Eudemonisme, hedonisme, utilitarisme i formalisme: teories de la felicitat

Eudemonisme — teoria materialista

Aristòtil ens diu que tots els éssers tendeixen, per naturalesa, a una finalitat; per tant, no pot ser d'una altra manera en el cas de l'ésser humà. La màxima felicitat de l'ésser humà residirà en allò que és la seva essència per naturalesa: la vida contemplativa.

Aristòtil considera la felicitat com l'art de viure bé, és a dir, virtuosament. La virtut és alhora un hàbit i un aprenentatge.

Terme mig

El terme mig no significa la meitat entre dos punts extrems, sinó el terme equilibrador que, en cada persona, és diferent.

Hedonisme — teoria materialista

Qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé i que concep la felicitat en el marc d'una vida plaent. El plaer és la simple absència de dolor.

Hi ha tres tipus de plaers:

• Naturals i necessaris (imprescindibles per viure).
• Naturals no necessaris (no imprescindibles per viure).
• Ni naturals ni necessaris (neixen de les opinions dels insensats).

Epicur, mitjançant un càlcul exacte de plaers, té en compte que un plaer avui pot ser un dolor demà.

Ataràxia: és l'absència de dolor; tranquil·litat en relació amb l'ànima. Finalitat: ser feliç.

Utilitarisme — teoria teleològica

És una teoria que defensa que la finalitat humana és la felicitat o el plaer.

John Stuart Mill diu que les accions són bones quan tendeixen a promoure la felicitat i dolentes quan produeixen l'oposat. La felicitat equival al plaer i a l'absència de dolor.

• Una acció és bona si les conseqüències són útils; és dolenta si no ho són.
• La felicitat general seria la suma de les felicitats individuals.
• Els utilitaristes no només es refereixen al benestar material, sinó també al psicològic i espiritual.

Formalisme (ètica formal)

Kant va ser el filòsof que va reivindicar la necessitat d'una ética formal.

Aquesta perspectiva indica com hem d'actuar perquè ho fem correctament mitjançant imperatius (mandats) categòrics (incondicionals).

L'ètica formal consisteix en el fet que no ofereix normes concretes de conducta que s'hagin de seguir sempre perquè siguin moralment correctes; més aviat formula principis formals del deure.

Acció a posteriori

Acció motivada per alguna cosa a canvi; les conseqüències influeixen en el judici moral.

• Imperatiu hipotètic: assolir un determinat objectiu o recompensa. Kant hi estava en contra quan s'usa com a criteri moral fonamental.

Acció a priori

Ho fas per voluntat pròpia, sense basar-ho en l'experiència o en la recerca d'una recompensa.

• Imperatiu categòric: acció que es realitza per deure, sense buscar recompensa ni evitar càstig. Kant hi estava a favor.