Evolució i tendències de la poesia catalana contemporània

Altres llengües estrangeres2,46 KB

Característiques de la poesia catalana actual

La generació literària que sorgeix després de la revolta de maig del 68 té com a característiques comunes el rebuig a l’ordre establert i la llibertat absoluta en el terreny de la creació i el pensament. A Espanya, aquest període té un marcat caire polític a causa de la lluita antifranquista.

Aquesta generació comparteix:

  • Una formació acadèmica sota la postguerra i la ideologia repressiva del franquisme.
  • Vivències comunes com l’aparició de la cultura de masses (còmic, cinema).
  • Una concepció de la cultura menys elitista i més oberta a la contracultura.

En l’àmbit estrictament català, cal assenyalar l'autodidactisme dels autors.

Estètica i innovació poètica

A nivell estètic, la producció poètica de l’època es caracteritza per la diversitat:

  • Innovació formal: En clara oposició al període realista anterior.
  • Línia intimista: Una vessant més tradicional on el poeta pren com a objecte d’estudi l’individu, abandonant la lluita social.

En aquest període es recuperen figures de l'avantguarda com J.V. Foix i J. Brossa, ambdós poetes d'una marcada tendència experimental.

Tendències posteriors i eclecticisme

Pel que fa a la poesia posterior, trobem una línia de continuïtat marcada per l'eclecticisme. Alguns autors s'han fet ressò del llenguatge del rock i de l'estètica quotidiana: el paisatge urbà i els ritmes de la societat industrial són presents en una obra que lluita contra l'estructura clàssica.

La poesia contemporània: continuisme i noves veus

La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que s'hi observa un cert continuisme respecte a la del setanta, palès en el lloc central que ocupen les recerques simbolistes i metaliteràries (com les d'Albert Roig, Guillem Guillem o Lluís Roda).

Tanmateix, també hi apunten poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de la “Escuela de Barcelona” (com les d'Enric Sòria, Manuel García Grau o Jaume Subirana). El temps anirà destil·lant, en el seu implacable serpentí, els noms que restaran en la memòria literària.

Descarregar

PDF Word HTML