Fal·làcies lògiques: tipus i exemples
Abandonar la racionalitat:
Això ocorre quan no estem disposats a “baixar del burro”, no volem ser convençuts i ens neguem a escoltar arguments que farien trontollar conviccions que considerem irrenunciables.
Eludir la qüestió que es discuteix:
Ocurre quan desviem l’atenció cap a altres focus al nucli del discurs, introduint un altre debat on hi cap l’atac personal o l’apel·lació sentimental.
No acreditar suficientment allò que s’afirma:
Per tal de sostenir una bona argumentació sempre s’ha d’aportar la càrrega de la prova i també raons suficients.
Oblits i confusions:
Aquí entrarien les falles lògiques, les confusions conceptuals i l’oblit d’alternatives possibles.
FAL·LÀCIES FORMALS:
Són aquelles que presenten uns esquemes molt semblants als de les argumentacions deductivament vàlides.
FAL·LÀCIES DEL CONDICIONAL:
Són aquelles que no respecten la naturalesa de la relació condicional (si x, aleshores y). Aquesta s’entén com a relació de condició suficient de l’antecedent (x) respecte el consegüent (y) però no com a condició necessària.
Presentem ara raonaments que es basen en premisses condicionals però que són incorrectes:
Afirmació del consegüent: Consisteix a afirmar el consegüent de la implicació en la segona premissa per a garantir que s'ha produït l'antecedent, no respectant així el caràcter unidireccional, no reversible, del condicional.
Negació de l'antecedent: La fal·làcia consisteix a negar l'antecedent de la implicació en la segona premissa per a garantir que no s'ha produït el consegüent.
FAL·LÀCIES MATERIALS (no formals)
Quan l'argumentació amaga errades o paranys que no són conseqüència de la incorrecció de la seva forma parlem de fal·làcies no formals.
FAL·LÀCIES DE PERTINÈNCIA:
Són aquelles argumentacions en el si de les quals s’apel·la a instàncies alienes al discurs en qüestió per tal de donar força provatòria a la conclusió.
Falacia ad verecundiam: Consiste en defender una conclusión simplemente porque alguien a quien se considera una autoridad ha dicho lo mismo (es el llamado 'argumento de autoridad').
Falacia ad hominem: Ataca no el argumento de nuestro adversario, sino directamente a la persona, desacreditándola (es una falacia 'dirigida a la persona').
Falacia ad populum: Apela a los sentimientos o prejuicios de la mayoría ('del pueblo') para que nos apoyen.
Falacia ad ignorantiam: Algo es verdadero porque no se puede demostrar lo contrario.
Falacia ad baculum: Muy común, tanto entre personas como entre países (significa 'por la fuerza' o a bastonazos).
Fal·làcia d'enverinament de les fonts, Falacia por generalización indebida (o precipitada): Consiste en la aplicación del principio de inducción a partir de pocos casos (o incluso un único caso).
Falacia de falsa causa: No hay que confundir algo que siempre acompaña a otro evento o circunstancia con su causa.
Fal·làcia del ninot de palla (strawman) o de l’espantaocells: Consisteix a deformar la tesi del contrincant per tal d’afeblir la seva posició i atacar-lo amb cert avantatge.
Falacia del 'tu quoque' o 'anda que tú': Discusiones familiares. No se argumenta, se devuelve el mismo argumento, descalificando de paso al adversario.
Falacia de eludir la cuestión ('ignoratio elenchi'): Irse por la tangente (o por los cerros de Úbeda).
Les fal·làcies per equívoc: Són aquelles que, com heu vist a l’exemple, impliquen el canvi de sentit d'una paraula, canvi lèxic que fa que l'argumentació sigui totalment inconsistent.
Hi ha altres formes, com per exemple la fal·làcia de composició o divisió, que atenyen al sentit distributiu, individual o grupal com es pot entendre una proposició.