L'Escola Mallorquina: Guia de Poetes i Característiques

L'Escola Mallorquina

La denominació Escola Mallorquina ha estat objecte de definicions diverses: uns l'entenen en sentit ampli, com l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana, per la qual cosa la fan néixer a la Renaixença i la prolonguen fins a la postguerra; d'altres, en canvi, consideren que es tracta d'un corrent molt concret, que abasta sobretot el gènere poètic i recull l'aportació de dues generacions d'escriptors, la de 1906 i la de 1917. Nosaltres la utilitzarem exclusivament en aquest segon sentit, més restrictiu.

Així doncs, anomenem Escola Mallorquina el grup d’escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover que assumeixen els ideals de la Renaixença a les illes Balears. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà són continuadors d’aquesta escola poètica en la primera meitat del segle XX.

Els poetes que s'agrupen en l'anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns. Tot i ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n'allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes.

Característiques principals

• Voluntat de perfecció formal
• Nacionalisme tradicionalista
• Retorn al classicisme grecollatí
• Exaltació del paisatge mallorquí
• Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions
• Recerca de l’equilibri
• Subjectivisme i intimisme
• Contenció emocional
• Perfeccionament del vers
• Ús d’una llengua culta i depurada

En definitiva, un desig d'aconseguir la serenor, l'equilibri i l'harmonia.

Relació amb el Noucentisme

Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l'Escola Mallorquina és una versió local del Noucentisme. Això no obstant, hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d'una conjuntura política (l'ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. En els primers decennis del segle XX, continua una situació caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i la continuïtat del sucursalisme heretats dels segles anteriors.

Pels trets formals i temàtics, la poesia dels autors de l'Escola Mallorquina es pot situar perfectament al costat de la de Josep Carner o Guerau de Liost, i podem dir el mateix pel que fa a la seva ideologia.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Nascut a Pollença i mort a Palma, Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Balears. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials del paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac. La seva poesia neix del romanticisme i apunta cap al noucentisme. El paisatge, l'elegia i la religió són els tres temes que inspiren els seus poemes.

Obra poètica

La seva obra poètica és recollida a Poesies, De l'agre de la terra, Tradicions i fantasies, Horacianes i Visions de Palestina.

En l'obra poètica de Costa i Llobera cal diferenciar un primer període en què conrea una poesia de to romàntic. D'aquests anys destaca el poema «Lo pi de Formentor», tècnicament considerat com la culminació de la poesia catalana romàntica. La lectura de Virgili i Horaci el portarà a una proposta de nou classicisme. Així, l'hel·lenisme és especialment present al poema La deixa del geni grec.

Aquest nou classicisme donarà lloc a la seva obra més important, Horacianes, amb la qual inicia la segona etapa. És un llibre basat en la meditació i en la contemplació intel·lectual segons els models horacians. A nivell tècnic, Horacianes és un assaig d'adaptació dels metres i les formes estròfiques grecollatines al català, tot seguint el que Carducci havia fet en italià. De fet, Costa realitza una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic.

Posteriorment, Costa assaja el poema en prosa per tal d'adaptar la poesia basada en el paral·lelisme conceptual de la poesia hebraica a Visions de Palestina.

Joan Alcover (1854-1926)

Poeta i assagista nascut i mort a Palma, juntament amb Costa i Llobera, va ser un dels mestres de l'Escola Mallorquina.

Els seus inicis poètics foren en castellà, però amb el tombant de segle s'inicia la crisi profunda que el conduirà a revisar per complet els fonaments de la seva poètica. Joan Alcover canvia de llengua perquè la seva concepció de la poesia experimenta un canvi. A finals del segle XIX i principis del XX, el poeta experimenta una transformació personal i d'idees que el duu a valorar especialment l'autenticitat. Alcover s'ocuparà de temes que responguin a aquesta recerca de la seva veu més sincera. Aquests temes seran, en primer lloc, la Mallorca real i, en segon lloc, i més particularment, a causa de la mort dels seus fills, la necessitat d'escriure una poesia que respongui al dolor interior que sent. Alcover comprèn que per tractar aquests temes d'una manera profunda i sincera, ho ha de fer en català. El canvi de veu, de to poètic, exigia utilitzar la seva llengua personal i familiar. A partir d'aquí adoptarà definitivament el català com a instrument d'expressió literària. La poesia catalana de Joan Alcover té un to diferent de la que va escriure i publicar en castellà, ja que respon a una motivació diferent.

