L'Ètica de Kant: Bona Voluntat i Imperatiu Categòric

La naturalesa de la bona voluntat

La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler; és a dir, ha de ser apreciada sense comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici de qualsevol inclinació.

Així, el valor moral d’una acció no rau, segons Kant, en les seves conseqüències, ni en cap fi o propòsit que es vulgui aconseguir amb l’acció, sinó en la màxima que ha determinat la voluntat a obrar. És, per tant, la intenció de la bona voluntat allò que indicarà la moralitat d’una acció.

L'imperatiu categòric

Hem vist que una persona actua correctament quan actua per deure, i actua per deure quan actua per respecte a la llei moral. La llei que la pròpia raó dóna a si mateixa i que ha de determinar l'acció de la bona voluntat és l’imperatiu categòric. D’entre les diferents formulacions que va proposar Kant, ens fixarem en les dues següents:

• «Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal».
• «Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà».

És la mateixa raó la que ens imposa aquesta llei moral que, com hem vist abans, és un principi universal, a priori, autònom i categòric.

Els postulats de la raó pràctica

La llibertat, la immortalitat de l’ànima i Déu són, segons Kant, els postulats de la raó pràctica. S’ha d’entendre que un postulat és una proposició no demostrable, però necessària com a condició de possibilitat de la moral:

• La llibertat: És una condició necessària perquè existeixi la moral. Al mateix temps, el fet de seguir la llei moral dictada per la raó és l’expressió de la seva llibertat.
• La immortalitat de l’ànima: Actuem moralment per ésser dignes de la felicitat. Com que l'experiència ens mostra que la virtut no sempre produeix la felicitat, és necessària la immortalitat, ja que la vida humana no és suficient per garantir aquesta unió.
• Déu: És la tercera condició, ja que garanteix que la unió de virtut i felicitat —d’allò que és i d’allò que hauria de ser— sigui possible.