L'Èpica Medieval i les Quatre Grans Cròniques Catalanes
L'Èpica i les Cançons de Gesta
Èpica: narració dels fets heroics i gloriosos, sovint a través d'uns herois emblemàtics, reals o imaginaris; sobretot des del moment en què van adquirir un cert sentit de comunitat nacional, que les mateixes narracions contribuirien a refemar. La Cançó de Rotllan a França o el Cantar de Mio Cid a Castella són exemples de poemes èpics.
No es conserven textos èpics en vers en català —les anomenades cançons de gesta—, cosa que no vol dir que no n'haguessin existit, sinó simplement que s'han perdut: així ho demostra el fet que de tant en tant n'apareguin alguns fragments prosificats a les anomenades «quatre grans cròniques».
Les Quatre Grans Cròniques
Jaume I
A la seva crònica, Llibre dels feits, narra en forma autobiogràfica els seus records personals, sobretot els referents a les conquestes de València i Mallorca. Sembla que Jaume I no l'escriví materialment, sinó que en coordinà la redacció. Es caracteritza per una certa intenció didàctica, un llenguatge viu i el providencialisme, és a dir, la creença que les pròpies victòries es deuen al designi diví. Que li cau, caua era quel.
Bernat Desclot
No se sap gairebé res d'aquest autor, a banda que aquest no era el seu nom i que potser, sota el pseudònim, s'hi amagava un tal Bernat Escrivà. La seva crònica parla sobretot del regnat de Pere II el Gran —fill de Jaume I—, de qui fou contemporani.
Ramon Muntaner
Va escriure la crònica més coneguda. Ens parla d'un llarg període històric: des del naixement de Jaume I fins a la coronació d'Alfons el Benigne, però es distingeix per les seves experiències entre els almogàvers —soldats mercenaris que vivien dels botins aconseguits en les incursions en terres musulmanes— en les conquestes de Sicília i Calàbria i en l'expedició a l'Orient. És el més entusiasta i el menys imparcial dels quatre cronistes.
Pere III el Cerimoniós
Ens parla del seu propi regnat i del regnat del seu pare, Alfons el Benigne (1229-1336). L'autor és guiat, per tant, per una voluntat de justificació. El rei se centra més en les intrigues de la cort que no pas en un heroisme èpic, més propi del passat.