L'exili i la resistència republicana durant el franquisme
L'exili i la resistència
L'Espanya de Franco només reconeixia el règim i no dubtava a utilitzar qualsevol mètode per eliminar o fer emmudir tots els possibles signes de dissidència i inconformisme. Els ideals republicans no tenien cap altra opció que abandonar el país i marxar a l'exili, lluitant contra el règim des de la clandestinitat.
L'exili
Es calcula que, aproximadament, es van exiliar 100.000 persones, la majoria dirigents polítics, sindicals i d'associacions, i també moltes personalitats del món cultural, científic i intel·lectual. Entre els polítics hi havia el president de la República, Manuel Azaña, Lluís Companys i José Antonio Aguirre; el pintor Pablo Picasso, el músic Pau Casals, el poeta Antonio Machado i l'historiador Claudio Sánchez-Albornoz, entre molts altres.
La sort dels exiliats es va veure de seguida molt condicionada per l'inici de la Segona Guerra Mundial. Amb la ràpida expansió de l'exèrcit alemany pel territori francès, els exiliats van haver de marxar cap a Amèrica o afegir-se a la resistència francesa al nazisme. Altres exiliats van participar activament en la Segona Guerra Mundial; els qui van caure presoners dels nazis van seguir la sort dels resistents francesos i van anar a parar a camps de concentració com:
- Dachau
- Treblinka
- Gusen
- Mauthausen
- Ravensbrück
A Mauthausen hi van morir 7.000 republicans catalans i espanyols.
La política a l'exili
La vida política a l'exili no va estar exempta de tensions, perquè entre els perdedors hi havia present la temptació de retreure's mútuament la responsabilitat de la derrota. Això implicava una divisió important entre les forces que havien fet la guerra en el bàndol republicà. Tothom esperava que Franco no tardaria a caure del poder, especialment quan la Segona Guerra Mundial va començar a ser desfavorable per a l'Eix. A banda de l'exili republicà, també hi havia sectors monàrquics que volien acabar amb la dictadura per instaurar una monarquia constitucional.
Després de la mort d'Alfons XIII, el successor legítim era el seu fill Joan de Borbó, que el 1945 va donar a conèixer el Manifest de Lausana, en què proposava la reinstauració de la monarquia. Les forces republicanes es van reactivar força amb la fi de la guerra mundial i van reconstruir les institucions a l'exili; les Corts republicanes a l'exili també es van reunir el 1945 a Mèxic. Tots es preparaven pel que creien que havia de ser la fi política del franquisme.