Evolució de la narrativa catalana: dels anys 70 a l'actualitat
1. Els anys setanta
El 1971, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells van batejar com a “generació literària dels 70” un grup d’escriptors nascuts i formats a la postguerra, que van donar a conèixer la seva obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics van destacar trets comuns entre aquests escriptors, marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, les conseqüències del maig francès del 1968 i l’agonia de la dictadura franquista (1975). Compartien elements formatius com tebeos, cinema i televisió, que van formar part de la seva obra.
Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència de la crisi dels models novel·lístics. La ficció funcionava com una forma de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida, més que com un relat d'una realitat objectiva. Els interessos dels joves novel·listes gravitaven sobre el seu desarrelament social i moral, posant en qüestió la societat.
Exemples d'aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d'aproximació a «Falles Folles fetes Foc» (1974) d'Amadeu Fabregat, L'adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self/Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades.
Moltes novel·les de la generació dels 70 tenen un caràcter de crònica generacional, centrant-se en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica de l'entorn familiar i sociopolític. En trobem exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d'Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig. El cicle es tanca amb novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d'Isa Tròlec, El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.
Altres novel·listes van optar per un tractament mític de la realitat, presentant un nucli humà compacte, com en Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o Ventada de morts (1978) de Josep Albanell.
La narrativa valenciana dels 70 va aparèixer més tard, lligada a la normalització al voltant d’editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. Van destacar novel·listes com Rafael Ferrando, Lluís Fernandez, Gandia Casimiro, J. Ll. Seguí, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel Clara Simó.
Altres escriptors valencians com Joan Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sanchez-Cutillas i Gonçal Castelló pertanyen a promocions literàries anteriors. Joan F. Mira va publicar la seva primera novel·la, El bou de foc, el 1974, un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. En El desig dels dies (1984), Mira conta la història d’aquesta generació que va fer els vint anys entorn del 1960. Posteriorment, va publicar una novel·la històrica, Borja papa (1996), i una trilogia sobre la ciutat de València: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009).
2. Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat
L'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta va estar marcada per l'evolució de la societat cap a modes de producció i consum culturals postindustrials i pel suport institucional a la literatura catalana. L'obligatorietat de la literatura catalana a l'ensenyament va generar una gran demanda de llibres escolars, una de les grans fonts del negoci editorial.
El mercat editorial en català es va consolidar amb més de 6.000 llibres anuals publicats. Tot i això, no va aconseguir un autèntic protagonisme social de la literatura catalana.
La dècada dels vuitanta va ser clau per a la renovació i continuïtat de la literatura catalana. Van desaparèixer grans escriptors de la postguerra, però es va produir la reivindicació d'autors com Joan Perucho, Joan Brossa i Pere Calders. L'any d'Antaviana (1978) va ser també el de l'aparició d'Uf, va dir ell, de Quim Monzó, que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana. Monzó va encetar una literatura imaginativa i directa que reflectia la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Van seguir els seus passos narradors joves com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, Maria Jaén, Màrius Serra, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas o Toni Cucarella.
La narrativa, en concret la novel·la, va ser la gran protagonista de la literatura catalana dels anys vuitanta. Es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual:
- Una narrativa amb la influència de Monzó, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connotacions simbòliques o al·legòriques.
- Una narrativa que explora els mecanismes col·lectius de la memòria i l'ambientació rural de les històries, amb autors com Jesús Moncada i Maria Barbal.
- La novel·la històrica, amb autors com Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Àngels Anglada i Josep Lozano.
- La novel·la simbòlica o filosòfica, amb autors com Miquel Àngel Riera, Jordi Coca, Antoni Marí, Maria Mercè Marçal i Ignasi Mora.
La novel·la de gènere va ser molt practicada, destacant Ferran Torrent, que es va convertir en un dels novel·listes més populars. Altres novel·listes importants són Miquel de Palol i Jaume Cabré. La novel·la de Cabré, Les veus del Pamano (2004), ha tingut un gran reconeixement internacional.