Evolució del Català: Variació Històrica

La Variació Històrica o Diacrònica

La varietat és la característica més important de la llengua i afecta tota la comunitat lingüística. Les diferències que hi ha entre la manera de parlar dels individus depenen de dos tipus de factors:

• Uns afecten de manera més personal el parlant, com ara l’extracció social, les motivacions culturals, les afeccions personals, o petites diferències en els òrgans fisiològics que intervenen en la pronúncia. És el que anomenam idiolecte.
• Altres factors afecten la manera de parlar de certs col·lectius: els parlants d’un poble, d’una comarca, els parlants d’una època determinada, d’un grup social o professional, d’una edat, etc. Aquests col·lectius tenen uns trets lingüístics comuns que els diferencien dels que són propis d’altres col·lectius que parlen la mateixa llengua. Aquestes realitzacions col·lectives són els dialectes i comprenen les varietats històriques, les geogràfiques i les socials.

La Varietat Històrica o Diacrònica

La llengua ha anat evolucionant al llarg del temps. No parla de la mateixa manera un individu del segle XXI que un altre del segle XVIII. Els textos que es conserven d’altres èpoques reflecteixen les característiques lingüístiques del moment en què es varen produir. Les grans èpoques en què podem distingir l’evolució de la llengua catalana al llarg del temps són:

• Català Preliterari (segles VIII-XIII): època en què la llengua catalana s’havia diferenciat del llatí i s’estava formant.
• Català Medieval (segles XIII-XV): ja és una llengua plenament formada. S’empra en textos d’ús quotidià i literari. L’època de major auge correspon als segles XIV-XV, moment en què la corona catalanoaragonesa es troba en l’època de màxima esplendor política i comercial. Durant aquest període es produeixen textos estandarditzats gràcies a la tasca d’unificació d’un model lingüístic elaborat per la Cancelleria Reial.
• Català de la Decadència (segles XVI-XVIII): el declivi polític es manifesta en la llengua amb l’entrada de castellanismes fins aleshores inèdits en el domini lingüístic català. A més, augmenten les diferències entre els diferents dialectes i també, l’anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del segle XX): època de la recuperació literària de la llengua. Davant l’anarquia ortogràfica existent, neix la necessitat d’elaborar un model de llengua unificat. A finals del segle XIX Pompeu Fabra elabora unes propostes que seran la llavor d’unes regles ortogràfiques que apareixeran publicades en la segona dècada del segle XX.
• Català Actual: suposa la culminació de la normativització gràcies a l’aprovació d’una normativa ortogràfica (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932). Simultàniament, Manuel Sanchis Guarner al País Valencià i Francesc de Borja Moll a les Balears adaptaren la normativa fabriana a les realitats del seu territori respectiu. L’any 2016 l’IEC va aprovar una nova ortografia de la llengua catalana. Aquesta renovació va comportar una sèrie de canvis en la línia de simplificar l’ortografia.

Ara bé, per comprovar els canvis que ha experimentat la llengua no cal remuntar-se a períodes molt allunyats dels nostres dies. El pas d’una generació a una altra és suficient per detectar diferències. Així, els col·lectius joves fan servir un model de llengua més innovador i variable per la influència de les modes, dels mitjans de comunicació de masses i la d’altres grups, mentre que els col·lectius adults comparteixen un parlar més estabilitzat i uniforme.