L'existència de Déu i del món segons Descartes: racionalisme i realitat
L'existència de Déu i del món
Entre les idees innates, Descartes descobreix la idea d'infinit. La identifica amb la idea de Déu (Déu = infinit). Per a Descartes, la idea de Déu no és adventícia (evidentment, ja que no posseïm l'experiència directa de Déu). S'esforça en demostrar que tampoc és facticia: Descartes afirma que aquesta no deriva de la de finitud, no és facticia. Una vegada establert que la idea de Déu és innata, el camí de la deducció queda definitivament obert. Però ha de demostrar que Déu, a part de existir en el nostre pensament, existeix.
L'existència de Déu es demostra a partir de la idea de Déu
Amb arguments destacats:
- L'anomenat argument ontològic de sant Anselm: si tots els homes tenen una idea de Déu com un ser tal que no pot haver-n'hi cap de més gran, aleshores no només pot existir en el meu pensament, sinó també en la realitat.
- Dos arguments basats en la idea de causalitat aplicada a la idea de Déu:
Primer argument
Parteix de la idea de Déu com a ésser perfecte. Tot allò que existeix ha de tenir una causa eficient de la seva existència, i la causa no pot ser inferior a l'efecte. Per tant, si tinc la idea d'un ésser perfecte, ha d'haver-hi una realitat actual que sigui la seva causa, i aquesta és Déu.
Segon argument
També parteix de la idea d'ésser perfecte. Si jo fos la causa de mi mateix, com que tinc la idea d'ésser perfecte, em donaria totes les perfeccions. Per tant, ha d'haver-hi un ésser que m'ha produït, que té aquestes perfeccions, i aquest ésser és Déu.
b) Descartes demostra l'existència del món a partir de l'existència de Déu
Atès que Déu existeix i és infinitament bo i veraç, no pot permetre que m'enganyi en creure que el món existeix. Per tant, el món existeix. Déu és, per a Descartes, la garantia que a les meves idees correspon un món, una realitat extramental.
- Déu només garanteix l'existència del món constituït exclusivament per l'extensió i pel moviment (qualitats primàries). A partir d'aquestes idees d'extensió i de moviment es pot deduir la Física, les lleis generals del moviment.
Així, Descartes determina l'estructura de la realitat en tres àmbits: DÉU, MÓN i ÀNIMA:
- Res infinita (Déu)
- Res pensant: es regeix per lleis pròpies que no coincideixen amb les de la substància extensa. Cada jo és una substància pensant, simple, indivisible i immortal. També l'anomena ànima o subjecte.
- Res extensa o substància corpòria: és el regne del quantitatiu, on regna el determinisme absolut. L'anomena extensió i món.
El concepte de substància
El concepte de substància és fonamental en Descartes i després en els altres racionalistes. Per a ell, substància és tota cosa que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per existir. Literalment, és evident que només podria existir la substància infinita (Déu). El mateix Descartes ho reconeix, però diu que el terme pot significar de diverses maneres segons es refereixi a substàncies creadores o a substàncies creades.
Distingeix també entre atributs i modes:
- Atributs: són els trets que constitueixen l'essència de la substància.
- Modes: són les diferents formes de donar-se els atributs, propietats accidentals. L'extensió pot donar-se com a figura o moviment; el pensament, com a enteniment i voluntat.