Eros, Ànima i Bellesa en Plató i el Mètode Cartesià
Eros, Ànima i Bellesa en Plató
Eros comença estimant els cossos bells. Després comença a estimar les ànimes belles i s'adona que les ànimes són el que fa bells els cossos. Al final, observa que allò que regna és la idea de la bellesa. La bellesa en si és la idea de bellesa, que és el que fa que el cos i l'ànima siguin bells. Aquest és el camí que recorre l'Eros.
L'Ànima segons Plató
Plató pensa que a una persona dolenta serà molt difícil convertir-la en una persona ideal. Per tant, l'ànima ha de tenir cert potencial. A l'ànima bella se li han d'inculcar les virtuts i educar-la amb l'areté. El concepte de bellesa es troba a dalt de tot amb la idea del bé i és molt difícil de definir. Plató mai la defineix i busca la bellesa, però mai no hi arriba ni la pot trobar. La bellesa fa prendre consciència que hi ha idees o ideals i serveix per transportar-te a dalt, al món de les idees.
Exemple: L'ésser humà és bell perquè la nostra ànima és divina i, per tant, tenim alguna cosa que no és d'aquest món.
El Mètode Cartesià: Les Quatre Regles
1. Primera regla: Evidència
Descartes és un precursor del mètode basat en l'evidència. Només accepta com a vertader allò evident. L'evidència es produeix només en la intuïció, és a dir, en un acte purament racional pel qual la nostra ment capta o "veu" (veu intel·lectualment, no pels ulls) de manera immediata i simple una idea. La intuïció és la captació intel·lectual immediata d'una idea. Immediat implica que no hi ha una cadena deductiva pel mig (intermediària) i, d'altra banda, que no hi ha barreja amb res sensible (cal que no sigui mitjançant els sentits o l'experiència que es capti aquesta idea). És a dir, immediat vol dir sense mediació. Tot el nostre coneixement és solament coneixement d'idees. En aquest sentit, Descartes inaugura el que serà l'idealisme modern i acaba amb el realisme ingenu que creia de manera simple que coneixem "coses": però, no coneixem "coses", sinó que coneixem "coneixements" o pensaments (o idees) i, per tant, la ment sempre coneix solament continguts mentals. El que la ment intueix són el que Descartes anomena idees clares i distintes.
Una idea és clara quan podem advertir tots els seus elements sense el menor dubte. La idea serà distinta quan aparegui clarament diferenciada, separada i retallada de les altres, de tal manera que no la puguem confondre amb cap altra idea. Entre allò absolutament fals i allò absolutament vertader no hi ha terme mitjà. El que no és clar i distint és confús i fosc i, per tant, cal que sigui rebutjat com a possible font de coneixement.
Descartes va anomenar també "naturae simplices" o natures simples a les idees que posseeixen les característiques de claredat i distinció. Aquestes natures simples són conegudes intuïtivament i constitueixen els pilars sobre els quals es fonamenten les veritats o idees complexes. Descartes només admet un reduït nombre d'idees simples (extensió, substància, pensament, etc.). La majoria de les nostres idees són complexes, per la qual cosa cal trobar la manera de reduir-les (reduccionisme) a idees simples i, per tant, evidents. Descartes va tancant el cercle: les natures simples són, a més a més, idees innates, és a dir, idees que estan potencialment a la ment i sorgeixen amb ocasió de determinades experiències.