L'Empirisme i David Hume: Origen, Crítica i Impacte Filosòfic

L'Empirisme i David Hume (1711-1776)

Introducció a l'Empirisme

L'Empirisme és un moviment filosòfic que es desenvolupa a la segona meitat del segle XVII i durant tot el segle XVIII a les Illes Britàniques, en oposició al Racionalisme. Destaquen Locke, Berkeley i Hume. La paraula “Empirisme” prové del grec i significa: "experiència". Els empiristes diuen que el coneixement racional no depèn de la suposada existència d’idees innates, sinó que es fonamenta en l’experiència, en allò concret, en les percepcions i impressions dels sentits; en definitiva, prové de la informació sensible. La font del coneixement és, doncs, la nostra sensibilitat. Els empiristes no rebutgen la raó, però afirmen que no pot funcionar sola, sinó que depèn de la sensibilitat.

Context Històric i Filosòfic de Hume

Política

Anglaterra, en els segles XVII i XVIII, és un estat més tolerant i obert que la majoria dels països europeus. Té una monarquia parlamentària basada en la doctrina del contracte social de Locke. Hi ha una major llibertat de pensament. Sorgeixen idees modernes, com la Il·lustració i el progrés científic i econòmic, i es converteix en la primera potència comercial i capitalista.

Cultura: La Il·lustració

La Il·lustració és un moviment cultural de gran confiança en la raó, la ciència i el progrés, que han de dur l'home a l'emancipació. Comença a Anglaterra amb Locke (empirista i teòric del liberalisme) i Isaac Newton (científic que culmina la Revolució Científica) i es plasma en L’Enciclopèdia, obra que vol reunir tots els coneixements adquirits per l’ésser humà. Hume, que és l’últim dels empiristes, entra en contacte amb els enciclopedistes i, amb la seva actitud escèptica, provoca precisament la crisi de la Il·lustració anglesa.

Ciència

Es funden les Acadèmies de Ciències i rep un gran impuls amb Isaac Newton i la seva física (model de ciència), que culmina la Revolució Científica.

Característiques Generals de l'Empirisme

1. Empirisme Psicològic

No tenim cap idea innata. Totes les idees que tenim tenen el seu origen en els sentits; tots els coneixements provenen de l'experiència. Tots els empiristes (Locke, Berkeley i Hume) defensen la teoria de la Tabula Rasa: quan naixem som com un llenç en blanc, i és l’experiència de cadascú la que va pintant el quadre amb idees captades o construïdes a partir de les impressions.

2. Empirisme Epistemològic

Els empiristes afirmen que l’únic criteri de veritat que ens permet distingir el veritable del fals és l’evidència empírica: sé que una idea és veritat quan puc dir de quina impressió prové [Principi de còpia de Hume].

3. Crítica als Conceptes Metafísics

Els empiristes, sobretot Hume, rebutjaran la metafísica, ja que consideren que és un coneixement il·legítim perquè no prové dels sentits. No trobem enlloc els orígens sensibles de conceptes com «substància», «causa», «jo», «ànima» o «Déu»; per tant, caldrà rebutjar-los.

4. La Física de Newton com a Model

La física de Newton serà el model de coneixement a imitar en filosofia per arribar a coneixements segurs. Hume intentarà una física de l’ésser humà basada en l’observació i l’experimentació.

5. El Coneixement com a Coneixement d'Idees

Tot coneixement és coneixement d’idees: no podem conèixer les coses directament, només podem conèixer les representacions que tenim de les coses, és a dir, les nostres idees de les coses. L'explicació del món ha de partir del subjecte i no de l'ésser, ja que tot el que coneixem de les coses són les idees que en tenim.

6. Escepticisme

Desconfiança en les capacitats cognoscitives humanes (Hume). Neguen la possibilitat d’un coneixement objectiu, universal i necessari, ja que tot el que ens arriba pels sentits és sempre canviant. El coneixement sensible ens mostra éssers mutables i canviants, per això serà molt difícil establir veritats universals i necessàries com pretenien els racionalistes.

7. Interès pels Temes Morals i Polítics

Hume posa en dubte la possibilitat de la metafísica com a coneixement segur i dificulta la possibilitat de fer ciència (crítica al concepte de “causa” i a la inducció). Els empiristes tindran una gran activitat política, sent defensors del liberalisme i la Il·lustració.

