de llocs de treball públics finançats amb dèficit pressupostari. La segona va ser la solució monetària duta a terme pel president Ronald Reagan als Estats Units, que prioritzava el rigor i l’austeritat dels estats, lluitant sobretot contra la inflació i els desequilibris econòmics externs. Els mecanismes consistien a retallar les despeses socials, abaixar els impostos, aplicar polítiques salarials restrictives, retallar el consum i controlar els sindicats. Aquestes polítiques van contribuir a reduir la inflació, però no han aconseguit reduir l’atur.