Evolució de la Ciència: de la Relativitat a la Filosofia

La revolució d'Einstein i la relativitat

6. Fins a final del segle XIX, les aportacions de Copèrnic, Galileu o Newton es consideraven tan definitives que es creia que els misteris de l'univers havien quedat desvetllats per sempre. Però, entre el 1905 i el 1916, un jove científic alemany, Albert Einstein, va formular la teoria de la relativitat.

La teoria de la relativitat d'Einstein planteja que el temps i l'espai no formen part d'un tot absolut; al contrari, en funció de la situació del subjecte, aquests valors que determinen l'univers poden variar. Afirmava que la velocitat a la qual es desplaça un cos influeix en el temps, que pot anar a diferents velocitats. També va modificar la teoria de la gravetat de Newton i va manifestar el seu desacord. En canvi, Newton deia que els cossos s'atreuen per la seva massa (la llei de la gravetat universal); per tant, tots els cossos s'atreuen entre si a partir d'una força inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa i directament proporcional a les seves masses.

En resum, Einstein, a part de plantejar la teoria de la relativitat, també va revisar profundament la teoria de la gravetat.

L'imperi de la raó i el Cercle de Viena

8. Amb la revolució científica es va produir l'imperi de la raó. Aleshores es va generar un corrent filosòfic, polític, social i cultural que va aparèixer a França, Alemanya i Anglaterra. Va quedar establert que no hi ha ciència si manca d'objectivitat, precisió i sistematització.

La Primera Guerra Mundial va posar fi a l'optimisme radical i va donar pas al Cercle de Viena. Va sorgir la Concepció Heretada, que es basa en l'inductivisme i el neopositivisme; és a dir, el criteri per acceptar un enunciat científic és la seva verificabilitat: tot enunciat que no sigui verificable no és científic. El problema rau a decidir què és científic i què no ho és. L'empirisme lògic defensa que cal fer preguntes arriscades però que es puguin contestar. Si la ciència és realista, vol donar explicacions arriscades, eliminar la pseudociència, evitar la contradicció (perquè la ciència té una estructura deductiva) i definir les teories amb precisió.

La crítica de Karl Popper

En conclusió, Popper critica el Cercle de Viena perquè diu que no s'han de buscar exemples, sinó contraexemples, i per demostrar la teoria hem d'utilitzar la falsació. Cal utilitzar una estructura lògica (el Modus Tollens), el neodarwinisme i una estructura metodològica que permeti enfrontar teories, ja que només sobreviu la teoria sense errors. No obstant això, el resultat de Popper és preocupant perquè la teoria perfecta no s'ha trobat. Però Kuhn, Lakatos i Feyerabend no estan d'acord amb Popper, perquè diuen que no només hi ha una teoria, sinó que n'hi ha moltes i es contradiuen entre elles.

El gir historicosociològic de la ciència

9. El gir historicosociològic diu que la ciència no progressa, sinó que canvia. Afirma que no només hi ha una teoria, sinó que n'hi ha moltes que es contradiuen. Kuhn, Lakatos i Feyerabend no estan d'acord amb Popper ni amb el Cercle de Viena.

Kuhn, Lakatos i Feyerabend

• Thomas Kuhn: Creu que la ciència és un projecte de la comunitat de científics i un paradigma; és a dir, una teoria que la comunitat manté tant si és ciència normal com si està en crisi, fins que arriba la revolució. Primerament, la comunitat accepta el paradigma (confiança); llavors hi ha una crisi (desconfiança i contraexemples) i, finalment, la revolució, on acaba la crisi i surt una hipòtesi millor.
• Imre Lakatos: Planteja un relativisme, perquè en cada època històrica no hi ha un sol paradigma, sinó molts programes d'investigació. Critica Popper i Kuhn perquè hi ha diferents teories incompatibles que continuen desenvolupant-se perquè l'error no ha afectat el nucli. Aquests van acumulant contraexemples mentre no afectin el nucli de la teoria; simplement canvien la hipòtesi per explicar fets. En el moment que afecta el nucli, es canvia de teoria.
• Paul Feyerabend: Diu que la ciència és una interpretació més del món, com la religió o la filosofia; per tant, fer experiments científics no és la clau de l'èxit. Utilitza l'anarquisme metodològic: en ciència tot val si aconsegueix l'objectiu; per tant, tot el que és útil, val.

En resum, per a Popper, Kuhn i Lakatos, la ciència té un caràcter provisional i les seves teories s'assenten sobre hipòtesis en constant revisió. Tracten de posar la ciència al seu lloc evitant destacar la veritat absoluta. La ciència pot molt, però no ho pot tot; també necessita la filosofia per fer recerca sobre els problemes actuals.