Antecedents de l'Empirisme

Guillem d'Occam i el Nominalisme

Occam i els nominalistes (un grup de filòsofs franciscans) aporten a l’empirisme tres elements clau:

• La crítica dels universals: tot coneixement autèntic és coneixement particular. Neguen la teoria aristotèlica dels universals i afirmen que els universals són només suposicions.
• Anticipa la idea que l’experiència està en la base del coneixement. Si no existeixen universals, l’únic que és real són els objectes particulars, les coses. En filosofia cal sempre optar per l'explicació més senzilla. Per tant, a l’hora d’explicar la realitat, cal reduir al màxim les categories i, especialment, cal prescindir de la categoria de substància. La substància no existeix. Dir que la substància d’home és la humanitat és com no dir res. El mateix farà Hume criticant el concepte de substància.
• És el primer que fa una crítica a l'aristotelisme: nega l’existència de la substància i, a partir d'ell, serà possible iniciar la crítica a la metafísica.

La *Navalla d’Occam*:"No cal multiplicar els ens sense necessitat".

Francis Bacon

Francis Bacon és un filòsof i polític anglès del Renaixement, és un dels personatges que dissenyen l’estratègia a partir de la qual Anglaterra acabarà sent la potència marítima més important del món des de finals del segle XVII fins al segle XIX. Va afirmar que l’únic augment seriós de la qualitat de vida prové de l’augment del nivell cultural."Saber és poder". Des del punt de vista filosòfic, Bacon és l’autor del *Novum Organum* [La nova lògica]. Afirma que l’únic mètode de la ciència és la inducció (coneixem generalitzant coneixements a partir de la comparació de casos i la repetició continuada d’experiències). Bacon té la teoria dels ídols, que són tots els prejudicis que ens impedeixen pensar per nosaltres mateixos i, en conseqüència, fer ciència. Bacon considera que hi ha 4 grans ídols, fonts del prejudici intel·lectual: de la tribu, de la caverna (errors de l’educació, del costum), de la plaça pública (errors del llenguatge) i del teatre (Plató i Aristòtil). El moviment empirista recull de Bacon:

• Importància de la pràctica: afirma que la ciència ha de ser útil i que la utilitat és un criteri de veritat.
• Teoria de la inducció: l’important per la ciència és el coneixement concret, l’experiència concreta.
• Crítica dels prejudicis (*ídols*): la *teoria dels Ídols* implica que el prejudici (tradició, autoritat) impossibilita la ciència i ha de ser rebutjat.

Thomas Hobbes

Thomas Hobbes fou contemporani i amic de Descartes. Defensa una antropologia pessimista: l’home és dolent, agressiu."Homo hominis lupus" (L’home és un llop per l’home). Només la por pot aconseguir que l’home, egoista per naturalesa, actuï justament, i per això cal que hi hagi un govern fort i autoritari que obligui els homes a ser justos utilitzant, si cal, la violència. Els empiristes recullen de Thomas Hobbes:

• No estan d'acord amb la seva antropologia pessimista, però creuen que tota filosofia moral ha de ser realista.
• Accepten la teoria del pacte o del contracte social. És l’únic que pot aconseguir la pau i una mica de seguretat per als més febles que, altrament, serien abassegats pels més forts. Locke i Hume comparteixen aquesta idea.

Filòsofs Empiristes Clau

John Locke (1632-1704)

Teoria del Coneixement de Locke

Locke explica que abans de determinar qualsevol veritat o arribar a una conclusió sobre qualsevol tema, és necessari “establir amb precisió la naturalesa del nostre coneixement” i l’abast de les nostres facultats cognitives. La raó treballa amb el material de l’experiència, que constituirà el límit i la garantia del nostre coneixement. (Anècdota de la taverna/no caverna)

1. Negació de les Idees Innates

Compartit per Hume. Pels empiristes no hi ha idees innates. L’origen del coneixement és l’experiència. Locke és el primer que defensa la teoria de la Tabula Rasa. No hi ha idees innates per dues raons:

1. Perquè si hi hagués idees innates, les tindria tothom igual i, en canvi, quan observem els nens petits veiem que no coneixen les idees de substància, existència o pensament.
2. Si hi haguessin idees innates, serien universals i estarien en tots els pobles i cultures.

