Endemisme, Garriga, i Altres Termes Relacionats amb la Vegetació Mediterrània
Endemisme:
Espècies que són pròpies d'un determinat espai, regió, serralada, muntanya, llac, continent, etc. Fenomen i qualitat dels organismes que viuen exclusivament en una àrea geogràfica determinada. Exemple: eixorba-rates a Mallorca.
Garriga:
Vegetació resultant de la degradació del bosc d'alzinar provençal (costa catalana). Vegetació de matoll semblant a la màquia. Les espècies característiques de la qual són el, el romaní, la lavanda. A les zones litorals peninsulars predominen les màquies o garrigues, formades per una vegetació de matoll amb ullastres (oliveres silvestres) i garrovers, adaptats als sòls calcaris i temperatures suaus, els quals s’alternen amb formacions arbustives relativament obertes.
Màquia:
Associació d'arbustos i plantes llenyoses, ginebres i, a vegades, margallons o garballons. S'estén pel litoral mediterrani des del Llobregat fins a Gibraltar, així com per algunes zones de clima molt continentalitzat a la Depressió de l'Ebre.
Parc Natural:
Àrees en què l’Estat, en raó dels seus qualificats valors naturals, ja sigui per si mateix o a iniciativa de les corporacions, entitats, societats o particulars, declara per decret com a tals, amb la finalitat de facilitar els contactes de l'home amb la naturalesa. Exemples: Parc Natural de Mondragó (Mallorca), Llacunes de Sanabria (Zamora), Parc Nacional de Garajonay a les Canàries, etc.
Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI):
Terrenys que disposen d’uns valors naturals excepcionals que han de ser protegits i conservats. La llei determina que aquests espais es preservin dels processos d’urbanització. Es tracta d’una figura de protecció prevista per la llei que té la funció de promoure les activitats tradicionals de la zona per generar els recursos necessaris per a la seva conservació. Aquestes activitats han de ser respectuoses amb el medi ambient.
Pis o Estatge de Vegetació:
Terme amb què s'expressa cada una de les formacions o grups de vegetació que s'escalonen en una muntanya. La sèrie de pisos conforma el que s'anomena clisèrie altitudinal. El pis de vegetació se superposa habitualment a un pis bioclimàtic. Per la regió eurosiberiana es consideren els següents: basal o colino, montano, subalpí, alpí i nival; i per la mediterrània: termomediterráneo, meso-mediterráneo, supra mediterrani, oro-mediterráneo i crioro-mediterráneo. Exemple: del Pirineu i de la Serralada Cantàbrica pi silvestre.
Pluja Àcida:
Precipitació líquida que porta en dissolució els àcids sulfurosos i nítrics produïts per la combinació dels àcids de sofre i nitrogen després en els processos industrials amb el vapor d’aigua atmosfèric. Aquesta precipitació té un efecte corrosiu i provoca un augment fortíssim de l’acidesa dels rius i llacs i, en general, del sòl.
Prats d’Alta Muntanya:
Formacions vegetals de plantes herbàcies i bulboses de període vegetatiu curt. Situats al pis alpí dels Pirineus i en les majors altituds de les Serralades Cantàbriques (2.400-3.000 m).