Efecte hivernacle, capa d'ozó i qualitat de l'aire

Efecte hivernacle

L'efecte hivernacle consisteix en la retenció en l'atmosfera d'una part de la calor que emet la Terra, després d'haver-se escalfat per l'acció de la radiació del sol. Els gasos principals d'aquest efecte són aquells que estan formats per molècules de 3 o més àtoms, com el CO₂. De forma natural, en l'atmosfera hi ha una concentració d'aquests gasos que fa que la temperatura mitjana de la Terra sigui d'uns 15 ºC. Si aquests gasos no hi fossin, la temperatura seria d'uns -18 ºC. El principal gas que absorbeix la radiació solar és el diòxid de carboni. Des de la revolució industrial, l'ús de combustibles fòssils ha comportat molt alliberament de CO₂ a l'atmosfera. Durant els darrers anys, l'alliberament de CO₂ encara ha pujat més. Tot i la davallada per la crisi econòmica, sembla que en el futur tornarà a pujar. Les zones verdes últimament estan disminuint més per culpa de tales, incendis forestals, etc.

Previsions de l'efecte hivernacle

• Pujada de temperatura entre 1,5 ºC i 6,5 ºC.
• Sequeres en unes zones i moltes precipitacions en d'altres.
• Augment del nivell del mar.

A l'Àrtic i a Groenlàndia ja experimenten una gran reducció en les zones cobertes de gel.

Mesures preventives

Les mesures preventives que poden minimitzar l'escalfament global es basen principalment en la substitució d'energies que no contaminin, com per exemple la biomassa, transport públic, etc.

Reducció de la capa d'ozó

La capa d'ozó és una part de l'estratosfera. Quan l'ozó es troba entre 0 i 13 km, és un gas nociu per als organismes. En canvi, l'ozó estratosfèric filtra l'arribada de les radiacions ultraviolades. Com que és un gas, es pot moure horitzontalment per l'estratosfera. En els últims anys, la capa d'ozó ha anat disminuint el seu gruix a l'Antàrtida. El forat d'ozó està definit com l'àrea on la quantitat total d'aquest gas està per sota d'uns nivells establerts. Es tracta, per tant, d'un aprimament de la capa.

Principals contaminants

Els principals contaminants que deterioren la capa d'ozó són diversos:

Els CFC

Tenen àtoms de clor en la seva molècula. Un cop a l'estratosfera, la radiació ultraviolada dissocia els CFC i allibera els àtoms de clor, que reaccionen amb l'ozó i els descomponen en oxigen atòmic i molecular. Els CFC van aparèixer al segle XX per propulsar la laca, desodorants, etc.

Metà

És produït normalment pel metabolisme dels éssers vius i per la descomposició de la matèria orgànica. El metà a l'estratosfera destrueix compostos d'hidrogen que provoquen cicles catalítics de destrucció de l'ozó.

Òxids de nitrogen

Són alliberats directament a l'estratosfera per avions de reacció. També arriben per motors d'explosió i d'altres factors. Aquests òxids actuen trencant la molècula d'ozó.

Núvols polars estratosfèrics

Les partícules de gel d'aquests núvols capten les molècules de CFC, de manera que els àtoms de clor queden enganxats durant l'hivern antàrtic. A la primavera, en pujar la temperatura, fa que els núvols alliberin clor.

El protocol de Mont-real

Estableix la reducció progressiva fins a l'eliminació dels CFC que fan malbé la capa d'ozó. Tot i l'èxit de l'eliminació d'aquests gasos, encara el seu efecte es pot veure.

La qualitat de l'aire

L'emissió de contaminants és la producció i l'alliberament de substàncies a l'atmosfera. S'anomenen nivells d'emissió la quantitat de contaminants alliberats a escala global o per una determinada font. En qualsevol cas, aquestes substàncies alliberades són transportades per l'atmosfera, de manera que, segons la situació meteorològica, els contaminants es dispersen o es concentren, o fins i tot se'n modifica la naturalesa. Els nivells d'immissió són les concentracions de contaminants presents en l'aire d'un indret i un moment determinats, deixant de banda les fonts que els hagin alliberat.