2. El Problema de l'Origen de les Idees (Psicologisme)

Compartit per Hume. Per a Locke, la teoria del coneixement és psicologia. El psicologisme es pot definir com la teoria segons la qual el valor dels coneixements depèn del seu origen i la seva gènesi. Locke considera que no hi ha idees innates; totes les nostres idees provenen de l’experiència (empirisme epistemològic) i, per tant, el nostre coneixement està limitat per l’experiència en un doble sentit:

1. L’extensió: l’enteniment no pot anar més enllà del que li permet la nostra experiència.
2. La certesa: només posseïm certesa sobre el que està dins dels límits de l’experiència. Res hi ha a l’intel·lecte que no hagi estat a la percepció.

Criteri de veritat: per determinar la certesa del coneixement, el que hem de fer és descompondre les idees complexes fins a trobar les idees simples de les quals provenen, i estudiar com s'han originat i si provenen de l'experiència.

3. La Noció d'Idea en Locke

Relació amb Descartes, criticat per Hume.

1. La noció d’idea en Locke fonamentalment és la mateixa que en Descartes. Idea és qualsevol contingut que es presenta a la nostra ment: records, sensacions, conceptes, imaginacions, sentiments, emocions, raonaments, etc. Les idees són l’objecte immediat del nostre coneixement o percepció, tot el que pensem.
2. Teoria pictòrica: Locke afirma que, a més, les idees són imatges o representacions de la realitat exterior. Entre "jo" i la cosa, hi ha la idea. La nostra ment és com una pintura on apareixen les representacions de la realitat.
3. Locke i els altres empiristes estan d’acord amb Descartes en què el coneixement de la realitat era fonamentalment coneixement d’idees. No coneixem directament la realitat, sinó la idea de la realitat.
4. Classes d’idees:
   • Idees simples: no es poden descompondre: de sensació (color) – experiència externa; o de reflexió (angoixa, alegria, dubte, certesa) – experiència interna.
   • Idees complexes: combinació d’idees simples feta per l’enteniment.

4. La Realitat Metafísica i les Formes de Coneixement

Locke distingeix, seguint Descartes, tres àmbits de la realitat (Jo, Déu i els cossos). I paral·lelament, distingeix TRES FORMES DE CONEIXEMENT:

1. De l’existència del "Jo" tenim coneixement intuïtiu: penso i intuïtivament puc saber que existeixo. Recull, en certa manera, els pressupòsits de Descartes i el seu *Cogito*.
2. De l’existència de Déu tenim coneixement demostratiu: l'existència de Déu pot ser demostrada amb el principi de causalitat: hi ha d’haver una causa última de la nostra existència: Déu. Jo no m’he creat i, per tant, algú ho ha d’haver fet.
3. De les coses (realitat externa) en tenim un coneixement sensitiu: els nostres sentits ens informen que existeixen cossos i coses exteriors.

Els cossos exteriors són la causa de les nostres sensacions, que el nostre enteniment rep de forma passiva. Per tant, afirma l’existència de substàncies materials, encara que no en podem tenir un coneixement directe. Locke no dubta que existeixi una realitat fora de les nostres idees; si les idees són el reflex de la realitat, per força hi ha d’haver alguna cosa fora de la nostra ment. Ara bé, que ho puguem conèixer ja són figues d’un altre paner.

5. La Idea de Substància de Locke (Criticada per Hume)

Locke és el primer a dir que les substàncies existeixen, però que no les coneixem. Substància és el suport, el "substratum", de les qualitats sensibles unides. Per a Locke, estrictament, és incognoscible, inaprehensible. Locke diu que és "un no-sé què" que està allà, però no podem captar. Locke creu que no coneixem l’ésser de les coses; coneixem només el que l’experiència ens mostra, i l’experiència ens mostra només un conjunt de qualitats sensibles, no una "substància".

