Evolució de la Poesia Catalana: Riba, Foix, Estellés i el Compromís Polític
Evolució de la Poesia Catalana
Entre els 40 i els 50, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Defensava la poesia postsimbolista i el gust per l’expressió culta. Paral·lelament, va sorgir una altra línia entorn de Foix, que reivindicava la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme. Als anys 60 es va viure un debat entre l’estètica de tradició simbolista i la que concebia la literatura com una forma de compromís polític contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que reivindicava l’alliberament de l’ésser humà. En els 70 es va produir un tomb en la poesia per la publicació d’obres completes de Joan Brossa i el redescobriment de la poesia de Foix, que es convertiren en referents de les promocions més joves. Aquestes generacions compartien la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i explotar les possibilitats del llenguatge.
Vicent Andrés Estellés: Poesia i Realitat
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor molt representatiu de la postguerra. Entra en joc, com a poeta, en els 70, quan ja portava més de vint anys escrivint. A partir del 1970 es produeix el boom Estellés, a causa de l’ambient favorable al País Valencià per la represa cultural. En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, explicat en la seua quotidianitat. Es tracta d’un discurs poètic que esquiva la temptació del pur joc verbal i on els temes de l’amor i la mort tindran una presència molt concreta. Estellés inventaria la realitat de la València del seu temps amb la seua poesia. Es tracta, més que de realisme històric, d’un documental o testimoniatge de la realitat. La realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu i una llengua col·loquial. En la seua poesia trobem també adjectivació, imatges metafòriques i fórmules clàssiques. Una altra aportació és l’ús de referents de la tradició literària clàssica en un to irònic. Destaquen per aquest procediment ‘’Horacianes’’ i ‘’Llibre de meravelles’’.