Empirisme i Contractualisme: Locke, Hobbes i Rousseau

Empirisme

1. L'origen del coneixement: L'empirisme reivindica que tot coneixement prové de l'experiència i tota experiència prové dels nostres sentits.

2. Negació de l'existència d'idees innates: Això significa que totes les idees són adquirides, per tant, el nostre coneixement és adquirit. La ment és un full en blanc que es dibuixa a base de sensacions.

3. Reivindicació de l'impacte de la Nova Ciència: Parteix de l'observació + l'experimentació + la contrastació de fets.

4. Coneixement compartit: L'objectiu dels empiristes és anar a la recerca d'un coneixement segur. Es tracta d'investigar-nos a nosaltres mateixos per saber com funcionem.

5. Impossibilitat de la Metafísica. Excés de la raó: La nostra ment traspassa els límits.

John Locke

1. Les idees

Coneixem perquè tenim idees; de fet, tot el que coneixem són idees. Què són les idees? És allò que passa quan ens posem a pensar, de tal manera que les idees són entitats mentals, i que les captem a través dels sentits, però provenen de l'experiència. Les idees no són la realitat de les coses, sinó la seva construcció a partir de la nostra ment. Per tant, mai podrem tenir un coneixement exacte del que és la nostra realitat.

2. El psicologisme: tipus d'idees

• Simples: No són divisibles i dins d'aquestes hi ha de sensació (món extern) i de reflexió (món intern). La ment és passiva i només capta sensacions i impressions.
• Complexes: Són divisibles i són la combinació d'idees simples. Existeixen idees complexes de modes, de relació i de substància.

El psicologisme arriba a la conclusió que la realitat sí que existeix, però el seu coneixement no és segur, només és probable. Pot haver-hi un camí a la realitat que és a partir de les idees complexes.

3. La crítica a la idea de substància

Per a Locke, la idea de substància és dinàmica, ni és evident ni és clara, sinó que és fosca i confusa. Per a Locke, no podem saber què són les coses, però sí com són. Convertim aquest món en una entitat real. La substància és un "no se sap el què", o un suport de tota una col·lecció de propietats a la qual li donem un nom i captem a través dels sentits, i aquest nom el convertim en una realitat material. En conclusió, per a Locke, la idea de substància com a substrat no es pot conèixer, és inexpressible, però Locke al final accepta que no es pot negar l'existència de les coses per dues raons: la primera, per sentit comú, i la segona, per necessitat: hem de creure en l'existència de realitats que siguin la causa de les nostres experiències.

Thomas Hobbes

Obra de Hobbes: Leviathan. L'home és dolent per naturalesa.

En què defensa la seva teoria?

1. Tots els éssers som naturals i, com a tal, tenim una tendència natural, lliure i espontània: maximitzar el plaer i minimitzar el dolor, però per sobre tenim la tendència a la supervivència.
2. En l'estat de naturalesa, la vida es troba permanentment amenaçada, perquè pot aparèixer un home i, com que no existeix cap llei pactada, només existeix la llei del més fort, fet que provoca que els homes siguin un llop per als propis homes.
3. Ens porta a un estat d'inseguretat total = por = risc de perdre la pròpia vida = mort. Solució: Per tal de no haver d'estar permanentment en risc de mort, els homes fem un pacte voluntari de renunciar al nostre dret natural; canviem llibertat per seguretat i submissió per llei.

Jean-Jacques Rousseau

Obra de Rousseau: El contracte social. Defensa la teoria del bon salvatge.

La seva defensa és:

1. L'home és bo per naturalesa; la societat és qui el corromp. La història de la humanitat és la història de la seva submissió.
2. Per poder condemnar el present, cal imaginar un lloc on tot era perfecte, una utopia. Aquest és el món del bon salvatge, on l'home és naturalesa verge.
3. Principal culpable: és el propi home. Solució: La solució serà que l'home estimi la llei.