6. Contractualisme: Locke, Pare del Liberalisme Polític

Locke és considerat un dels pares del liberalisme polític. La seva teoria política s’emmarca en el contractualisme. Per a ell, l’origen i la legitimació de l’Estat la trobem en el pacte social o un contracte. Els humans gaudeixen d’uns drets naturals (dret a la vida, dret a la llibertat i dret a la propietat, etc.) de manera que viuen en una certa pau. Però Locke diu que per viure millor els humans signen un contracte o pacte social que és el que origina la Societat Civil i mitjançant el qual no renuncien als seus drets, com feien amb Hobbes, sinó que els cedeixen temporalment a un poder perquè s’encarregui de:

• Garantir els drets naturals.
• Protegir en especial la propietat.
• Administrar la justícia.
• Protegir els ciutadans dels perills exteriors.

A diferència de Hobbes, Locke proposa que aquest contracte sigui revocable quan el governant no respecti els drets dels ciutadans, que podran revoltar-se davant els governants injustos. A més, per evitar els abusos de la monarquia absoluta, Locke és un dels primers a proposar la divisió de poders en un estat de monarquia parlamentària, amb una democràcia representativa. L’Estat, des d’un punt de vista liberal, se subordina als drets individuals.

George Berkeley (1685-1753)

Rebuig del Materialisme i l'Ateisme

La filosofia de Berkeley constitueix una mena d’empirisme força estrany i "sui generis", que s’acostuma a anomenar immaterialisme. L'objectiu de Berkeley és adoptar els principis de l'empirisme, però està molt preocupat perquè veu en el materialisme, propi de l’empirisme, la llavor de l’ateisme. Per això, intenta fer una filosofia empirista que no ens porti ni a l'escepticisme ni a la negació de Déu. Partint de principis empiristes, arriba a la conclusió que no existeix la realitat material. Afirma que la matèria no existeix. Nega la *Res extensa*. Berkeley lluita contra l’ateisme, però també contra el deisme (creença que existeix un déu, però que aquest només crea el món i li dóna el primer impuls i, a partir d’aquí, ja no necessitem Déu, no torna a intervenir) perquè creu que Déu ha de ser quelcom més necessari que contínuament intervingui. Berkeley recull de Locke la majoria de les seves teories. No tenim idees innates i només podem tenir coneixement de les idees que provenen de l’experiència. Però si afirmem que només podem conèixer idees, no té sentit dir que són representacions de coses. No hi ha forma de comprovar que una percepció representa la realitat; no podem saber com és el que existeix, només les nostres idees. Les percepcions no són característiques de les coses, són idees subjectives de les característiques. El que creiem veure no podem comprovar que hi és i no és només una idea. No podem saber si existeix. Com podem comprovar-ho? Així, no podem saber mai segur si el que percebem és real.

Conclusió de Berkeley: "Ser és ser percebut"

Si només coneixem idees, no té sentit dir que són representacions (teoria pictòrica). Per dir-ho, hauríem de poder-les comparar amb la realitat, amb allò que representen les nostres idees i percepcions, i Locke ja va demostrar que no podem saber què és la substància; l’ésser real de les coses és incognoscible. Per a Berkeley, no podem afirmar que existeix la realitat, ja que seria anar més enllà del que ens mostren els nostres sentits. Jo sé que percebo, però no percebo l’existència d’una realitat exterior. Creure en l’existència de la realitat externa és anar més enllà de les meves percepcions, queda fora dels límits del coneixement. Per a Berkeley, doncs: "Ser és ser percebut"; una cosa no existeix si no és percebuda. La tesi pot ser considerada una exageració. El món queda així reduït a la ficció subjectiva. Però Déu està sempre i arreu percebent-ho tot. La nostra ment rep les percepcions de Déu, que és la causa de les nostres idees. Les coses, per tant, són només idees (idealisme). Dissol la separació entre subjecte i l’objecte del coneixement. Tot es redueix al subjecte i les seves percepcions. No coneixem les coses ni la seva substància; en coneixem només les nostres idees o percepcions de les coses, per tant, les coses són només idees: immaterialisme o idealisme. Berkeley està d’acord amb Locke en què no creem les idees, sinó que les rebem. Berkeley dirà que venen de Déu, que és la causa de les nostres sensacions; ell ens envia la imatge d’aquests apunts que ara tenim a la ment i veiem pels ulls.

