L'Ètica Kantiana: Raó Pràctica, Imperatiu Categòric i Postulats

KANT: L'Ètica i la Raó Pràctica

L'Ètica Kantiana: Fonaments i Preguntes Clau

Kant ja ha contestat la pregunta: «Què puc saber?». Tanmateix, l'ésser humà no viu tan sols de coneixements. Certament, l'ésser humà fa un ús teòric de la raó, però també en fa un ús pràctic. No només és un ésser que coneix, sinó que a més és un ésser que actua i que es val de la seva raó per a guiar i orientar la seva acció. Per això ha de respondre les dues preguntes que queden: «Què he de fer?» i «Què puc esperar si faig el que he de fer?». La resposta es pot trobar a la Crítica de la Raó Pràctica i a la Fonamentació de la Metafísica dels Costums.

El Valor de la Humanitat en la Filosofia Moral de Kant

Molt sovint es valora l'aportació epistemològica de Kant, però s'oblida, en canvi, la seva no menys revolucionària contribució ètica. No només va establir les bases de la filosofia del coneixement posterior, sinó que també va capgirar completament els plantejaments de la filosofia moral. La ciència o el coneixement no són res si no contribueixen a fer més humà, autèntic i moral el nostre comportament. I això, certament, ja no és responsabilitat de la raó teòrica, sinó de la raó pràctica.

Rousseau, segons va confessar Kant, va tenir una importància cabdal en el seu interès per l'ètica.

L'Ètica Tradicional: Anàlisi i Crítica Kantiana

Després de reconèixer que, per sobre de les qüestions teòriques, el que interessava eren les qüestions d'ordre pràctic, Kant va intentar respondre la pregunta: «Què he de fer?». Abans d'oferir-hi la seva resposta, va fer una anàlisi exhaustiva de les propostes de les reflexions ètiques anteriors.

Quan va analitzar les ètiques, Kant va arribar a la conclusió que totes presenten un denominador comú: es tracta d'ètiques materials.

Ètiques Materials: Característiques i Inconvenients

Kant considera materials aquelles ètiques que acaben essent una llista de normes i preceptes. Segons el filòsof, moltes de les ètiques tradicionals ho són i, per això, tenen dos inconvenients:

• Són ètiques empíriques, ja que tenen contingut. Ens diuen què hem de fer o evitar. El seu contingut prové de l'experiència. Són ètiques que es fonamenten en un bé i que estableixen el camí que cal seguir per a assolir-lo. Per tant, es tracta d'ètiques interessades, ja que promouen unes determinades accions en funció de la recompensa o gratificació que s'aconsegueix amb el seu compliment.

Els imperatius hipotètics ordenen o prohibeixen una acció en funció de l'objectiu fixat. Així, una norma com «No beguis en excés» només ens obliga si hem acceptat que conservar la salut és un bé al qual hem d'aspirar. Es tracta, per tant, d'un imperatiu condicional: «Si vols conservar la salut, no beguis en excés». Únicament si acceptem la condició, la segona part té sentit.

• Són ètiques heterònomes, perquè la voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó, sinó d'alguna instància que hi és externa. Per a Kant, una ètica autènticament humana ha de ser universal i vàlida per a qualsevol ésser humà, amb independència de quins siguin els seus interessos i autònoma. Aquestes dues propietats només són possibles en una ètica racional.

La Majoria d'Edat de l'Ésser Humà i l'Autonomia Moral

Kant rebutja les ètiques materials perquè considera que no són pròpies d'éssers majors d'edat. Com a bon il·lustrat, Kant comparteix aquesta idea (llibertat) i creu que ha arribat l'hora que l'ésser humà es faci càrrec de la seva vida i decideixi per ell mateix. Per tant, exigeix una ètica autònoma en la qual l'home determini la llei moral. És incompatible amb una ètica material. Per això, Kant defensa la necessitat d'una ètica formal.

L'Ètica Formal Kantiana: Imperatiu Categòric

Kant considera ètiques formals aquelles que estan mancades de contingut, és a dir, que en lloc de dir què s'ha de fer, es limiten a indicar com s'ha de fer.

Els imperatius d'aquesta ètica no són hipotètics, sinó que són categòrics: obliguen i exigeixen compliment sense condicions ni excepcions. Kant formula l'imperatiu categòric de la següent manera: aquest imperatiu, conegut també com a principi d'universalitat, no ens diu què hem de fer sinó que estableix la forma que ha de tenir qualsevol màxima per arribar a ser realment una norma moral. En el fons, és una espècie de reformulació de l'antiga llei d'or. Recull una antiga consideració del fet moral: la creença que l'acció correcta consisteix ni més ni menys que a fer el que exigiria que fessin els altres.

Kant va formular l'imperatiu categòric d'una altra manera que encara encaixa més bé amb la seva preocupació: hem de tractar els altres com el que són, éssers humans amb dignitat, és a dir, que no poden ser usats com a instruments per a satisfer els nostres desitjos. Per exemple, si elogiem els altres perquè volem obtenir-ne un favor, no actuem d'una manera moral, sinó egoista.

Postulats de la Raó Pràctica: Llibertat, Immortalitat i Déu

Primer Postulat: La Llibertat Humana

Encara que els fenòmens naturals estiguin determinats per les lleis, cal pressuposar que la llibertat humana implica la capacitat d'escapar del determinisme que les lleis físiques imposen a la natura i poder decidir la pròpia acció.

Segon Postulat: La Immortalitat de l'Ànima

Encara que no puguem demostrar l'existència de l'ànima, acceptar la seva immortalitat es fa imprescindible perquè tingui sentit l'exigència de moralitat. Únicament si suposem la immortalitat de la nostra ànima, la supervivència després de la mort física, podem confiar que la nostra virtut serà recompensada amb una existència feliç.

Tercer Postulat: L'Existència de Déu

Déu és una realitat de la qual no podem tenir cap experiència i, per tant, cap coneixement. Tanmateix, és necessari suposar la seva existència com a última garantia del sentit de l'existència humana.