L'estandardització del noruec: Bokmål i Nynorsk
L'estandardització del noruec: dues varietats reconegudes
Presentació del noruec i els seus estudis sociolingüístics
El noruec és una llengua germànica septentrional parlada principalment a Noruega. Diversos estudis sociolingüístics s'han ocupat de la seva complexa situació lingüística, marcada per l'existència de dues varietats estàndard: el Bokmål i el Nynorsk.
Situació del noruec dels segles XVI al XIX
Des del segle XVI fins al 1814, Noruega va estar sota el domini de Dinamarca. Durant aquest període, el danès va ser la llengua oficial i administrativa, mentre que el noruec es va mantenir com a llengua parlada, principalment en zones rurals. Aquesta situació va generar una divisió de classes, on l'elit parlava danès i les classes populars noruec.
Intents d'estandardització al segle XX
Al segle XX, es van dur a terme diversos intents per estandarditzar el noruec. D'aquests esforços van sorgir dues formes escrites: el Bokmål, basat en el danès parlat a les ciutats, i el Nynorsk, creat a partir dels dialectes rurals. Per exemple, la frase "Jo vinc de Noruega" es diu "Jeg kommer fra Norge" en Bokmål i "Eg kjem frå Noreg" en Nynorsk.
Implantació actual dels dos models de noruec
Actualment, tant el Bokmål com el Nynorsk tenen estatus oficial a Noruega. Segons dades recents, aproximadament el 85-90% de la població utilitza el Bokmål com a llengua escrita principal, mentre que el 10-15% restant fa servir el Nynorsk. Ambdós estàndards són mútuament intel·ligibles i s'ensenyen a les escoles. La seva coexistència reflecteix la diversitat lingüística i cultural del país.
Reflexions sobre la identitat i el nacionalisme en l'obra de Joan Francesc Mira
L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear "consciència col·lectiva", i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets, són els temes centrals.
Moltes de les reflexions de Joan Francesc Mira es basen en l'experiència, la seva i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d'unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s'autoproclamen "normals".
Anàlisi del nacionalisme a "Crítica de la nació pura"
Així, a Crítica de la nació pura (1984), s'analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l'antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element "pur", net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana, dependent dels símbols i sempre en construcció. Amb una sòlida argumentació aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascara les postures "neutres" de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol.
La identitat valenciana a "Sobre la nació dels valencians"
Sobre la nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per una via "valenciana", allunyada tant de la dependència espanyola com de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista.
Altres obres de Joan Francesc Mira sobre la identitat
Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna.