Ètiques Filosòfiques: Aristotelisme, Epicureisme, Utilitarisme i Més
Aristotelisme
La seua ètica és finalista, segons la seua doctrina, l’interès de les accions humanes s’orienta a aconseguir uns fins concrets. Se l’anomena també eudemonisme, perquè el fi suprem que busca és la felicitat.
Els Béns
Són allò pel qual els éssers humans treballen, no com a mitjà per a aconseguir alguna cosa, sinó com a fi en si mateix. Els béns no són una cosa subjectiva, no depenen de cada individu, sinó que tots els éssers humans hi tenen tendència.
La Felicitat. Virtuts Intel·lectuals
El bé suprem a què pot aspirar l’ésser humà és la felicitat. La felicitat de cada ésser és l’exercici de l’activitat que li és més pròpia. Per a l’ésser humà, la felicitat no és altra cosa que l’exercici de l’activitat de la raó.
Els Béns Exteriors. Virtuts Morals
Per a Aristòtil no podem ser feliços si abans no tenim cobertes les necessitats bàsiques. La virtut moral és la força que porta a l’ésser humà a actuar de manera que aconseguisca assolir el bé proposat. Aristòtil qualifica la virtut moral com el terme mitjà entre dos extrems.
Epicureisme
Va considerar que el més important era tranquil·litzar els seus en els problemes que els preocupaven i els impedien gaudir de la felicitat que tot ésser humà busca. Els epicurs busquen el plaer per mitjà de la raó i de la prudència.
Naturalesa
Els epicurs pensaven que els cossos es componen de partícules molt menudes i indivisibles anomenades àtoms. Consideraven que l’ésser humà podia alliberar-se dels grans temors que l’afligien: la por als déus, la por a la mort, la por al més enllà.
Plaer
Superats els temors que inquieten l’ésser humà, la felicitat està en l’absència de preocupacions i de dolor. Ha d’evitar plaers que puguen portar-lo a dolors o malalties.
Virtut
La virtut és el camí per aconseguir l’estat de plaer i és també la tranquil·litat d’ànim.
Utilitarisme: Stuart Mill
Rebaixa els valors ètics i el bé a la consecució de certs útils i convenients.
Felicitat
La màxima felicitat per a l’ésser humà és la consecució d’allò útil per a l’individu i per a la societat, sempre que com a tal s’entenga el més elevat.
Principi Utilitarista
Afirma que les accions són bones en la mesura que causen benestar i roïnes en la mesura que causen malestar; per descomptat, el benestar és el plaer o l’absència de dolor.
Estoïcisme
Enfront dels epicurs.
La Natura
La natura és el conjunt de tot el que és, inclòs l’ésser humà, com una part més de l’univers.
La Virtut
Hi ha un pla racional per al cosmos, que es manifesta en la llei natural; la saviesa humana permet conéixer-lo, i la virtut és complir-ho per pròpia voluntat.
Ètica del Deure Pur: Kant
Aconseguir una moral on la raó organitzara la vida humana, establint com ha d’actuar el subjecte moral, al marge d’influències externes.
Ètica formal enfront d’ètica material
Kant critica tota ètica material, perquè té normes que han de ser observades per a arribar al fi proposat i, consegüentment, són normes sense validesa universal.
El Deure
El deure és l’única motivació autènticament moral.
L’imperatiu categòric
Un imperatiu categòric és un mandat que s’ha de complir sense condicions.
Ètica de la Consciència: Existencialisme de Sartre
No es pot parlar d’una doctrina comuna.
Indeterminació de l’existència
El terme existència no significa el fet d’existir, l’existència és la manera de ser pròpia de l’ésser humà.
Radicalisme de Sartre
L’única norma moral és la que cadascú s’imposa a si mateix, sabent que en cada acció compromet els altres.
Ètica sartriana
Cada acció val per l’ús que el subjecte fa de la seua llibertat, no per submissió a normes o pel seu valor establit anteriorment.