David Hume (1711-1776)

Culminació de l'Empirisme i Escepticisme Crític

David Hume representa la culminació del pensament empirista, portant l’empirisme a les seves darreres conseqüències, fins al punt de rebutjar tota la metafísica i buidar la filosofia dels seus conceptes, i posar en dubte fins i tot la ciència. Acaba en un escepticisme moderat i crític.

Filosofia de Hume: Escepticisme, Emotivisme Moral i Il·lustració

Tot Hume és un intent de criticar el racionalisme de Descartes:

• Criticar que el fonament del coneixement sigui la raó autosuficient i les seves idees innates.
• Criticar la gran confiança en les capacitats de coneixement dels racionalistes i la possibilitat d’un coneixement cert, absolut i necessari sobre l’home, Déu i la naturalesa.
• Criticar, en definitiva, que només amb la raó, el mètode i l’ajut de les idees innates és possible un coneixement infal·lible.

Hume reacciona contra aquesta seguretat investigant els límits del nostre coneixement i fent una profunda crítica als grans conceptes de la metafísica racionalista (substància, causa, Déu, Jo, etc.). La filosofia de Hume és una defensa de:

1. L’Empirisme que el porta a l’Escepticisme: el món humà no és el de les veritats absolutes, sinó el de les veritats probables. Hume posa de manifest els límits del coneixement. Per una part, supera els elements racionalistes de la filosofia de Locke, i també elimina els pressupòsits religiosos de la filosofia de Berkeley. En definitiva, ni racionalisme, ni metafísica, ni ciència necessària.
2. Emotivisme moral: l’ètica té el seu origen en els sentiments. Els individus no tenim arguments racionals, lògics o científics on basar les nostres idees morals, i –de fet– ens deixem portar més per les passions que per la raó. "La raó és esclava de les passions".
3. La Il·lustració: viurà plenament immers en aquest nou moviment que vol alliberar l’home de la ignorància i la subordinació, perquè pugui emancipar-se de la seva "minoria d’edat". Hume serà el representant de la Il·lustració anglesa més important.

Obres Principals de Hume

• "Tractat sobre la naturalesa humana" (2 volums): crítica radical dels tres pilars de la metafísica cartesiana (jo, Déu, món).
• "Investigació sobre l'enteniment humà".
• "Investigació sobre els principis de la moral": important defensa de l’emotivisme. Suposa que l’origen de les idees ètiques (morals) són els sentiments o emocions i no la raó.

Projecte i Objectiu Filosòfic de Hume: Epistemologia

Com podem conèixer? Com fonamentar i legitimar el coneixement humà? Aquesta és la problemàtica a la qual s’enfronta Hume i el que intentarà resoldre en el "Tractat sobre la naturalesa humana".

1. Totes les ciències depenen en primer lloc de l’home i, per tant, la filosofia s’haurà d’encarregar primerament de l’estudi de la naturalesa humana. Primer haurem de determinar com podem conèixer, quin és l’origen del coneixement, els seus límits i la seva validesa. Una vegada que hem fet això, podrem estudiar els temes concrets referents a la natura, la filosofia, la moral, etc. (com ja va fer Locke).
2. Hume es proposa fer el mateix que Newton ha aconseguit en les ciències físiques: intentarà aplicar l’observació i l’experimentació a l’estudi de l'home per aconseguir un coneixement sòlid i objectiu del seu funcionament. Per fer-ho, durà a terme dues passes:
   • Analitzar empíricament els processos mentals (les lleis i principis psicològics) pels quals s’adquireixen coneixements. Establir l’origen, validesa i límits amb els 8 principis empiristes: tipus de percepcions (impressions i idees), principi de còpia, principi d’immanència, lleis d’associació d’idees, tipus de coneixements (*Hume’s Fork*: relacions d’idees i qüestions de fet).
   • Crítica a la metafísica i la ciència: aplicar els resultats obtinguts al coneixement existent. Anàlisi dels conceptes metafísics racionalistes: crítica a la substància material (món), crítica a la naturalesa de l’ànima (jo), crítica a l’existència de la *res infinita* (Déu), crítica a la causalitat i la inducció (ciència).