Teoria poètica: "La humanització de l'Art"

Alcover va enunciar la seva teoria estètica a la conferència «La humanització de l'Art», pronunciada el 1904. Alcover es considera poeta en tant que home: «l'art no es nodreix de si mateix», diu. El poeta mallorquí no cerca la simple complaença estètica ni la visió parcial del món exterior, sinó que aspira a captar l'essència del cor humà, a assimilar les vivències més íntimes. Considera que la creació artística neix de l'esperit humà i de la naturalesa, i defensa una poesia no impassible, sinó construïda a partir de l'emoció i de la sinceritat. Joan Alcover aposta per l'autenticitat en poesia, és a dir, per fer de la sinceritat i l'emoció matèries poètiques. L'art es nodreix dels sentiments de l'home i, en aquest sentit, la inspiració poètica alcoveriana es fonamenta en el dolor humà.

Tanmateix, creu imprescindible el domini de la tècnica. Per a Joan Alcover, la matèria poètica no només és inspiració, sinó també forma; és a dir, la inspiració s'ha de sotmetre al procés d'elaboració formal. Però aquesta forma ha de respondre a un ritme interior: l'autor ha de generar la forma adient a allò que vol dir, fugint de motlles prefixats.

La natura és un referent constant en l'obra alcoveriana. L'home projecta sobre la natura els seus estats anímics o bé la natura s'emmiralla amb tota la intensitat sobre l'home. Alcover també reivindica un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva, a la realitat i a l'ideal. Per a Alcover, l'art desvinculat de la terra i de la societat és un artifici mancat de sentit. Així, defensava l'art com a expressió suprema de la vida i bandajava l'art elitista: l'art havia d'il·luminar cadascuna de les hores de la vida quotidiana.

La poesia d'Alcover

La seva poesia destaca per la bellesa i puresa del llenguatge i per la perfecció tècnica en la construcció del vers, d'una musicalitat profunda. Els poemes presenten una triple temàtica: sentiment del paisatge, elegia i sentiment civil.

Característiques de la seva poesia

• Utilització de símbols: alguns símbols, com l'arbre o les tres edats, són recurrents en la seva poesia.
• Importància del paisatge: un paisatge idealitzat, evocat des de la ciutat, i també humanitzat, animat per la figura de l'home i sovint d'animals. A la poesia de Joan Alcover, un paisatge profundament mallorquí serveix per tractar temes universals i imatges arquetípiques.
• Innovació mètrica: Joan Alcover va innovar la mètrica de la poesia catalana a través de la diversitat mètrica i el decasíl·lab mig partit.
• Narrativitat: els poemes tendeixen a narrar una història, combinant sovint la narració i la descripció.
• Sintaxi planera.
• Ús d'enumeracions.
• Creació d'escenaris paisatgístics.
• Adjectivació moderada.
• Connexió emocional: permet al lector relacionar-se emotivament amb els poemes.

Obres principals

Els poemes d'Alcover es recullen a Cap al tard i Poemes bíblics. Cap al tard és un recull sense unitat temàtica ni formal, on Alcover ofereix una visió idíl·lica del camp mallorquí, de la gent, del paisatge i de les llegendes. La vida com a drama continu, el temps destructor i la mort són temes recurrents. Són especialment remarcables les seccions «Cançons de la Serra», on transmet la seva visió del paisatge i del poble, i les «Elegies», fruit de la tragèdia familiar viscuda. En aquests poemes, Alcover assoleix un dels cims més alts de la poesia de tots els temps.

A Poemes bíblics, llibre molt més unitari i de maduresa, recrea temes extrets de les Escriptures, on els protagonistes són els personatges secundaris i menys coneguts de l'Antic Testament. És una poesia més distant i plena d'imaginació.

Obra assagística

Com a assagista, destaquen els textos Humanització de l'art (1904), Cultura del llenguatge (1916) i L'art segons Tolstoi (1918).

Costa i Llobera vs. Alcover: Dues visions

Malgrat ser contemporanis, molts factors separen Costa i Alcover. Costa crea un llenguatge selecte i innovador, mentre que Alcover s'acosta més a la teoria maragalliana de la «paraula viva», tot i que desconfia de l'espontaneïtat incontrolada. Pel que fa al paisatge, si bé tots dos tenen la Serra de Tramuntana com a referent, en Alcover el paisatge és evocat des de la ciutat i sovint animat per figures humanes, mentre que Costa ens presenta un paisatge proper, viscut i en soledat.