Estatus i vitalitat de les llengües a Europa

Estatus

L'estatus: L'estatus es determina per la posició jurídica, política i social que ocupa una llengua en un territori. En la regulació jurídica hi ha llengües privilegiades que tenen un rang oficial; segons l'estat, s'estableix que han de ser utilitzades en l'administració, l'ensenyament i la justícia. Altres llengües no són utilitzades jurídicament; aquestes són llengües sense regulació i són d'ús privat.

Vitalitat

Vitalitat: La vitalitat lingüística determina el grau de vitalitat d'una llengua. Hi ha diferents situacions segons l'ús social:

• Llengües normalitzades: s'utilitzen de manera estable en els diferents àmbits socials.
• Llengües en procés de normalització: aquestes estan en un procés de recuperació d'àmbits socials que abans no tenien o havien perdut.
• Llengües en procés de substitució: aquestes perden progressivament àmbits socials a favor d'una altra llengua.

Les llengües d'Europa

Les llengües que es parlen a Europa formen part, en gran mesura, de la família lingüística indoeuropea, d'origen comú. La família indoeuropea es divideix en diverses branques, com ara llengües cèltiques, llengües romàniques, grec, llengües bàltiques, llengües eslaves i l'albanès, i també les llengües indoiràniques (incloent-hi, en la visió tradicional, l'armeni).

Les llengües i els estats

La relació entre llengües i estats és diversa. Alguns exemples i situacions són:

• La major part dels estats europeus (per exemple, Albània, Islàndia) presenten una realitat plurilingüe.
• Alguns estats només reconeixen l'oficialitat d'una sola llengua, com França.
• Altres, tot i declarar-se monolingües, articulen mesures per protegir les llengües minoritàries, com el Regne Unit o els Països Baixos.
• Altres reconeixen l'oficialitat de diverses llengües, totes oficials, com Suïssa, Bèlgica, Finlàndia o Irlanda.
• I altres, com Espanya, tenen una sola llengua oficial a tot el territori i declaren cooficials les altres llengües només en els territoris respectius.

Les llengües romàniques

Les llengües romàniques: van sorgir a l'època medieval com a resultat d'un lent procés d'evolució interna de la llengua llatina. Comencen a tenir entitat pròpia al voltant dels segles VIII i IX. Van anar evolucionant i, a partir del segle XII, van accedir a l'àmbit escrit, substituint progressivament la llengua llatina. En provenir d'un tronc comú (el llatí), comparteixen l'arrel en la majoria de paraules.