Evolució del Modernisme Català: De la Reivindicació a la Consolidació
Primera Etapa del Modernisme (1892-1900): Reivindicació
Els joves intel·lectuals modernistes tenien dos objectius primordials: «posar-se al dia» i «acostar-se a Europa», que van ser el motor del moviment en la primera etapa. Amb els ulls posats a Europa, en aquest període, bàsicament de formació, van cercar els models ben lluny de la tradició cultural que havia alimentat la generació anterior. Els van traduir i els van difondre perquè, com proclamava Brossa, poguessin construir les «formes noves» representatives de l'«època nova» que protagonitzaven.
Joan Maragall va tenir un paper rellevant en aquesta etapa. Va ser l'introductor de la filosofia de Friedrich Nietzsche (1844-1900) a Catalunya, que va tenir una influència decisiva, sobretot en l'ideal que propugnava d'un «home nou» capaç de donar un altre sentit a la terra.
La revista L'Avenç va ser també una plataforma de difusió dels models culturals europeus. Després del tancament de la publicació, Catalònia (1898-1900) va continuar la tasca modernitzadora que L'Avenç havia començat. Des de Catalònia es van difondre autors europeus, que els escriptors joves van adoptar com a mestres.
Tots aquests autors rebutjaven la seva societat i proposaven aïllar-se'n i replegar-se en ells mateixos. Això va desembocar en una concepció de l'artista com a ésser diferent, superior i privilegiat, i en la creació d'un nou hàbitat per a aquest individu: un «paradís artificial», l'art, que suplantava la realitat.
Segona Etapa del Modernisme (1901-1911): Consolidació
S'inicià amb l'aparició de la revista Joventut (1900-1906) i, simbòlicament, va culminar amb la mort de Joan Maragall, el 1911.
El Modernisme ja no era el moviment agressiu i bel·ligerant dels primers anys i no presentava una oposició tan radical a les classes burgeses. Aquest estament l'havia acceptat i assimilat i va començar a treure profit de les obres artístiques que el moviment havia produït per demostrar la seva puixança econòmica.
És el moment de la consolidació, una etapa menys ideològica que la primera, però d'intensa activitat literària. En aquest període es van escriure algunes de les obres modernistes més rellevants, com Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, o La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès.
Aquests anys es coneixen també com a «etapa de plenitud» o «Modernisme triomfant», perquè durant aquest període el moviment va gaudir d'un cert reconeixement i prestigi en la societat catalana.