El Feudalisme i la Literatura Trobadoresca Medieval

El sistema feudal i la societat estamental

El detriment de la monarquia i la reivindicació del poder per part dels nobles van desembocar en el fet que la figura dels nobles ressorgís com un senyor poderós, protector dels febles enfront dels invasors, a canvi de les terres dels pagesos o dels fruits que aquestes produïen i de l'obediència d'aquests, que passaven a ser una figura assimilada al que eren els súbdits de l'antiga figura del rei.

El noble o senyor feudal va acabar substituint el rei en poder i autoritat, convertint-se en l'eix de tota l'activitat econòmica i social. Aquest sistema es va denominar "feu" i es va basar en la subsistència agrícola amb base en el que produïen les terres dels agricultors. La situació va produir una gran fractura en la societat: els amos de les terres, d'un costat, i els que les treballaven, per un altre, donant lloc als estaments, que són els que s'ordenen en la piràmide feudal.

La societat estamental i els seus grups

La societat estamental caracteritza el feudalisme i es distingeixen dos grans estaments o grups socials estancs, que impliquen que són immutables, no podent canviar-se ni passar de l'un a l'altre en cap moment de la vida:

• Privilegiats: nobles, cavallers i clergat. També el monarca.
• No privilegiats: pagesos o vilans i serfs o esclaus.

El paper del Rei en l'època feudal

On queda la figura del Rei? El Rei prendrà més poder en la baixa Edat Mitjana, però en aquesta època feudal, el cavaller feudal i noble és el veritable enclavament estratègic i centre de poder. El monarca s'estableix com una figura més orientada a les relacions públiques, però de decisions compartides i que necessita l'autorització dels nobles del seu feu. És un càrrec que, en aquesta etapa, no s'entén sense l'existència del senyor feudal corresponent.

Estructura detallada dels estaments

Primer estament: Els privilegiats

• Monarca: governa al costat dels nobles o senyors feudals, amb plens poders polítics però compartits amb ells.
• Alta noblesa: sustenten el poder en tots els aspectes administratius de control de govern: actuaven com a estrategs en les invasions, intervenien en la protecció dels seus vassalls, manaven en la guerra i el que ells entenien com la justícia. Podien ser ducs, comtes o marquesos, i s'instal·laven en grans castells i habitatges condicionats amb espais concrets per a les seves terres i la seva pagesia.
• Alt clergat: format per bisbes i alts càrrecs de l'Església, exercien el seu poder mitjançant la religió. Les seves decisions eren altament tingudes en compte pels nobles i el monarca. S'administrava des de Roma a través dels bisbes i arquebisbes, els qui actuaven com a senyors feudals.
• Alts càrrecs de l'exèrcit: format per generals i alts càrrecs, sorgien com una de les millors eines de control dels terrenys.
• Baixa noblesa: eren els cavallers que acompanyaven el monarca i defensaven els senyors feudals i els seus feus dels possibles atacs. S'erigien com les persones de confiança dels governadors. Destacaven per la lluita a cavall en la batalla i l'ús de les armes i les llances, maces i escuts típics de l'Edat Mitjana.
• Baix clergat: format pels càrrecs més humils de l'Església, com els rectors, cures locals, monjos i sacerdots. Desenvolupaven la seva vida en el retir dels monestirs i segons les seves pròpies regles, administrant els seus béns i terres assimilant la seva gestió a la dels feus.

Segon estament: Burgesia i exèrcit

Estan dotats de bastants privilegis, però no tants com l'estat anterior. El formen, per exemple, els cavallers de batalla o els nobles que no tenien títols superiors com ducats i comtats.

Tercer estament: El poble treballador

• Pagesos o vilans: treballaven les terres dels senyors feudals a canvi de la seva protecció. Pagaven amb les seves collites aquest servei i estaven a la seva disposició per al que els senyors disposessin.
• Esclaus o serfs: suposaven la major part de la població. Es caracteritzaven per no ostentar cap dret ni guany, ni patrimoni ni valor. Estaven completament privats del que avui entenem com a drets fonamentals, fins i tot el dret a la vida.

Ausiàs March i la literatura medieval

Ausiàs March va néixer el 1400 a Beniarjó i va morir el 3 de març de 1459 a València. Va ser un poeta i cavaller valencià de l'època medieval, originari d'una família de la petita noblesa. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i de la literatura en valencià.

L'amor cortès

L'amor cortès és una de les temàtiques més importants de la literatura trobadoresca i era entès com un vassallatge feudal, com el que tenia el senyor feudal amb els seus vassalls, però al servei de la dama. Aquesta temàtica cortesana provoca un triangle amorós entre amant – dama – marit. Això es trasllada en l'amor cortès al trobador, que seria el vassall, i la dama, que seria la domina o midons, encara que en alguns moments també l'anomenen “el meu senyor”, en masculí, i el trobador s’anomena a si mateix om. Trobador i midons mantenen llur amor adúlter en secret. Per aquest motiu, el trobador no és capaç de manifestar públicament qui és la dama estimada i li posa el pseudònim o senhal.

El teocentrisme medieval

La societat i la cultura medievals s'organitzen al voltant de la religió cristiana. El teocentrisme és el plantejament filosòfic que situa Déu al centre de la vida humana en tots els seus aspectes. Com a conseqüència d'això, l'Església exerceix un guiatge en tots els ordres de la vida espiritual i moral. Segons el cristianisme, Déu totpoderós és el creador de l'univers i Jesucrist, el seu fill, és el redemptor de la humanitat i el model de vida a imitar. Valors com l'amor i el sacrifici, juntament amb el rebuig del que és material o sensual, impregnen les creacions artístiques i literàries medievals.

Els gèneres trobadorescos

La lírica trobadoresca va desenvolupar diferents gèneres poètics:

• La cançó: És el gènere amorós per excel·lència i les seves estrofes o cobles (entre cinc i set) ressegueixen el procés d'enamorament i la fidelitat del trobador respecte a la dama. La tornada, més breu que una estrofa, es va repetint i sol contenir el senhal, mot en clau que encobreix el nom de la dama.
• La dansa i la balada: Són també de temàtica amorosa, però aptes per ser ballades. Mètricament i musicalment es diferencien de la cançó per la presència d'un refranh breu que es va repetint i que va cantant el cor, a diferència de les cobles, que canta el solista.
• L'alba: Se situa en un moment concret de l'experiència amorosa: el comiat dels amants a la matinada després d'haver passat una nit junts.
• La pastorel·la: Pertany també a l'àmbit de la poesia amorosa, però pren la forma d'un diàleg entre un cavaller i una pastora que és requerida d'amor, normalment en un espai natural.
• La tensó i el partiment: Són gèneres poètics dialogats en què dos trobadors, reals o fingits, debaten sobre un tema amorós, literari, moral, polític, etc., en estrofes alternes.
• El sirventès: És un gènere de tema moral o polític que els trobadors utilitzen per polemitzar amb un altre personatge o fer-ne la sàtira. Aquesta arma propagandística implicava de vegades escriure una nova lletra sobre una melodia anterior prou coneguda.
• El plany: És l'elogi fúnebre en record del senyor o amic traspassat.

Les cançons dels trobadors s'aplegaven en cançoners, reculls en els quals els poemes poden anar precedits d'uns breus textos narratius, anomenats vides i razós, que donen notícia, respectivament, de la biografia i les circumstàncies de composició dels poemes que els segueixen. Algunes d'aquestes vides van generar una certa llegenda al voltant dels autors, que sovint és més recordada que els mateixos poemes.