L'escultura grega: context, característiques i obres principals
1. L’escultura grega
Context històric i cronològic
L’art grec es desenvolupa a la Mediterrània oriental, en un territori format per la península Balcànica, les illes del mar Egeu i del mar Jònic i les colònies gregues. L’economia era principalment agrícola, però el comerç i la fundació de colònies, com Empúries, Màlaga i Marsella, afavoriren l’expansió de la cultura grega.
La història de Grècia es divideix en quatre grans etapes: l’època obscura, entre el 1200 i el segle VII aC; l’època arcaica, entre els segles VII i VI aC; l’època clàssica, entre els segles V i IV aC, i l’època hel·lenística, entre els segles III i I aC.
La religió grega era politeista i els déus es representaven amb forma humana. Per això, la figura humana, sobretot la masculina nua, es va convertir en el tema principal de l’escultura.
Característiques generals i evolució
L’escultura grega es basa en la imitació de la natura, però no pretén copiar exactament la realitat, sinó representar un ideal de bellesa basat en la proporció, l’harmonia, l’equilibri i la serenitat.
La majoria de les obres tenien una funció religiosa i es col·locaven als temples com a estàtues de culte o ofrenes. També existien escultures commemoratives i funeràries.
Els materials més utilitzats eren el marbre, la pedra i el bronze. Les escultures estaven pintades amb diferents colors i podien tenir incrustacions als ulls i a les joies. També s’utilitzava la tècnica crisoelefantina, que consistia en una estructura de fusta recoberta d’or i ivori, especialment en les escultures dels déus.
Període arcaic
Entre els segles VII i VI aC predominaven les figures rígides, simètriques, frontals i inexpressives. Els kouroi representaven joves masculins nus, generalment atletes, amb els braços aferrats al cos, els punys tancats i un peu avançat. Les korai eren figures femenines vestides que solien aparèixer amb una actitud oferent. Tant els kouroi com les korai tenien el somriure arcaic, els ulls ametllats i els cabells tractats de manera geomètrica.
Primer classicisme
Entre el 460 i el 400 aC, l’escultura va aconseguir una representació més naturalista de l’anatomia i del moviment. Els escultors van estudiar la musculatura i van suavitzar el modelat. Es va desenvolupar el contrapposto, que consisteix a alliberar una cama de la funció de suport, provocant un moviment compensatori dels malucs i les espatlles. Tot i el moviment, els rostres continuaven sent serens perquè la bellesa clàssica es basava en l’equilibri.
Van destacar Miró, que va estudiar el moviment i les postures inestables; Fídies, màxim representant de l’idealisme clàssic i autor de la decoració escultòrica del Partenó, i Policlet, que va crear un cànon de proporció segons el qual l’altura ideal del cos equivalia a set caps.
Segon classicisme
Entre el 400 i el 323 aC van augmentar el realisme, l’expressivitat i el moviment. Praxíteles va introduir la corba praxiteliana, que consisteix a desplaçar el pes del cos sobre una cama mentre l’altra es flexiona, de manera que la figura necessita un suport. Les seves obres presenten formes suaus, rostres delicats i una major humanització. Lisip va crear un cànon més esvelt, de vuit caps, i també va representar la maduresa i la vellesa.
Període hel·lenístic
Entre finals del segle IV i el segle I aC, l’escultura va abandonar l’ideal de serenitat i perfecció clàssica. Van predominar el realisme, l’expressivitat, el dramatisme, la tensió, el moviment violent i les composicions asimètriques. També es van representar persones comunes, infants, vells, malalts i individus amb defectes físics.
Obres més representatives
Les obres més importants són el Kouros i la Koré, del període arcaic; el Discòbol de Miró, que representa el moviment d’un atleta; el Dorífor de Policlet, que exemplifica el cànon de proporció i el contrapposto; l’Atena Partenos i els relleus del Partenó, relacionats amb Fídies; l’Hermes amb Dionís infant i la Venus de Cnidos, de Praxíteles; l’Apoxiòmenos, de Lisip; la Victòria de Samotràcia, que transmet moviment a través de les teles, i el grup del Laocoont i els seus fills, caracteritzat pel dolor, la tensió i el dramatisme.