L'ètica d'Aristòtil: Felicitat, Virtut i el Just Mitjà
L'ètica d'Aristòtil: L'eudemonisme
L'ètica d'Aristòtil és eudemonística, és a dir, que defensa que totes les accions humanes tendeixen o van encaminades a aconseguir la felicitat. Totes les accions tenen un fi, que s'identifica amb el bé. La felicitat serà el bé suprem.
Moltes teories ètiques són eudemonístiques; el problema està en discrepar sobre què és la felicitat. Per Aristòtil, la felicitat consisteix a aconseguir la perfecció de la pròpia naturalesa humana; per això, si volem saber què és la felicitat, haurem de fer una anàlisi de la naturalesa humana.
La naturalesa humana i la raó
Un ésser és feliç quan actua d'acord amb la seva naturalesa, aconseguint la màxima perfecció respecte a això. L'home és caracteritzat per la raó i serà feliç quan visqui d'acord amb ella, és a dir, quan es dediqui a activitats intel·lectuals.
Per Aristòtil, la vida contemplativa seria la vida ideal; és l'única manera de vida per a la qual l'home és autosuficient. Però, com que l'home no és només raó, són necessàries altres coses per aconseguir la felicitat: certs béns econòmics, certs béns corporals i la possessió de certes virtuts.
La virtut com a hàbit
La virtut és la disposició de l'ànima que consisteix en una capacitat i una actitud permanent per comportar-se d'una manera determinada. La virtut s'aconsegueix mitjançant l'exercici i l'hàbit. Per exemple, per ser just, s'ha de practicar la justícia. No s'és virtuós per naturalesa, ni tampoc basta l'ensenyament.
Tipus de virtuts segons l'ànima racional
Aristòtil fa una distinció entre dos tipus de virtuts, segons els dos trets propis de l'ànima racional:
- Virtuts dianoètiques (enteniment): Són les virtuts intel·lectuals que consisteixen en la perfecció de l'enteniment de la raó, la ciència, la saviesa, la tècnica, la prudència, etc.
- Virtuts ètiques (voluntat): Són les relacionades amb el domini de la raó sobre els impulsos sensibles, les que perfeccionen el caràcter. La fortalesa, la temprança, la justícia, l'amistat, etc.
La definició del just mitjà
Aristòtil dona una altra definició de virtut: la defineix com a just mitjà. És l'actitud o l'hàbit de triar el just mitjà adequat a la nostra naturalesa, tal com és determinat per l'home raonable i savi. La virtut seria el just mitjà o equilibri entre dos extrems viciosos (un extrem viciós per defecte i un altre per excés).