Estils musicals del Romanticisme i el Nacionalisme: Wagner, Impressionisme i Música Espanyola
Característiques del drama wagnerià: Wagner transforma la tradició en el drama musical i formula el concepte d'obra d'art total (Gesamtkunstwerk), una fusió de poesia, dansa, pintura, arquitectura i escenografia en una sola expressió unitària. La idea s'inspira en el teatre grec antic, on les arts formen una sola unitat. Té com a característiques la melodia infinita, en què la música flueix sense nombre tancat (prosa musical), el leitmotiv, que recorda la funció del cor en el teatre grec, els cromatismes intensos, la tensió i la sisena tonal. Tracta temes de la mitologia i de la poesia medieval alemanya, i està influït per la filosofia de Schopenhauer i Nietzsche. Es representa al Festspielhaus de Bayreuth.
Característiques de l'impressionisme: Neix com a reacció contra el romanticisme i el postromanticisme. Té per objectiu no narrar ni dramatitzar, sinó suggerir sensacions i impressions. Es caracteritza pel timbre i el color sonor, l'ús harmònic no funcional, les escales pentatòniques, la melodia com a element de desenvolupament i una música més estàtica. Predominen les formes breus amb títols suggeridors, el gust per l'exotisme i la concepció musical com a collage de textos. Són ideals d'aquest estil les belles Claire i Elle, i l'autor principal és Debussy. Es caracteritza per arabescos sonors delicats, harmonies no tradicionals i una estructura basada en el color, el dibuix temàtic, amb caràcter suggeridor i una atmosfera pròpia de l'estètica impressionista.
Característiques del nacionalisme espanyol: Granados: Manté un estil personal encara que la música és francament impressionista. Parteix de la tradició romàntica pianística i de la música antiga espanyola de Scarlatti i Antonio Soler. La seva nacionalitat és poètica i ideal, no descriu el folklore literalment, sinó que es basa en l'ambient harmònic i l'expressió musical popular. Té un caràcter líric, subjectiu i pictòric, i una comprensió de la llengua sentida. El món goyesc es fonamenta en la seva estètica goyesca d'imatges i sons. Predomina la melodia cantable, l'harmonia fluida i una gran riquesa expressiva, amb escriptura pianística brillant i ornamentada.
Albéniz: Figura clau del nacionalisme musical espanyol pur. Part del romanticisme pianístic i assimila la influència francesa, cosa que li dona al seu llenguatge sonor més refinament i modernitat. Hereta el nacionalisme de Pedrell, però no copia el folklore, sinó que l'integra dins d'un llenguatge harmònic nou i personal. Utilitza el ritme, els girs melòdics i el color andalús (flamenc) de manera transformada i artística. Destaca pel virtuosisme pianístic, la complexitat rítmica i l'ús harmònic innovador. Obre la via ibèrica que mostra un sentiment folklòric, una tècnica romàntica i una impressió francesa, i supera l'exterioritat de l'espanyolada.
Falla: Música que va arribar a ser essencialment nacional i espanyola pura, influïda pel mestre Pedrell. No utilitza cançons folklòriques, sinó el seu esperit. Les seves obres estan influïdes per l'impressionisme. Amor brujo.
Tres maneres d'utilitzar el folklore: La primera és la cita literal (transcriure directament), que consisteix a compondre utilitzant melodies populars tal com són, sense modificar-les, adaptant-les a l'instrument i a l'harmonia. La segona és l'elaboració o variació d'un tema popular: es parteix d'una melodia folklòrica real, però es transforma variant el ritme, el to, l'harmonia o la forma, mantenint-ne el reconeixement. La tercera és la creació original d'un estil folklòric essencial: no s'utilitza cap melodia concreta, sinó que es compon música nova amb girs melòdics, rítmics i harmònics que recorden el folklore.